Sant Valerià, l'explosió festiva dels aplecs a finals del segle XIX
La societat rural de finals del segle xix celebrava amb entusiasme l’aplec de Sant Valerià de Lliçà d’Amunt com mostra l’extraordinari reportatge fotogràfic de Josep Maria Armengol i Bas, de l’any 1899
Ramon Vilageliu
(text)
Els nostres ulls moderns i aparentment civilitzats ens fan descriure amb una certa displicència la vida rural i les tradicions atàviques dels nostres avantpassats. Paradoxalment, aquesta mena de visió mítica de l’arcàdia rural, aquest pretès món perdut de vida senzilla que el món urbà atribueix a les arrels rurals de la nostra realitat, té en els tradicionals aplecs una manifestació ben descriptiva que ens endinsa en complexitats inesperades.
Perquè, efectivament, els aplecs esdevenien un desbordament inusual i vistós de la realitat rural i el reportatge gràfic de Josep Maria Armengol i Bas, fet el 17 d’abril de 1899 durant la celebració de l’aplec de Sant Valerià, a Lliçà d’Amunt, resulta de gran valor documental. Però, a més de la trobada bigarrada de persones en un lloc concret, els aplecs són un compendi de festa, de reforçament de la comunitat i de sentit de pertinença ben complex.
Un lloc i un temps mítics
Explica Ferran Canyameres en el seu celebrat llibre El Vallès que Lliçà d’Amunt: “Té tres ermites de poc interès decoratiu: Sant Boi [dit, Sant Baldiri], Santa Justa i Sant Valerià: Aquesta darrera està situada a prop del torrent Caganell i de can Coscó de Palaudàries. Va tenir èpoques de molta concurrència, sobretot en els aplecs del segon diumenge després de Pasqua. Pels bons romeus les distàncies no compten. L’aforística dels avis en donava una idea: De Polinyà a Sant Valerià, set serres s’han de passar.”
Realment, l’aplec de Sant Valerià, des d’èpoques molt allunyades en el temps, reunia en un mateix lloc persones que hi anaven des de llocs ben diversos. Per situar-nos en el temps de l’antiga capella de Sant Valerià –localitzada al peu de l’antic camí transhumant de Caldes per la Creu de Baduell– cal dir que se’n té notícia des de l’any 904, si bé durant la guerra contra Felip V, l'ermita va quedar força malmesa i, per protegir-la, es va traslladar dins del recinte del mas Coscó de manera que la construcció actual és de principi del segle xviii.
I si parlem de temps remots, també cal remarcar que Sant Valerià era un espai geogràfic ben allunyat de centres més poblats, un espai de límit, considerat sagrat i, alhora, gairebé inaccessible pels centres de jerarquia usuals, situats més cap a la plana des de l’època de la romanització. Aquesta és una de les característiques de molts d’altres aplecs que es fan a l’entorn d’una ermita, església o esglesiola: marquen un lloc considerat sagrat pel poble que la construeix i que hi ret un culte que s’esfilagarsa des de temps antics. En molts casos, aquests aplecs remeten a una mena de tornada a la llar dels avantpassats sobreposant-hi un tel d’advocació cristiana que embolcalla antics cultes locals. A més, considerar els dies posteriors a la Pasqua cristiana com el moment de l’any apropiat per fer aquests aplecs fa pensar també en les primeres sortides familiars de l’any cap a llocs de referència que connecten amb el concepte extens de família d’arrel carolíngia i a les quals s’exigia desplaçar-se a la casa pairal, al punt de naixement d’un sentit de pertinença concret, d’història comuna, en diferents moments considerats com a festius.
L’aplec de Sant Valerià de 1899
Fa cent vint-i-un anys can Coscó de Palaudàries era ben ple de gent de tota edat i tota mena que, com cada any i des de temps immemorials, s’havien vestit de festa i havien pujat a l’aplec de Sant Valerià. Diu la tradició que Sant Valerià era el marit de la popular Santa Cecília, patrona del músics perquè, segons la llegenda, mentre la verge Cecília s’estava morint a causa del martiri al qual havia estat sotmesa per haver enterrat cristianament el seu marit –el també màrtir romà Sant Valerià– anava pregant Déu tot cantant. De fet, Sant Valerià havia estat convertit a la fe cristiana per la mateixa Cecília el dia del casament utilitzant mitjans que, realment, havien de ser ben miraculosos.
Aquesta relació de fets era, doncs, la base religiosa que feia acostar la gent a can Coscó amb un aparent fervor espiritual per l’advocació del cast Sant Valerià. I així, aquesta corrua de persones pujava de tot arreu seguint la ruta de transhumància que passava pel camí de la Creu de Baduell, que marcava el límit termenal entre Lliçà d’Amunt, Caldes de Montbui i Palau-solità i Plegamans. De la Creu de Baduell se’n té notícia des de 1123 – tot i que d'aquella creu no en queda cap resta i la que hi ha actualment és de l’any 1940– i és un encreuament d'antics camins de probables vestigis romans, cosa que informa de la possible antigor d’aquest romiatge. De fet, les creus de terme –igual que les ermites– apareixen sovint lligades a fenòmens espacials peculiars: en aquest cas, el cami de la Creu de Baduell, era un camí de llarga trajectòria que recorria tota la serra fins al coll de Baduell. Molts d’aquests llocs de romiatge i aplec tenen antecedents precristians, de manera que el fet de ser en un paisatge agradós, estratègic o harmònic, que produeix sensacions de benestar o també del contrari, etc. travessen la successió de diferents cultures i religions.
L’aplec de 1899, doncs, va esdevenir una gran trobada i just després de l’ofici religiós, amb presència de mossens del rodal, la mateixa orquestra que havia acompanyat l’acte religiós sortia del barri emmurallat de can Coscó. A fora, glopades de gent s’acostaven per ballar, com informa el mateix fotògraf en els títols de les imatges: gent ballant una aleshores moderníssima “Americana” –que tenia una gran popularitat en els repertoris de les orquestres i tavernes– o altres dances més tradicionals com “Lo tio fresco” o, encara, el nostrat ball de bastons. Tot plegat per escalfar motors i esperar l’hora de dinar a sota d’algun arbre o al costat del carro amb vela o de la tartana que els havia portat fins a Sant Valerià. I havent dinat és ben segur que la mateixa socialització que comportava el xerricar d’un traguet de vi, empenyia algun jovent a provar la comoditat dels marges. Però això ja és una altra història.
Grup de persones ballant 'l’Americana' a l'aplec de Sant Valerià.
Persones anant cap a l'aplec de Sant Valerià, 17 d’abril del 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Grup de persones al ball de l'aplec de Sant Valerià. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Capellans i músics a l'ofici de l'aplec, 17 d’abril del 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Un altre grup ballant “Lo tio fresco” a l’aplec de Sant Valerià , 17 d’abril del 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Grup de persones acampant a l'aplec amb l'ermita de Sant Valerià de fons, 17 d’abril del 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Ball de bastons durant l’aplec, el 17 d’abril de 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Capellans i músics a l'ofici de l'aplec, 17 d’abril del 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Grup de persones ballant després de dinar. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Grup de persones sota els arbres. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Persones al ball de l’aplec de Sant Valerià, 17 d’abril del 1899. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Carpeta Tothom cap a l'aplec
