El despertar del jovent a l'Institut en la Transició

El primer IES de Montcada i Reixac –el Montserrat Miró i Vilà–, que celebra 50 anys, i la seva delegació a Ripollet que en fa 45, van significar un desvetllament de la joventut vallesana. En plena transició, el centre educatiu va generar a l’alumnat que hi va començar a anar una presa de consciènca social i comarcal extraordinària.

Judit Josa (text) , Cels Arnao (fotografies)

Centenars d’exalumnes del que va ser el primer centre públic de batxillerat elemental i superior de Montcada i Reixac i municipis de l’entorn tenien previst trobar-se el mes de maig passat per commemorar el 50è aniversari de l’Institut Montserrat Miró i Vilà.
A Ripollet, la primera promoció de batxillerat que estudiava al mateix municipi, va retrobar-se al febrer, 45 anys després d’obrir-se un Centro de BUP que depenia de l’Institut de Montcada. Eren temps de transició –educativa política i social– i el seu pas per l’institut, ja sigui a Ripollet o en autoestop fins a Montcada, coincidia amb el despertar a la vida.
Molt abans de poder imaginar que arribaria un dia que quedar en grup fos poc més que una quimera, antics alumnes del Centro de BUP de Ripollet organitzaven unes trobades. Havien passat quaranta anys i mig del seu pas per un centre que acabaria marcant les seves trajectòries vitals. El 8 de febrer d’enguany ho van commemorar amb una quedada d’exalumnes i professors al restaurant Etnovins de Ripollet. Entre el professorat va assistir-hi José Antonio Fernández, més conegut com a Fer, el dibuixant de vinyetes, ara degà de la premsa catalana al diari EL PUNT AVUI.
Mentrestant, a l’Institut Montserrat Miró de Montcada i Reixac una comissió formada per la direcció del centre, professorat i personal administratiu es preparava per viure al 2020 un curs excepcional. Mig segle de vida no es compleix cada any!
El 22 de gener omplien l’auditori de Montcada en un homenatge als professors, on van aconseguir reunir la major part dels directors del centre. Havia de ser l’inici d’un extens programa de celebració. La pandèmia del coronavirus va alterar els plans i la macrotrobada de gent d’arreu del Vallès, amb la qual havia de culminar aquest mes de maig la celebració, ha estat ajornada fins a la tardor o més enllà. Amb tot, la comissió ha tret a la llum històries i anècdotes i molts dels noms dels que van passar per un centre que, durant l’època de la Transició, va contribuir a crear consciència social i, de retruc, comarcal.

Més de 7.000 alumnes
El de Montcada, inaugurat el setembre de 1970, era aleshores l’únic centre públic de batxillerat elemental i superior del seu entorn vallesà més proper. Més de 7.000 alumnes i 800 professors han passat al llarg de cinc dècades per les seves aules. Els primers lustres, gran part de l’alumnat procedia de municipis del voltant. Sobretot de Cerdanyola i Ripollet on, a falta d’alternatives, fins a mitjans dels 70, desenes d’adolescents enfilaven cada matí el camí cap a Montcada. A vegades, a peu, en especial els que estudiaven de nit, i la majoria de dies, en autoestop. L’institut acollia, a més, alumnes de Santa Perpètua de Mogoda, la Llagosta, Palau de Plegamans, Caldes de Montbui, Polinyà i altres indrets, enumera el director actual, José Diego López. Estudiar-hi va ser una glopada d’aire fresc. Així ho va viure el periodista ripolletenc Nicolás Valle, destacat reporter de TV3, alumne de Montcada a finals dels setanta.

Educació superior per al proletariat
A Catalunya i per extensió al Vallès, el nivell d’estudiants de secundària estava per sota de la mitjana estatal. Una situació que va començar a canviar als anys 70, quan millores salarials van permetre que el proletariat aspirés a una millor educació per als seus fills i filles, segons recull l’historiador Josep Maria Negreira al llibre Cerdanyola, el camí cap a la democràcia, moviment obrer i lluita antifranquista (1966-1976). Els aires de canvi de la societat s’acusaven a les aules, on les vagues i protestes no eren estranyes, tant del professorat com de famílies que aspiraven a una educació més progressista.
Malgrat tot, els antics alumnes, ja sigui de Montcada com del Centro de BUP, recorden el pas pel batxillerat com “un despertar”. A Ripollet, “vam tenir la gran sort d’estudiar amb José Antonio Fernández”, subratlla Rosa Maria Selva i coincideix amb altres alumnes com Toni Oller i Cels Arnao. Fernández, dibuixant i director de les revistes satíriques el Papus i El Jueves, era aleshores un jove professor d’història que dirigiria el Centro. En les sortides de caps de setmana, els cinefòrums amb títols com Queimada o Johnny cogio su fusil o les festes de carnaval –recuperades per la Unió Excursionista de Catalunya a Ripollet– és possible que s’hi amagui el perquè 45 anys més tard segueixen mantenint el contacte i el fet de considerar-se afortunats.
“Ripollet sempre ha estat un poble molt combatiu, amb molta consciència obrera. La mort de Franco, l’inici de la Transició... tot això es respirava a l’aula”, diu Oller, coautor del llibre Ripollet 1931-1935. I República i franquisme. “Ens anomenem els pioners perquè vam viure tota la transició del món educatiu, la primera promoció en començar EGB i la primera que vam poder fer BUP i COU al municipi i, esclar, la Transició política”, matisa Cels Arnao.
Les dues aules van ser aviat el lloc de barreja de joves, de diferents escoles del municipi, amb interessos comuns. La majoria, implicats en associacions del poble: hi havia qui formava part de la UEC, del Teatre, dels grups de bàsquet, l’hoquei o de l’esplai, havien canviat d’etapa educativa, passat d’escoles “molt franquistes, a aules on es qüestionava tot”. “És evident que gran part del nostre caràcter i actitud té a veure amb els mestres que vam tenir”, reconeix Arnao. Per Oller, s’hi va forjar el desig associatiu i de dinamització sociocultural. “Eren vasos comunicants, vivíem al poble, hi estudiàvem i ens hi implicàvem”, resumeix. Rosa Maria Selva recorda la lluita per la llibertat d’expressió i també els esforços de famílies i professorat per reconvertir el centro en institut públic. El curs 1981-1982 donaria pas al que avui és l’institut Lluís Companys, el primer centre de batxillerat públic de Ripollet, després del de formació professional, però aquestes són figues d’un altre paner.
Ni al Lluís Companys ni al Montserrat Miró –que els primer anys tenia un conveni signat amb l’Instituto Nacional de Bachillerato a Distancia (INBAD)– guar­den memòria d’aquestes filials que, almenys, van existir a Ripollet i a Cerdanyola. La possibilitat d’estudiar a Montcada en horari nocturn, en canvi, va marcar l’esperit dels primers anys de l’institut. “La gent de nocturn, que era molt més gran i estava molt ficada en política, va organitzar moltes protestes contra Franco”, explica José Antonio Garcia Bernabeu, alumne del centre de Montcada a la dècada dels 70 i que els últims 40 anys hi ha estat mestre de matemàtiques.
D’arrels extremenyes i sense haver sortit mai abans de Ripollet i Cerdanyola, per l’adolescent Nicolàs Valle marxar i continuar la seva formació a Montcada va suposar una presa de consciència comarcal. “Del lloc on vivia i de la llengua del país” diu, rememorant les bones amistats amb companys de Santa Perpetua de Mogoda i les primeres classes en català, a primer de BUP. “Ho descobríem tot! només van ser quatre anys de la vida i malgrat haver fet moltes coses i molt xules, reviuria aquella època encisadora”, explica.
Junt amb el periodista Juanjo Perona, Valle tenia previst participar en unes xerrades d’antics alumnes. La idea era que “expliquessin als estudiants d’ara les seves trajectòries professionals i com s’apliquen coneixements apresos a l’institut”, detalla el director del centre. El 6 de març va tenir lloc la primera conferència del cicle al Casal Cívic de Montcada, amb els exalumnes Clàudia Fortuny, Esther Gerbolés i Lluís Armengol, tots professionals de l’àmbit de la biomedicina. El periodisme, la delinqüència –amb l’escriptor i ex alumne, Carles Quílez– o les matemàtiques, són algunes de les xerrades del programa del 50 aniversari que s’han quedat al tinter i que des de l'institut confien a recuperar encara que hagi de ser durant el curs 2020-2021.
El despertar del jovent a l'Institut en la Transició

Una imatge de l’homenatge al professorat celebrat al gener a l’Auditori de Montcada, acte amb el que s’iniciava el programa d’aniversari. Van assistir-hi part dels 14 directors que ha tingut el centre en cinc dècades, l’alcaldessa de Montcada Laura Campos; i el director de Serveis Territorials d’Ensenyament al Vallès Occidental, Jesús Viñas. Foto: Institut Montserrat Miró i Vilà.

Estudiants jugant a bàsquet al nou Institut de Montcada. Foto: Cels Arnao i Institut Montserrat Miró.

Fotografia de grup d’alguns directors i directores del centre de Montcada. En 50 anys n’hi ha hagut 14. Foto: Cels Arnao i Institut Montserrat Miró.

Foto de grup a la trobada dels pioners, com s’anomenen els primers estudiants del Centro de BUP i COU, el 8 de febrer. Foto: Cels Arnao i Institut Montserrat Miró.

Els dibuixos que en FER enviava al grup de whatsApp de la primera promoció d’estudiants de BUP i COU a Ripollet, conforme s’apropava la data de la trobada.

Pintada reivindicant l’Institut Públic de Ripollet: alumnes i professorat del Centro de BUP van impulsar la reivindicació.

El mateix FER dibuixant els plats a la trobada del 8 de febrer. Foto: Cedida per Toni Oller.

Façana del Centro de BUP i COU de Ripollet. Foto: Cels Arnao.

770 membres amb ganes de retrobar-se

La voluntat de l’institut passa per recuperar les xerrades i fer-les quan es pugui. “No sabem ni com ni quan, perquè el curs vinent serà molt complicat”, apunta Maria Rosa Vera, administrativa de l’institut i membre de la comissió del 50 aniversari. “Potser acabem celebrant el 50+1” afegeix optimista, el director José Diego López i apunta el maig del 2021 com a possible data per la festa de retrobada.
La il·lusió i l’esforç col·lectiu per preservar la memòria fet al voltant del 50 aniversari no ha estat en va: a banda de les cròniques periodístiques de l’homenatge al professorat i el testimoni videogràfic publicat al web del centre (http://insmm.org/), s’ha creat la pàgina de Faceboock Jo també vaig estudiar a l’Institut Miró.
El perfil suma més de 770 membres. Coordinat per l’ex alumne Gemma Moll, ha estat “un nexe d’unió”. Hi ha fotos històriques de sortides escolars, reptes per endevinar els noms de cada promoció i un munt de vivències, explicades pels mateixos exalumnes. Ganes de retrobar-se: “Aquest mes de maig no ha pogut ser, però estic segura que no ens quedarem sense reunir-nos, encara que passem la celebració al 2021, com els Jocs Olímpics”, es llegeix en un dels últims missatges.

Un grup de professors de l’Institut de Montcada. Foto: Cels Arnao i Institut Montserrat Miró.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara