Tothom cap a l’aplec

Els aplecs en ermites i santuaris, en honor a sants i marededéus i voltats d’actes lúdics, són veritables precursors de les festes majors

Vicenç Relats (text)

“Quina festassa! Una corrua de carros envaïa tots els camins i les poques carreteres que hi havia al Vallès i a la banda de marina. Els carros, amb vela o sense, guarnits amb els coves i garbons i la graella, quina més gran millor, al darrera, anaven fent via a l’Aplec”.
Aquest apunt del ceramista i cronista Marian Burguès i Serra (Sabadell 1851-1932), al seu llibre de l’any 1929 Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, descriu ben gràficament l’ambient festiu i comunitari que envoltava els aplecs de finals del segle xix i primers del xx, d’orígens ancestrals, que –molt evolucionats i amb formats diversos– encara són prou vius avui a la nostra comarca.
Aquelles trobades tradicionals a l’entorn d’una ermita, capella o santuari es feien amb el pretext d’invocar sants i marededéus, sovint per demanar protecció contra les epidèmies o per reclamar pluges per a unes bones collites. Eren, però, també l’excusa per fer veritables festes populars en el Vallès i la Catalunya rurals dels segles xviii i xix, de pocs esdeveniments col·lectius, molt abans que s’implantessin les festes majors de cada poble.
Unes esperades festes d’origen religiós, doncs, que anaven acompanyades de tot d’elements lúdics com ara àpats compartits, ballades de sardanes, gitanes i d’altres danses, cantades de caramelles i molts altres motius per a la gresca, la coneixença i el que convingués, també per a l’aparellament. Unes festes que convidaven a l’esbarjo i a gaudir de la natura en indrets sempre bonics.
De fet, algun cas, com el de l’Aplec del Remei de Santa Maria Palautordera, el mateix aplec va acabar originant la Festa Major, que s’inicia el primer diu­menge d’octubre, per celebrar la festa de la Mare de Déu del Remei, mentre que a Caldes de Montbui aquest mateix aplec del Remei és la capvuitada que tanca la Festa Major. Tanta Festa Major feien que en alguns aplecs fins i tot hi havia –fins no fa gaires anys– parades de fira i de tir, cavallitos i atraccions inflables.
El Dilluns de Pasqua –amb la Mona i les caramelles- i, en general, els diu­menges posteriors al dia de Pasqua, han estat tradicionalment les dates prioritàries de molts dels aplecs, aprofitant que el bon temps primaveral convidava també a sortir a fora, a l’ombra d’un bon arbre o a la vora d’una font. Amb tot, hi ha aplecs estesos al llarg del calendari, començant pel de Sant Hilari de Cardedeu, que és el més matiner, el segon diumenge de gener, en la freda setmana dels barbuts.

De prop i de lluny
El cants dels goigs en honor als sants i verges i als seus miracles eren i són també elements essencials dels aplecs, així com els panets beneïts oferts pels fidels en les misses de celebració i les medalletes que es distribuïen en els més concorreguts, que es feien fer alguns santuaris i parròquies, com la trentena de peces de metall que recollim en aquestes mateixes planes, en un documentat article del doctor en Història Miquel de Crusafont.
Els aplecs de més anomenada –com els de la Salut de Sabadell, el de Puiggraciós, el de Sant Medir o el de Sant Valerià de Lliçà d’Amunt– eren un motiu per desplaçar-s’hi des de més enllà del propi poble i congregaven gent d’una rodalia àmplia, que hi arribaven en carros i tartanes estirats per cavalls, ases o mules. I la majoria encara es mantenen, tot i que s’hi arribi amb altres mitjans de locomoció i a peu.
Els aplecs de concurrència àmplia convivien alhora amb aquells més locals, que reunien la gent d’un poble o d’un veïnat, molts dels quals encara se celebren amb vivesa renovada com a trobades de barri, com els aplecs dedicats a Sant Baldiri o a les santes Justa i Rufina a Lliçà d’Amunt, el de Sant Simplici de Santa Eulàlia de Ronçana o el de Santa Quitèria de Vilanova del Vallès, per esmentar-ne només alguns, d’un llistat que resultaria inacabable.
La secular tradició cristiana d’aplegar-se al voltant d’una ermita, lloc sagrat sovint situat en un lloc enlairat, de fet, ja havia existit segles abans de la cristianització, ja que moltes d’aquestes esglesioles es van construir prop d’antics poblats ibers que la romanització va fer descendir a la plana per raons estratègiques. Així, l’advocació cristiana cobreix però també continua l’antic culte local, com assenyala l’antropòloga Josefina Roma, que sosté que en la localització d’una ermita s’ajunten moltes vegades dues versions contradictòries. “Un antic mite pot empeltar-se en la història i miracles d’una marededéu trobada o d’un sant molt estimat, amb un ritual festiu que segueix un calendari precristià, i al mateix temps, part de l’antic mite es representa de forma negativa pels encontorns de l’ermita, on cau del costat de l’inframón, amb la presència de bruixes o dimonis”, explica l’antropòloga al número 21 de Caramella.

Pobles que van ser
En el cas de les imatges marianes hi ha un lligam amb el lloc de trobada o veneració, ja que agafen el nom de l’arbre, la cova, l’indret o la circumstància de la troballa. I si bé la història de la Mare de Déu fa referència a una sola persona, aviat les històries locals superen amb tota mena de llegendes els de la vida real de la verge Maria.
Moltes ermites actuals són antigues esglésies parroquials de pobles desapareguts, de les quals només en queda l’edifici de culte i la seva advocació, com és el cas de Palaudàries –avui integrat al municipi de Lliçà d’Amunt– i el seu temple –amb comunidor i tot– dedicat a Sant Esteve. Amb la restauració de l’església l’any 2004, es va recuperar l’aplec de Palaudàries al setembre, gràcies a l’impuls de Francesc Molins, de Can Lledó, que va morir quan a Vallesos ja enllestíem aquesta carpeta sobre els aplecs que ell ens va animar a fer.
Amb el final de la dictadura franquista i fins als anys noranta del segle passat, a molts dels aplecs hi anaven a dormir colles de joves que hi acampaven des del dia abans i sempre hi van ser habituals també les carnades que hi feien grups que es duien el tall i les graelles. Aquestes activitats, però, van anar disminuint progressivament amb les limitacions de protecció de la natura i de prevenció d’incendis forestals en els mesos de més bonança.

Antics i recents
Els aplecs han tingut anades i vingudes i n’hi ha de celebració immemorial i d’altres de recents, com l’aplec de Sant Sebastià de la Mora, en la recòndita església romànica encimbellada a mil metres d’alçada al terme de Tagamanent, que se celebra des de fa deu anys cada tercer diumenge de setembre. O el de l’ermita de Sant Sebastià de Puiggpedrós, al terme de Llinars, restablert des de l’any 2017 a iniciativa d’un grups de veïns i de l’Agrupació de Defensa Forestal que, a base del seu propi treball de caps de setmana, estan reedificant el seu vell temple derruït des d’un segle enrere.
Els impulsors dels aplecs són, doncs, ben diversos: des de comissions parroquials fins a ajuntaments, passant per grups de veïns que els organitzen a iniciativa pròpia, o grups d’entitats –com el de Sant Cebrià de Cabanyes, a Sant Fost– a banda dels que impulsen excursionistes, com el veterà Aplec de Matagalls, iniciat l’any 1950 i mantingut per l’associació Amics de l’Aplec del Matagalls. Es tracta d’un singular aplec a l’entorn de la creu que corona el cim de 1668 metres d’altitud, amb especial veneració per a Sant Antoni Maria Claret i Mn. Cinto Verdaguer, que tant el va cantar en les seves poesies.
També hi ha clubs ciclistes que aprofiten algun aplec per arribar-s’hi pedalant amb bicicleta i alguns que s’han reviscolat amb veritables concursos gastronòmics –com els celebrats arrossos de l’aplec de Castellar Vell–, de fotografia –com el de sant Iscle de Cerdanyola– o de pintura ràpida, com el de Sant Miquel del Toudell.
Aquestes singulars festes religioso-populars de temps antics perviuen de forma xocant amb les activitats i filosofies de la modernitat actual. La seva continuïtat està estretament lligada a la persistència fidel dels seus mantenidors que, quan desapareixen, sovint també desapareix l’entranyable trobada.
Tothom cap a l’aplec

Una imatge de la ballada de sardanes de l’Aplec de Santa Justa, de Lliçà d’Amunt. Foto: Josep Prims.

Una imatge de l’Aplec del Remei, a Santa Maria de Palautordera. Foto: Marc Pou.

Una imatge del concurs d’arrossos que es celebra a l’Aplec de Castellar Vell. Foto: Amics de Castellar Vell.

Sortida de missa de l’Aplec de Santa Susanna de Sant Pere de Vilamajor, l’any 1962. Foto: Joan Pujals.

Una gentada a l’Aplec de Sant Valerià de l’any 1977. Foto: Arxiu Josep Prims.

Una gentada a l’Aplec de Sant Valerià, els anys trenta del segle passat. Foto: Arxiu Josep Prims.

Sant Miquel del Fai, un de tants aplecs desapareguts

D’aplecs són molts els que encara se celebren, però són tants o més els que han desaparegut, com el de Sant Miquel del Castell, a Vallromanes, que des d’inicis del segle XIX reunia a l’esglesiola a tocar del castell els fidels i veïns que hi pujaven. O el de la font de Santa Caterina, situada entre Montornès i Montmeló, que els anys quaranta i cinquanta del segle passat es feia pels volts de Sant Joan, a l’ombra dels arbres de la font i prop del riu Mogent, allà on es troba amb el Congost.
Sant Miquel del Fai també va tenir el seu aplec durant bona part del segle passat i l’any 2013 va haver-hi un intent de veïns del Riells del Fai de ressuscitar-lo, que no va acabar reeixint per la situació de paràlisi en què es troba el recinte, adquirit per la Diputació i tancat al públic fa anys. El cronista de Bigues Miquel Mas, que va col·laborar en la represa, va documentar la història de l’aplec amb els records dels riellencs de soca rel Josep Magem, Pere Brossa i Josep Bonamussa, que de petits pujaven amb els pares a Sant Miquel, el dia de l'aplec, que es feia per la segona Pasqua.
De bon matí la gent transitava pels camins dels Cingles provinents de Bertí, Montmany, Figaró, l'Ametlla o la Garriga. “En Magem recordava els preparatius a casa, de plats de llosa, gots de vidre, forquilles i ganivets, que aquell dilluns de Pasqua eren carregats per la mare dintre d’un cistell o d’un sac i feien el camí cap a Sant Miquel traginats pel pare”, explica Mas.
També recorda l’aplec de Sant Miquel del Fai la Concepció Mas, de Can Panxa Rossa de l’Ametlla, nascuda l’any 1935, mig filla de l’aplec perquè els seu pares, casats l’any 1934 i oriünds de Puiggraciós –ell– i de Montmany –ella–, es van conèixer en aquell aplec.
La gent de Bigues, Santa Eulàlia, Lliçà d’Amunt i d’altres indrets arribaven amb carro o tartana fins a la Font de la Pineda i allà, sota l’ombra dels arbres monumentals del bell paratge, descarregaven estris i família i, mentre els joves feien camí amunt, les iaies i els més menuts es quedaven a les vores de la riera preparant el tiberi, tot esperant la tornada dels caminaires.
Un cop a dalt, a Sant Miquel, el mossèn de Riells deia la missa dins la balma feta església i, en acabar, els bastoners de Riells feien petar els bastons. Molts es quedaven a dinar –arròs a la cassola, que de paella llavors no n’hi havia– i els altres baixaven a reunir-se amb els seus a la riera. “Això sí, a les quatre de la tarda, tothom feia camí cap a la sala de can Sabater, on l'orquestra, puntualment començava aquell ball de tarda tan esperat”, explica Miquel Mas.
Més d'un festeig va tenir els seus principis aquelles tardes d'aplec i, mentre uns ballaven, els més grans jugaven a cartes o al dòmino. Tothom, però, esperava tornar-hi l’any següent. I així, any rere any, l'aplec feia camí en el temps fins al 1953 en què, un cop desaparegut el Doctor Orfila de la propietat i direcció del monestir, va desaparèixer també la festa.

Una imatge del campanar de Sant Miquel del Fai, amb tot de gent, de finals dels segle xix. Foto: Reproducció d’una postal cedida per Miquel Mas.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara