Així que el sol treu el cap per l’horitzó la punta del campanar s'il·lumina, amb una suau pinzellada de groc. En aquell precís instant, començo la meva tasca. No només jo, totes les companyes d’arreu del Vallès i del país sencer, encetem la jornada. Dia rere dia, ep!, sempre que tinguem sol, si l’astre no llueix, la meva tasca es difumina. Llavors, reposo amatent, esperant que un raig de sol aparegui de sobte, entre els núvols.
Perdonin el meu descuit, no m’he presentat. Soc una ombra. Sí, tal com ho llegeixen. Soc l’ombra d’una construcció romànica, una de les més antigues de Terrassa, fins i tot m’atreviria a dir, del Vallès.
Ben segur que ja ho han endevinat. Sí, sóc una ombra d’un dels edificis de la Seu d’Ègara, concretament de l'església de Santa Maria d'Ègara. Desconec si vostès en saben alguna cosa sobre l'existència de les ombres. La veritat és que no ens prodiguem gaire a fer comentaris sobre nosaltres. No ens trobaran a cap tertúlia radiofònica, ni a cap programa televisiu de xafarderies. No es creguin pas que som, com alguns diuen, unes ànimes desviades.
D’ençà que en sóc l’ombra titular de Santa Maria, han transcorregut un munt d’anys. He vist infinitat de persones apropar-se a l'església. He pogut veure, també, personatges ben coneguts, polítics, artistes, científics, professors i també una munió de gent anònima. Sembla que va ser ahir, quan van inaugurar i consagrar l'església. Encara ho recordo, era l’any 1112. Bé, aquests anys els remarco perquè vostès en tinguin una referència. Les ombres passem de sumar anys, no tenim edat, ni maldecaps de cap mena, no patim malalties, ni angúnies, ni baralles, ni retrets, no tenim ni fred, ni calor. Tampoc no gaudim de les alegries, ni de les festes amb gresca. El nostre cos és lleuger, intàctil i intangible. Una cosa és ben certa: no fem mai tard per arribar al lloc on ens pertoqui fer ombra. Mai. No creguin pas que la nostra existència és monòtona i avorrida. Jo mateixa, a la plaça que tenim al davant, hi he pogut veure manifestacions de tota mena. He viscut les trifulgues dels veïns del poble de Sant Pere, quan encara era una població al marge de Terrassa per demanar la independència i no pas l’annexió, que sí que desitjava la gran ciutat.
Tinc dues companyes dins la Seu. Són excel·lents amigues, l’ombra de Sant Pere i la de Sant Miquel. Ho sabem tot les unes de les altres. Les obres d’arranjament i millores, que es van dur a terme per condicionar i museïtzar la zona, han ajudat a millorar l'assistència de visitants, al conjunt de la Seu. Ens fan veure més elegants.
Aquestes esglésies contenen infinitats de tresors, alguns de poc coneguts per bona part de la població. Em vaig sorprendre, fa tres anys quan, en una trobada d’experts que es va fer al juliol, el tema principal i únic eren unes pintures al fresc que són dins l'església de Santa Maria. Mai hauria cregut que tinguessin tant valor artístic i històric. Pintures que jo no he vist mai, perquè sempre sóc a l’exterior del temple. Però, pel que he pogut saber, de difícil tècnica d’execució.
El nucli del debat, eren les pintures al fresc situades al braç sud del transsepte de Santa Maria. Pintures que reflecteixen el martiri i mort per assassinat de l'arquebisbe de Canterbury, Thomas Becket. Alguns dels experts es preguntaven com i perquè dins l'església de Santa Maria de la Seu d'Ègara s’hi podien contemplar aquelles pintures dedicades a un arquebisbe anglès. La resposta amb les corresponents explicacions, va sortir dels experts i competents historiadors locals. Alguns dels canonges del monestir, eren de procedència anglesa.
El que jo recordo i puc afegir sobre l’esmentada obra és que el mestre pintor, i també el seu jove ajudant, artífex de l’obra, mentre va durar la seva tasca, varen estar allotjats a la pallissa, dins el monestir dels canonges de Sant Ruf. Pintor, aquesta paraula em fa recordar una història, que no vull oblidar.
Fa uns quants anys vaig començar a veure, entre els edificis eclesiàstics, un jove que dibuixava. Cada dissabte el podia veure arribar amb la seva carpeta sota el braç. Algunes vegades ho feia a primera hora del matí, d’altres a última hora de la tarda. La diversitat d’horaris en la seves visites no eren un caprici. Comprovava l’allargament o, pel contrari, com s’encongia l’ombra de Santa Maria, o sigui jo, depenent del moment del dia. El jove cercava les ombres, que contraposava a les llums. Era un estudiós de les llums i ombres en l’art. Havia entès que les ombres eren l’aspecte fonamental en un quadre. Els efectes volumètrics que podien oferir unes ombres ben situades i definides, eren l'essència del quadre.
El pintor havia vist molts llibres plens d’imatges de quadres de Leonardo, Caravaggio, Fra Angelico, Pizarro, Monet... Estils diversos, però tots mestres en les ombres. De tots, n’havia après l’esperit de les ombres. Sabia distingir els diversos tipus d’ombra: la pròpia, la reflexada, la projectada. Els seus dibuixos meravellaven els passavolants, que s’embadocaven davant dels seus treballs.
Anys després, el vaig veure acompanyat d’una noia jove i bonica, no em va costar gaire endevinar l’enamorament entre els dos. Ell començava a acolorir els seus quadres. Però el seu domini eren les ombres. Mai hauria plasmat ombres amb llum artificial: tant si pintava interiors com exteriors, la llum havia de ser natural. Va continuar les visites, acompanyat de l’esposa i de dos vailets que, mentre ell pintava, corrien pel damunt dels mosaics romans i per l’entorn que ara es coneix com espai cementirial.
Després de molts anys d'absència, no fa gaire, el vaig tornar a veure. Anava agafat del braç de la seva dona, eren dos vellets. Portava ulleres fosques i un barret. Va estar molta estona contemplant les esglésies, com si recordés els vells temps, quan les dibuixava.
Va arribar fins a tocar-me, a la paret nord. Ho va fer suaument, com si m’acariciés amb la seva mà. Aleshores me’n vaig adonar, no hi veia. Havia perdut la visió. Era un home cec. El vaig envoltar, abraçant-lo amorosament, amb el meu tel invisible.
En aquell moment, em va semblar que em somreia.