Tothom cap a l’aplec
Els aplecs en ermites i santuaris, en honor a sants i marededéus i voltats d’actes lúdics, són veritables precursors de les festes majors
Vicenç Relats
(text)
“Quina festassa! Una corrua de carros envaïa tots els camins i les poques carreteres que hi havia al Vallès i a la banda de marina. Els carros, amb vela o sense, guarnits amb els coves i garbons i la graella, quina més gran millor, al darrera, anaven fent via a l’Aplec”.
Aquest apunt del ceramista i cronista Marian Burguès i Serra (Sabadell 1851-1932), al seu llibre de l’any 1929 Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, descriu ben gràficament l’ambient festiu i comunitari que envoltava els aplecs de finals del segle xix i primers del xx, d’orígens ancestrals, que –molt evolucionats i amb formats diversos– encara són prou vius avui a la nostra comarca.
Aquelles trobades tradicionals a l’entorn d’una ermita, capella o santuari es feien amb el pretext d’invocar sants i marededéus, sovint per demanar protecció contra les epidèmies o per reclamar pluges per a unes bones collites. Eren, però, també l’excusa per fer veritables festes populars en el Vallès i la Catalunya rurals dels segles xviii i xix, de pocs esdeveniments col·lectius, molt abans que s’implantessin les festes majors de cada poble.
Unes esperades festes d’origen religiós, doncs, que anaven acompanyades de tot d’elements lúdics com ara àpats compartits, ballades de sardanes, gitanes i d’altres danses, cantades de caramelles i molts altres motius per a la gresca, la coneixença i el que convingués, també per a l’aparellament. Unes festes que convidaven a l’esbarjo i a gaudir de la natura en indrets sempre bonics.
De fet, algun cas, com el de l’Aplec del Remei de Santa Maria Palautordera, el mateix aplec va acabar originant la Festa Major, que s’inicia el primer diumenge d’octubre, per celebrar la festa de la Mare de Déu del Remei, mentre que a Caldes de Montbui aquest mateix aplec del Remei és la capvuitada que tanca la Festa Major. Tanta Festa Major feien que en alguns aplecs fins i tot hi havia –fins no fa gaires anys– parades de fira i de tir, cavallitos i atraccions inflables.
El Dilluns de Pasqua –amb la Mona i les caramelles- i, en general, els diumenges posteriors al dia de Pasqua, han estat tradicionalment les dates prioritàries de molts dels aplecs, aprofitant que el bon temps primaveral convidava també a sortir a fora, a l’ombra d’un bon arbre o a la vora d’una font. Amb tot, hi ha aplecs estesos al llarg del calendari, començant pel de Sant Hilari de Cardedeu, que és el més matiner, el segon diumenge de gener, en la freda setmana dels barbuts.
De prop i de lluny
El cants dels goigs en honor als sants i verges i als seus miracles eren i són també elements essencials dels aplecs, així com els panets beneïts oferts pels fidels en les misses de celebració i les medalletes que es distribuïen en els més concorreguts, que es feien fer alguns santuaris i parròquies, com la trentena de peces de metall que recollim en aquestes mateixes planes, en un documentat article del doctor en Història Miquel de Crusafont.
Els aplecs de més anomenada –com els de la Salut de Sabadell, el de Puiggraciós, el de Sant Medir o el de Sant Valerià de Lliçà d’Amunt– eren un motiu per desplaçar-s’hi des de més enllà del propi poble i congregaven gent d’una rodalia àmplia, que hi arribaven en carros i tartanes estirats per cavalls, ases o mules. I la majoria encara es mantenen, tot i que s’hi arribi amb altres mitjans de locomoció i a peu.
Els aplecs de concurrència àmplia convivien alhora amb aquells més locals, que reunien la gent d’un poble o d’un veïnat, molts dels quals encara se celebren amb vivesa renovada com a trobades de barri, com els aplecs dedicats a Sant Baldiri o a les santes Justa i Rufina a Lliçà d’Amunt, el de Sant Simplici de Santa Eulàlia de Ronçana o el de Santa Quitèria de Vilanova del Vallès, per esmentar-ne només alguns, d’un llistat que resultaria inacabable.
La secular tradició cristiana d’aplegar-se al voltant d’una ermita, lloc sagrat sovint situat en un lloc enlairat, de fet, ja havia existit segles abans de la cristianització, ja que moltes d’aquestes esglesioles es van construir prop d’antics poblats ibers que la romanització va fer descendir a la plana per raons estratègiques. Així, l’advocació cristiana cobreix però també continua l’antic culte local, com assenyala l’antropòloga Josefina Roma, que sosté que en la localització d’una ermita s’ajunten moltes vegades dues versions contradictòries. “Un antic mite pot empeltar-se en la història i miracles d’una marededéu trobada o d’un sant molt estimat, amb un ritual festiu que segueix un calendari precristià, i al mateix temps, part de l’antic mite es representa de forma negativa pels encontorns de l’ermita, on cau del costat de l’inframón, amb la presència de bruixes o dimonis”, explica l’antropòloga al número 21 de Caramella.
Pobles que van ser
En el cas de les imatges marianes hi ha un lligam amb el lloc de trobada o veneració, ja que agafen el nom de l’arbre, la cova, l’indret o la circumstància de la troballa. I si bé la història de la Mare de Déu fa referència a una sola persona, aviat les històries locals superen amb tota mena de llegendes els de la vida real de la verge Maria.
Moltes ermites actuals són antigues esglésies parroquials de pobles desapareguts, de les quals només en queda l’edifici de culte i la seva advocació, com és el cas de Palaudàries –avui integrat al municipi de Lliçà d’Amunt– i el seu temple –amb comunidor i tot– dedicat a Sant Esteve. Amb la restauració de l’església l’any 2004, es va recuperar l’aplec de Palaudàries al setembre, gràcies a l’impuls de Francesc Molins, de Can Lledó, que va morir quan a Vallesos ja enllestíem aquesta carpeta sobre els aplecs que ell ens va animar a fer.
Amb el final de la dictadura franquista i fins als anys noranta del segle passat, a molts dels aplecs hi anaven a dormir colles de joves que hi acampaven des del dia abans i sempre hi van ser habituals també les carnades que hi feien grups que es duien el tall i les graelles. Aquestes activitats, però, van anar disminuint progressivament amb les limitacions de protecció de la natura i de prevenció d’incendis forestals en els mesos de més bonança.
Antics i recents
Els aplecs han tingut anades i vingudes i n’hi ha de celebració immemorial i d’altres de recents, com l’aplec de Sant Sebastià de la Mora, en la recòndita església romànica encimbellada a mil metres d’alçada al terme de Tagamanent, que se celebra des de fa deu anys cada tercer diumenge de setembre. O el de l’ermita de Sant Sebastià de Puiggpedrós, al terme de Llinars, restablert des de l’any 2017 a iniciativa d’un grups de veïns i de l’Agrupació de Defensa Forestal que, a base del seu propi treball de caps de setmana, estan reedificant el seu vell temple derruït des d’un segle enrere.
Els impulsors dels aplecs són, doncs, ben diversos: des de comissions parroquials fins a ajuntaments, passant per grups de veïns que els organitzen a iniciativa pròpia, o grups d’entitats –com el de Sant Cebrià de Cabanyes, a Sant Fost– a banda dels que impulsen excursionistes, com el veterà Aplec de Matagalls, iniciat l’any 1950 i mantingut per l’associació Amics de l’Aplec del Matagalls. Es tracta d’un singular aplec a l’entorn de la creu que corona el cim de 1668 metres d’altitud, amb especial veneració per a Sant Antoni Maria Claret i Mn. Cinto Verdaguer, que tant el va cantar en les seves poesies.
També hi ha clubs ciclistes que aprofiten algun aplec per arribar-s’hi pedalant amb bicicleta i alguns que s’han reviscolat amb veritables concursos gastronòmics –com els celebrats arrossos de l’aplec de Castellar Vell–, de fotografia –com el de sant Iscle de Cerdanyola– o de pintura ràpida, com el de Sant Miquel del Toudell.
Aquestes singulars festes religioso-populars de temps antics perviuen de forma xocant amb les activitats i filosofies de la modernitat actual. La seva continuïtat està estretament lligada a la persistència fidel dels seus mantenidors que, quan desapareixen, sovint també desapareix l’entranyable trobada.
Carpeta Tothom cap a l'aplec
