Joan Canadell

“La pandèmia reforça i ha d’accelerar la independència”

Nascut a l’Eixample de Barcelona l’any 1967, però vallesà des que el 1997 va establir-se a Bigues i Riells, a la Vall del Tenes, Joan Canadell és un home inquiet i emprenedor, mogut per dues grans passions col·lectives: la de fer empresa i la de lluitar per la independència de Catalunya. Dues causes que ara conjumina des de la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Consell de Cambres de Catalunya, després que el maig de 2019 la candidatura que liderava, Eines de país, guanyés amb contundència les eleccions a la cambra barcelonina. Un triomf que va semblar un assalt a una institució fins llavors governada des d’una gran opacitat, on la multitud d’empreses, petits empresaris i autònoms als quals ha de representar i donar servei amb prou feines hi participaven. Ja abans de la pandèmia de la covid-19, des del Consell de Cambres van llançar un pla per a un canvi de model econòmic i empresarial per a Catalunya, que basa el futur en la necessitat d’impulsar una economia de més valor afegit, més internacionalitzada, més sostenible ecològicament i més responsable socialment. Uns eixos que assegura que la pandèmia no ha fet més que reforçar, en la mesura que n’ha mostrat els dèficits i mancances.. Enginyer industrial de formació, ha exercit càrrecs directius en multinacionals grans i en petites empreses, com les de la seva propietat. L’any 2008 va ser fundador del Cercle Català de Negocis, entitat des de la qual va teoritzar intensament els avantatges de la independència de Catalunya per a l’economia del país.

Vicenç Relats (text i fotografies)

El triomf contra pronòstic de la seva llista a la Cambra de Barcelona, Eines de País, clarament independentista, en una institució sempre allunyada del sobiranisme, va agafar de mal peu les grans empreses de l’Ibex i la patronal Foment, que ho tenien tot controlat... Com valora el primer any de mandat?
És cert que ningú no ens donava per guanyadors o, si més no, amb la diferència que teníem sobre la segona llista, perquè vam treure 31 seients i els segons en van treure quatre, els tercers tres i els quarts un. En vam obtenir 31 de 40, però hi havia quatre candidatures i vam tenir una diferència abismal. Aquest tipus de victòria ningú no se l’esperava, tot i que cap al final de la campanya vam començar a pensar que podíem guanyar clarament, perquè es percebia que teníem un discurs molt diferent, molt més fresc, engrescador i viu que els altres. No és que els altres fossin l’establishment; és que no aportaven res de trencador i il·lusionant. Tot eren paraules buides i nosaltres vam saber interpretar les necessitats del moment. El fet que fóssim independentistes ens va anar clarament a favor perquè el món empresarial és independentista. Hi ha gent que vol amagar-ho, però un any després de ser president de la Cambra puc assegurar que el món empresarial català és principalment independentista, sense caldre entrar en percentatges, que algunes consultes ens diuen que pot estar per sobre del 70 per cent. Els darrers anys han creat més independentistes també al món empresarial, perquè ja es veu que Espanya no ajuda en absolut l’empresa ni l’autònom i la tendència és a seguir creixent.

Les suspicàcies causades pel vostre triomf a la gran patronal s’han calmat?
En això hi ha més pa que formatge, hi ha més voluntat de la caverna mediàtica i de determinats mitjans espanyolistes d’amplificar-ho i de posar llenya al foc per provocar aquest suposat sentiment que no pas la realitat. Com a president, no m’he sentit en cap moment qüestionat per les empreses grans sinó ben al contrari. M’han fet notar que érem els dignes guanyadors i que se sentien ben representats. En el cas de les patronals hi ha hagut una mica de tot. No va ser tant la reacció inicial sinó quan van veure que anàvem forts i que els podíem treure quota de representació, cosa que els va fer preocupar. No tant per si érem independentistes o no. Passa, però, que si ho fem bé, que crec que és el cas, ells se senten minvats. Però avui per avui hi ha una coexistència amb Foment, PIMEC i CECOT bastant bona, de respecte i col·laboració a tots nivells, també en l’assistència a actes de les diferents organitzacions. És més el que s’ha volgut escenificar que la realitat.

“Cal accelerar el canvi de model econòmic per reduir el canvi climàtic."


No és doncs d’esperar que els interpretin com uns okupes per via electoral que caldrà desallotjar en uns nous comicis?
Per pragmatisme, la possibilitat d’impugnació de les eleccions que es va fer i que encara és als tribunals no em fa patir. Però si al final haguéssim de repetir les eleccions, al nostre equip no ens preocupa gens i estem convençuts que ara fins i tot podríem guanyar amb més comoditat que llavors, que ja va ser molta. Perquè ara hem pogut demostrar que el que dèiem a la campanya no era buit sinó real i que hem creat un projecte de país d’economia i d’empresa i hem demostrat que davant d’una adversitat no prevista com la covid-19 hem hagut de reaccionar molt ràpid i bé. Això és el que ens arriba del món empresarial, d’on no ens paren d’arribar missatges d’aprovació i suport continuats. I més ara que quan vam guanyar.

La Cambra és una institució difícil d’explicar, que a vegades sembla una administració pública i que no se sap com es finança. Ara és més coneguda i se sap més el que fa?
És cert que hi ha molt desconeixement i que el nom de la Cambra de Barcelona i de les cambres en general com a marca ara estan molt més ben posicionades que fa un any. I això ja fa d’entrada que molta gent es qüestioni què som, però la majoria d’empresaris i autònoms encara no saben què podem fer per ells, cosa que s’anirà veient en la mesura que anem avançant. Les cambres són una corporació de dret públic i privat, tenim les dues vessants, i a vegades se’ns veu com una administració i en segons què la podem complementar –sense substituir-la–, però també tenim un caire privat que és d’impuls de l’economia a través de projectes de tot tipus. Per aquest motiu es van crear les cambres fa més de cent anys i potser els darrers anys –sobretot després que s’anul·lés el recurs que les finançava– havien desaparegut del mapa en el sentit més propositiu de creació de noves institucions, mecanismes i projectes, per falta de recursos, que de fet tampoc no hi són ara. Amb tot, nosaltres tenim clar que hem de recuperar l’esperit de les cambres com a impulsores de l’economia i en això estem, encara que disposem d’un pressupost limitat que estem optimitzant. Sobretot estem aconseguint un gran objectiu de la candidatura que era ser més propers a la petita i mitjana empresa i a l’autònom.

Just abans de la pandèmia vau presentar un pla d’impuls a l’economia, el pla Catalunya 2030-2040, que potser ha quedat desfasat amb les urgències pro­vocades pel confinament.
La pandèmia el que fa és més urgent el desenvolupament del projecte. El pla es basa en quatre pilars: cal anar a una economia de molt més valor afegit (1); molt més internacionalitzada –per més que ja ho siguem– (2); mediambientalment sostenible (3); i socialment responsable (4). Aquests són els quatre pilars del pla, que es desenvolupen en quinze eixos d’acció. Si alguna cosa ha provocat la crisi és que fa que tothom s’adoni que el model del qual venim ja no tornarà, serà diferent, i que el model cap a on anem l’hem de canviar d’una forma molt ràpida. I aquests pilars són precisament els vectors de canvi.

Expliqui’ls una mica.
Necessitem una economia amb molt més valor afegit, que desenvolupi molt més els aspectes científics, tecnològics i de digitalització, que són claus en la nova economia mundial, on Catalunya està molt ben representada, però ho ha de fer més. Aquí també hi ha un potencial a desenvolupar. Cal ser molt més internacional encara perquè el mercat espanyol patirà una gran crisi, que probablement serà el més afectat d’Europa. Això ja ho indiquen les institucions europees i estudis de la Cambra, també. Això vol dir que el mercat espanyol els propers anys serà un mercat que tornarà a ser molt dur i, una vegada més, caldrà buscar les oportunitats fora d’Espanya. Això ja va passar a arran de la crisi del 2008. Fins llavors un 65% de la producció catalana es venia al mercat espanyol i un 35% anava a l’exportació i en els darrers quinze anys aquestes xifres s’han invertit. Ara ens cal que aquesta exportació encara creixi més, fins arribar al 80% en el mercat mundial i el 20% a l’espanyol, o fins i tot arribar al 90-10. Per què no? El mercat espanyol és una part molt petita del mercat mundial i hi ha moltes més possibilitats fora d’Espanya que no pas a Espanya. El vector mediambientalment sostenible també és clau. Si alguna cosa ens ha indicat el planeta terra és que la pandèmia té a veure amb el canvi climàtic i amb la globalització. Aquest any ja havíem patit el temporal Glòria, en una tendència que serà un no parar si no s’actua, i cal accelerar el canvi de model per reduir el canvi climàtic. També cal una economia socialment responsable, perquè ja hem vist que qui més acaba de patir amb una crisi com aquesta torna a ser la gent més feble. En aquest moment ens preocupa el paper de la dona, que torna a ser qui més pateix la crisi, perquè està a primera línia de foc a les trinxeres, qui acaba patint més que les escoles estiguin tancades, per exemple. Hem de tornar a ser molt insistents que el paper de la dona és molt important, però també que caldrà ajudar les capes socials que més pateixen i als autònoms com a petites empreses. Caldrà fer un esforç especial en aquesta responsabilitat social. Les empreses en això tenim una paper molt important a jugar.

“El Vallès és el pol industrial més important de Catalunya i viurà una reindustrialització.”


Però la pandèmia, que ho capgira tot, es dona ara i no pas l’any 2030 o 2040.
Cert, i ens vam equivocar en proposar el pla per a un termini massa llarg. Tenim clar que l’haurem de desenvolupar en deu anys, entre el 2020 i el 2030, perquè tenim molta més urgència. Dèiem 2030-2040 perquè veiem que un punt clau per poder fer el canvi de model econòmic necessari és que Catalunya esdevingui un Estat i això no semblava, abans de la crisi de la covid, una cosa ràpida. Aquesta crisi ens recorda que és molt més urgent la necessitat de fer el canvi i d’esdevenir un Estat. Només podrem fer que aquest termini 2030-2040 sigui el 2020-2030 si esdevenim un Estat de forma ràpida i efectiva. Tothom s’ha de posar la qüestió al cap. Ara que la crisi sanitària està en vies de control, torna a ser moment de parlar del futur com a país, com a Estat, ja que és l’única manera de fer el canvi de model econòmic que dins de l’Estat espanyol no farem. Si alguna cosa ha quedat clara en aquesta crisi és que Espanya, una vegada més, ha fet les coses malament, molt malament, i és dels Estats del món amb més morts per habitant. El govern espanyol tenia l’oportunitat, per exemple, de fer cas de les recomanacions del president Torra que, en base a coneixements científics, reclamava que s’havia de fer un confinament immediat el cap de setmana del 13 de març i no ho va voler fer. Això va portar, sens dubte, moltes més víctimes mortals i una aturada econòmica molt més forta del que s’hauria patit si s’hagués tallat quinze dies abans. S’ha demostrat novament que l’Estat espanyol no fa les coses bé i nosaltres depenem al cent per cent d’un Estat que, a més, s’ha agafat totes les competències, se les ha fet seves i no ha permès actuar el govern català. Alguns critiquen l’actuació sanitària de la Generalitat quan cal recordar que al primer mes totes les ordres venien de Madrid, d’on van continuar venint des de llavors.

“Cal una economia de més valor afegit, més internacionalitzada, mediambientalment sostenible i socialment responsable."


Competències a banda, sembla que la pandèmia de la covid 19 ha agafat tothom –al govern espanyol, al català i als d’arreu– molt desprevinguts i poc preparats, com subestimant-la prèviament, no?
Sí, sí, que ningú es pensava que el coronavirus seria tan greu és evident, no dic que no. A mi em sorprèn que no s’hagués reaccionat més ràpidament des d’Europa, però veig líders com Angela Merkel –que vaig seguir molt de prop, perquè per mi és el principal referent europeu– van trigar una setmana o deu dies a fer compareixences, però van servir per fer un discurs molt pragmàtic, que em va fer pensar que anava acompanyat d’accions que havia fet prèviament, sense haver dit res. I s’ha demostrat que Alemanya és dels països que millor ha gestionat la crisi. Encara que potser no hi havia prou informació i que ningú no s’havia arribat a imaginar les proporcions de la pandèmia, líders com Angela Merkel ho han gestionat molt bé. Jo no sé si Sánchez tenia la mateixa informació que Merkel, però és evident que entre l’actuació de l’un i de l’altra no hi ha comparació, són els dos pols oposats. I hi ha alguns països petits que també ho han fet molt millor.

Per tant, la pandèmia no atura el procés independentista sinó que el reforça?
Sí, el reforça i l’ha d’accelerar. No podem esperar més i tot el que triguem servirà per a la mort d’empreses. La part més dura de la pandèmia, que és la pèrdua de vides humanes, sembla controlada. A mi ara el que el preocupa és la mort d’empreses. Si no es fa un pas definitiu i ràpid, aquesta crisi s’endurà moltíssimes empreses. Tant per tant, en el moment que estem és el de fer el pas definitiu.

Però en el si del mateix govern català –i ja d’abans de la pandèmia–, la reclamació de la independència sembla que s’hagi ajornat...
És evident que en els mesos de plena pandèmia parlar del procés, quan anàvem veient la xifra de morts, no havia de ser la prioritat. Però és cert que ja abans de la crisi de la covid els partits no donaven la sensació de voler afrontar definitivament la qüestió. Ara, però, ha canviat la situació. Ara, més que mai, cal fer el pas i espero que els nostres governants reaccionin a aquesta situació accelerant el procés. Per què no ho van fer abans de la crisi? Tal com ho veig, hi ha hagut una última oportunitat que s’ha volgut donar a l’Estat de dialogar. Des de la Cambra vam dir que no ens semblava bé, que era un engany més i s’ha tornat a demostrar. D’excuses sempre n’hi ha, ara ha estat la pandèmia... Però estic segur que per part del govern espanyol no hi ha una voluntat real de trobar una sortida negociada al conflicte. Recordem que es va dir que en quinze dies hi hauria la primera taula de negociació i, sense haver-hi encara la covid, la taula ja va trigar més de dos mesos per a una primera reunió. Per part de l’Estat no hi ha cap voluntat real de negociar ni hi serà mai perquè saben que han de cedir en el que no estan disposats a cedir. Aquest és el motiu de l’encallament, a part que pugui haver-hi diferències en les visions dels partits, que segurament també hi són. Si no hi ha una unanimitat en el full de ruta a seguir, evidentment no es pot fer un embat. Cal que els dos partits majoritaris del govern es posin d’acord i ja hem vist que, desgraciadament, no s’hi han posat.

Les organitzacions civils que han mobilitzat els darrers anys el carrer han de tenir algun paper per trencar aquest encallament?
Aquí, el que hem vist i jo visc amb pena, és que ni l’ANC ni Òmnium han sabut fer un toc d’atenció dient que no podia ser continuar amb tantes baralles paralitzadores. Jo que he estat al secretariat nacional de l’ANC em sap greu que l’entitat no hagi sabut quadrar els partits, tot i que aquesta no és una feina gens fàcil. Aquesta situació és llastimosa. Cal veure com acaba el període electoral que ara viu l’ANC i esperem que amb les noves eleccions això es reactivi o que surtin nous lideratges. Des de la Cambra no estem per això, però crec que hem demostrat que amb un discurs clar i nítidament independentista tenim molt suport. Això vol dir que la societat civil manté aquest pols i té ganes de tirar endavant. Falta, però, un lideratge social que hi ajudi i que pressioni els partits polítics per fer el pas.

Potser quan va ser l’hora les entitats civils també van fer un pas enrere...
Jo crec que la societat civil no ha fet cap pas enrere. L’1 d’octubre tothom sap què va passar i el següent embat social va ser el 21 de desembre, en què es va renovar una majoria independentista al Parlament. El problema és que el full de ruta amb què els partits es van presentar a les eleccions, el 30 de gener següent va quedar frenat i a partir d’aquí tot ha estat anar enrere. Aquí cal exigir als partits polítics que repassin el programa i els compromisos electorals del 21 de desembre i que expliquin que el 30 de gener no van fer el que s’havien compromès a fer. Des de llavors van explicar que llistes unitàries, no, que no tenien sentit, però que hi hauria unitat estratègica... Després van dir que per a la unitat estratègica no s’hi veien en cor, però sí a la unitat d’acció... I ara tot passa per anar a noves eleccions... On és l’esperit de l’1 d’octubre ratificat el 21 de desembre? Els partits se l’han carregat i cal exigir-los que retornin a aquell punt, perquè se’ls va votar per a allò i, simplement, han enganyat la ciutadania. Això s’ha de tenir molt clar.

Havia dit més d’un cop que l’any 2020 o el 2021 la independència seria un fet i això ara sí que sembla una quimera irrealitzable...
Prefereixo no donar dates, però de possible el 2020-2021 ho és. Ara s’obre una finestra d’oportunitat que és el missatge que sentim des d’Europa quan Merkel diu que els estats-nació per si sols no tenen cap sentit, cosa que és una càrrega de profunditat. També s’està dient que els 750.000 milions d’euros per fer front a la pandèmia no seran sense res a canvi i que hi haurà exigències. Crec que hi haurà un rescat a Espanya, perquè, si no, no rebrà els fons que necessita. Almenys, Europa ho exigirà; ja veurem si Espanya es deixa rescatar. Tot això va en la línia del que fa anys dic –i que pensava que seria molt abans– sobre el fet que Europa veuria que Espanya no s’aguanta i que és ingovernable, que és la realitat. L’única manera de fer que Europa continuï endavant és dividir Espanya en quatre o cinc Estats, perquè Espanya és ingovernable i cada vegada ho és més. Venim de l’ època de la Transició, on hi havia dos partits que s’anaven alternant, però ara el Congrés està molt més fraccionat i amb més fronts oberts i tot és molt més inestable que fa uns anys. Si es vol fer una reestructuració profunda cal estabilitat i Espanya és lluny d’això i des d’Europa ho veuen. Si cal fer una reforma i es necessita una estabilitat que és més lluny que mai, provocada en part per aspiracions nacionals com la de Catalunya i el País Basc, això es fa impossible. En canvi, una Espanya dividida en quatre o cinc trossos, que cadascun passa a ser un Estat com Holanda, Dinamarca o Finlàndia, i cadascun busca el seu encaix en la nova Europa, això sí que es pot reestructurar bé. Jo no sé si hi haurà un procés de desintegració el 2020-21, però de possibilitats n’hi ha...

Vostè teoritza les raons econòmiques de la independència de Catalunya des que en va fer un llibre el 2010 i en aquells mateixos anys funda el Cercle Català de Negocis (CCN) per fer-ne pedagogia. S’han entès prou aquestes raons?
El CCN va néixer el 2008 precisament per explicar això, en un moment que el vot efectiu a la independència estava entorn del 15 per cent. La feina que vam fer el CCN i altres actors de parlar del dèficit fiscal i de les necessitats d’un Estat per qüestions econòmiques va fer que aquest quinze per cent passés a superar el quaranta per cent en pocs anys. Es van entendre les raons? Sí, molta gent, sí, però no ho va entendre el cent per cent de la població. En part perquè no va arribar a totes les capes de la societat –tenint en compte que els polítics pràcticament no en van parlar, va ser cosa de la societat civil– i perquè no se n’ha fet prou pedagogia. Encara hi ha la por a fer el ridícul si dius que ‘Espanya ens roba’, cosa que és una realitat, posant-hi el verb que vulguis. És evident que Espanya s’emporta molts diners de Catalunya que no tornen, això tothom ho té claríssim, però després donen la volta al mitjó i ens acusen per expressions com aquesta i ja no en parlem perquè no sigui cas que ens ho retreguin. El que cal és contrastar i explicar veritablement amb dades quina és la realitat. Els polítics tampoc en això han arribat a fer bé la feina, fent un discurs econòmic potent i clar. Si tots els votants dels partits unionistes sabessin la realitat del que representaria per a ells mateixos una Catalunya independent –amb garantia de pensions, molts més serveis i infraestructures i un atur pràcticament estructural del 5 per cent...– estic segur que molts hi optarien. No tots, ho admeto, perquè n’hi ha que per motius emocionals no votarien mai la independència, però una part molt important, sí.

Per tant, en part, encara és una campanya per fer.
Sí, és una qüestió que jo no he abandonat mai i que des de la Cambra seguim fent, però caldria que els polítics la fessin d’una vegada, recuperant aquests arguments, i més encara en la situació actual, que podem explicar que amb un Estat independent aquesta crisi s’hauria passat molt millor, també a nivell econòmic.

“On és l’esperit de l’1 d’octubre ratificat el 21 de desembre? Els partits se l’han carregat i cal exigir-los que retornin a aquell punt.”


El sotrac que suposa aquesta pandèmia debilita molt tothom i trenca molts esquemes. La mateixa capacitat d’atraure inversió internacional que Catalunya ha tingut els darrers anys deu quedar ara tocada, com el turisme, que és un dels motors del país, com el sector industrial propi, tan potent al Vallès. L’horitzó no és fàcil per ningú...
Aquesta crisi, com totes, obre oportunitats i cal veure com una oportunitat la reindustrialització d’Europa. Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta crisi és que el fet de comprar-ho tot a la Xina o a l’Àsia en general s’ha acabat, en la mesura que la tendència es modera una mica, no vol dir que passem del cent al cinquanta... Hi haurà una part que es reindustrialitzarà i l’oportunitat és que qui es reindustrialitza és qui ha tingut indústria, que vol dir el coneixement, l’esperit innovador. Fa vint anys a Catalunya hi havia empresaris del tèxtil que encara funcionaven prou bé i si algú ha de fer això és algú que havia tingut un passat tèxtil. En això Catalunya té un punt a favor, com el té també en el fet de tenir una societat i una economia flexibles i adaptables, cosa que el mediterrani sempre ha demostrat molt més que no pas el nord. Els llatins som molt més dinàmics, ràpids, flexibles i adaptables que no pas les economies del nord. A més, Catalunya continua sent un pol europeu logístic de primer ordre, per la seva situació geogràfica. Catalunya ho té tot, té molt més que molts altres països. I si algú pot fer aquest canvi de la indústria és Catalunya. En l’àmbit turístic és evident que hi haurà una reducció de visitants aquest any, però ja veurem què passa l’any que ve. Aquesta campanya hi haurà empreses que patiran molt i que hauran de tancar, però m’aventuro a dir que, si l’any vinent la pandèmia ha passat, probablement recuperarem una part molt important del turisme. Perquè la gent el necessita, necessita sortir, veure món... Això, per molt que en part canviarà, és un desig massa fort per frenar-lo. Per tant, seguirà havent-hi turisme i els que no notaran tant la caiguda són aquells pols turístics amb grans atractius com és el cas del nostre país, un dels llocs habituals. El turisme en un any s’haurà recuperat molt però aquí el repte és el canvi de model, que permeti impulsar una nova economia. Aquesta crisi tindrà un impacte similar a l’aparició d’internet en el seu moment, que ho va canviar tot, res ha estat igual i ho ha canviat cap a bé, perquè ha millorat la productivitat i l’eficàcia de la societat. El canvi que ens ve ara és el del teletreball i la digitalització, que també ho canviaran tot. Tot el que sigui desenvolupar aquesta economia tecnificada és important i en aquest àmbit Catalunya també és un pol important, perquè tenim moltes startups i empreses digitalitzades, tenim un alt nivell tecnològic. D’altra banda, un altre gran pol de futur és avançar cap a l’economia de la vida, de tot el relatiu a la ciència, la sanitat, la farmacologia, la millora mèdica..., àmbits en els quals Catalunya és un pol internacional. Molts altres països no ho tenen tan fàcil com nosaltres. Si això s’agafa en positiu, amb un Estat que t’ajuda a potenciar-ho, és brutal. Per tant, Catalunya podria sortir molt bé d’aquesta crisi, amb una V, que fa sortir del forat. La clau torna a ser la mateixa... Si depenem de l’Estat espanyol és possible que en comptes d’un V, acabem en una L allargada que ja veurem quan s’aixeca. Per això ens cal un Estat que tingui en compte el nostre potencial i especificitat i lideri un canvi econòmic al país.

Quant la Cambra presentava el pla Catalunya 2030-2040 també parlaven d’una economia de més lleure, de treballar quatre dies i gaudir d’experiències... Una garrotada com l’actual sembla que ho contradigui i hagi de portar a arremangar-se a treballar molt més...
Nova Zelanda ja ha fet una proposta de treballar quatre dies a la setmana i això va en la línia del que nosaltres dèiem en aquell pla i que aquesta crisi crec que també reforça. Perquè el fet d’haver d’estar més a casa pel confinament segurament també haurà fet que hàgim trobat més la gràcia d’estar-hi més i d’avançar en una societat on allò de fitxar vuit hores al dia s’haurà acabat –ep!, amb tots els matisos. Perquè cada cop pesarà menys i en moltes professions es podran combinar alguns dies al centre de treball i d’altres a casa. Això pot concretar-se en una concentració de la setmana laboral en quatre dies, perquè el que compta són els resultats, que han de permetre una millor organització de la vida personal i familiar. No serà immediat, però la tendència hi és i hi serà. Aquesta crisi això ho intensifica, igual com també la necessitat d’impulsar una economia de la cultura, que permeti potenciar l’economia del lleure, de l’experiència, de la natura, de manera que la felicitat no la doni tant el comprar coses com el viure experiències. Això passa per aprofundir en una economia de l’experiència basada en la cultura, la natura, l’esport ... i aquí també hi ha un gran potencial econòmic a desenvolupar. Una setmana de quatre dies intensos de feina i tres de lleure pot ajudar a avançar en aquest sentit i a crear molts nous llocs de treball.

Reindustrialitzar el país vol dir que les empreses catalanes no han de tenir tantes plantes escampades pel món i estar, doncs, tan internacionalitzades? Podran ser competitives si no són als llocs on es produeixen determinats béns?
Entre zero i cent hi ha d’haver graus diversos en funció del sector. L’empresa Mango, per exemple, molt ben implantada al Vallès, evidentment importa molt producte d’Àsia, però a Catalunya hi té centenars de persones que treballen en el món del patronatge i de les primeres sèries de producció. Una empresa tèxtil d’aquest nivell potser en comptes de fer el cent per cent de la seva producció a fora pot decidir tenir estructura aquí per fabricar-hi un 15% de la seva producció, quan potser pràcticament no en tenia... Només això ja seria un pas extraordinari, que crearia milers de llocs de treball. Evidentment que això li repercutiria amb un augment de cost, però també li donaria més seguretat, que és un factor important. Perquè en una escola de negocis dirien que els factors de compra d’un producte són preu, qualitat i servei, però ara estem en una nova etapa on també s’exigirà la seguretat. La seguretat que un realment podrà tenir aquell producte, un factor que mai s’havia reclamat els darrers anys, perquè, si es volia el que fos, es tenia. I això no ha passat, com hem vist amb la manca de mascaretes, per exemple. La seguretat de poder servir el producte ara passa a ser un valor més de compra i s’haurà de ser flexible per garantir-lo. Aquí, per exemple, hem d’estar preparats per tenir mascaretes o per respondre a qualsevol situació crítica –que no cal que sigui una pandèmia, també el pot causar qualsevol desastre natural aquí o al món– que permeti a les empreses activar aquestes produccions. Són plantejaments que s’hauran de fer.

La pandèmia, doncs, ens prevé una mica contra la globalització total?
Sí, hi ha una basculació que requereix garantir aquí uns mínims de producció que dependran en cada cas. Aquesta és la reindustrialització que s’ha de produir, que pot augmentar els llocs de treball en alguns sectors. En quin percentatge no ho sé, però segur que farà augmentar els llocs de treball.

Aquesta reflexió també se la poden fer altres països europeus i deu treure atractiu a Catalunya com a lloc on establir-se per part d’empreses d’arreu...
Això dependrà de les empreses; si miren en clau domèstica o europea. Les empreses alemanyes que pensin en un mercat europeu hauran de veure que Catalunya els continua sent un lloc competitiu o el mateix els pot passar a empreses de França, que té zones que s’han desindustrialitzat fa molt de temps i els pot ser interessant tenir alternatives més properes on implantar-se que les d’Àsia.

El Vallès, que és el motor industrial de Catalunya, quin paper estratègic ha de jugar com a territori en aquest procés?
El Vallès en el seu conjunt és obvi que és el pol industrial més important de Catalunya i tota aquesta reindustrialització hi serà, segur, en el tèxtil. Però, a més, també és un pol potent en tecnologia, amb empreses molt importants, i podem sortir molt ben parats dels processos de digitalització. També és potent en indústria farmacèutica i fins i tot turística, perquè té oferta i espais naturals protegits interessants. A la Cambra tenim una visió del turisme de Catalunya que passa per descentralitzar-lo fora de Barcelona. La capital en pot ser porta d’entrada, però els visitants també han de poder anar a qualsevol punt del país a una hora de distància amb qualsevol mitjà de comunicació. Per tant, cal fer producte turístic al Vallès per al visitant que ve deu dies a Barcelona i visita la ciutat, però pot estar voltant uns dies per la resta del país.

“No serà immediata, però la tendència és anar a una setmana laboral de quatre dies.”


Un lema i programa estrella de la Cambra davant la pandèmia ha estat ‘Que cap empresa tanqui’. Això com es fa?
Aquest és el nom que hem posat a un projecte llançat a l’inici del confinament per obrir una porta d’entrada a la Cambra a aquelles empreses que veiessin que s’ho passarien malament. Les primeres setmanes va servir, sobretot, per assessorar les empreses i autònoms sobre els ajuts, Ertos i tota aquella documentació que anava sorgint i que costava de gestionar. En una reunió del Consell de Cambres es va explicitar que calia evitar que cap empresa tanqués i vam veure que l’esperit de l’acció era aquest. Sabem que no aconseguirem que cap empresa tanqui, però hem d’anar amb l’esperit que no passi... I a més de reclamar ajudes al govern, quan amb això no n’hi hagi prou, hem de facilitar formes que passen per l’associació entre empreses; crear un fons econòmic empresarial que participi de les empreses amb dificultats per finançar-se, allà on no en trobin dels bancs, a canvi d’accions o del que sigui; venda d’empreses entre empresaris; facilitar que empreses s’ajuntin; diversificació... Pot haver-hi empresaris que estan en un sol sector que ara vegin que volen estar en d’altres per no posar tots els ous al mateix cistell. Diversificar inversions serà també una qüestió important i l’esperit emprenedor dels catalans haurà de sortir.

La Cambra de Barcelona té una delegació a Granollers, però Sabadell i Terrassa tenen cambres pròpies. Quin nivell de col·laboració teniu?
Les cambres de Sabadell i Terrassa són independents i cadascuna de les cambres té el grau de poder que li dona el seu pes. A Granollers la Cambra de Barcelona hi té una de les seves delegacions territorials. Entre totes les cambres hi ha un bon esperit de cooperació.

Davant la pandèmia, les cambres s’ han enginyat una singular màscara pròpia per prevenir els contagis, la Mask.cat. Què n’esperen?
És una protecció que ens ha de permetre fer vida absolutament normal amb aquesta màscara, perquè pot impedir el contagi entre dues persones encara que s’abracin. El més important és que impedeix tocar-se els ulls i la cara, cosa que fem permanentment. No és una màscara per a sanitaris, però sí per combatre el virus de forma segura a l’hora d’anar pel carrer, de fer turisme, d’anar a museus, teatres, etc. Ha costat tenir tot el suport legal fer fer-la i, ara que ja el tenim, la idea és exportar-la arreu. Me l’he inventada jo amb l’ajut de dissenyadors i crec que és una la solució que passa per mentalitzar-se com es transmet el virus. La gent encara no sap prou que el virus només es contagia si ve pels ulls, boca o nas, ja sigui per saliva o perquè un es toca la cara. Protegint-se aquestes parts es pot fer la vida normal i s’ha de perdre la vergonya a posar-se-la, igual com fem amb les altres mascaretes. Es trobarà en supermercats, en farmàcies, per internet...

Vostè és molt actiu i seguit a Tweeter. Què li ha significat?
Més una eina de comunicació. Hi tinc més de 88.000 seguidors i ha estat clau per a la meva projecció mediàtica, fins que amb la presidència de Cambra he assolit la pròpia de l’entitat. Ens va resultar clau per guanyar les eleccions. Hi tinc un missatge molt contundent, clar i personal i això em dona un prestigi.

Es veu fent el salt a la política?
Jo de moment soc president de la Cambra de Barcelona per un any més, després en principi quedo com a president del Consell de Cambres dos anys més, i aquest és un càrrec que em prenc amb la idea de dignificar-lo, perquè fins ara és un òrgan molt diluït.

Digui’ns un racó del Vallès que l’inspiri especialment?
Del Montseny tinc gran records del Tagamenent, el Pla de la Calma i del Matagalls, arribant-hi per Collfomic. Però prop de casa tinc racons preciosos als Cingles de Bertí, com la cascada de Sant Miquel del Fai, on tinc l’anècdota que ma mare, parlant-ne fa molts anys, un dia va dir que havia estat en un lloc que semblava Suïssa i que era aquí al costat. Ho va dir amb aquestes paraules, una vegada que el lloc estava tan verd i carregat d’aigua com ho ha estat ara.

Com definiria el Vallès com a territori?
El Vallès ho té tot, perquè té camps com si fossis a l’Empordà, rius que s’han recuperat molt, com el Tenes, i hi tens una vida econòmica i empresarial molt potent, combinada amb un esperit de poble –on es viu el Can No sé què i Can No Sé Quantos, que també es troba a les ciutats– en una vida més propera entre veïns que li dóna una gran qualitat.

“Si tots els votants unionistes sabessin la realitat que representaria per a ells una Catalunya independent, molts hi optarien.”


Què el va portar al Vallès?
L’any 1997, quan amb qui seria la meva esposa ens vam casar i buscàvem casa, mirant preus vam descobrir que fora de Barcelona pel mateix preu d’un pis aconseguíem una casa amb jardí. I així és com voltant per la Vall del Tenes vam trobar una casa que ens va fer peça a Bigues i Riells.

El seu perfil és com el de tants nous vallesans provinents de Barcelona, doncs.
Sí, sí, un cas molt comú. Preu per preu sortia a compte i, pensant en voler tenir fills, permetia fer un plantejament molt més agradable, prop de la natura, en un entorn on pots anar a córrer, fer bicicleta i tenir un tracte més directe amb els veïns, la gent del poble... Els meus pares venien de ser de poble tots dos –de la Bisbal d’Empordà, la mare, i de Celrà, el pare– i jo aquest caliu el palpava. Vist amb perspectiva, el contacte amb la gent del poble encara és més positiu del que pensava. N’estic molt content perquè veig que els meus fills s’han criat en un ambient de proximitat i familiaritat que val la pena i que no es troba tant a la capital.

Un espai petit permet una identificació més gran?
Propicia un major arrelament: el sentiment de colla, la vivència de la Festa Major, de les entitats... Tot això conviu en un espai reduït com és el poble i una mida com la de Bigues és molt apropiada; ni massa gran ni massa petita, amb allò suficient.
Joan Canadell

El reportatge fotogràfic es va fer a l’Hotel Molí de la Torre, de Bigues i Riells

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara