L’any 1385, el rei Pere el Cerimoniós, amb un document oficial i segellat, exigia al governador de Mallorca que investigués la comunitat de jueus perquè tenien un llibre que, segons ell, contenia blasfèmies contra la Mare de Déu, de qui deia “que madona sancta Maria fo levadora de infants”. Aquesta és la primera mostra documentada en català d’aquest ofici tan vell com la humanitat. Perquè de persones que es dediquen a llevar infants, en aquest sentit concret “d’alçar de terra el nounat que hi havia devallat del ventre matern (...) per més que la seva tasca comprengués operacions molt més delicades i essencials” –com explica el gran lingüista Joan Coromines–, sempre n’hi ha hagut, tant sí com no.
És ben cert que, en moments ben foscos de la nostra història, les llevadores, continuadores d’una saviesa que subratllava l’àmbit femení de l’infantament, havien estat sovint acusades de fetilleres. I també és ben veritat que, històricament, una llevadora experimetada transmetia a les altres dones un patrimoni no escrit de gestos, paraules i habilitats que generava una mena de complicitat femenina i una certa màgia relacionada amb el misteri de la vida.

La vocació de llevadora
Teresa Ametller, una noia de la Roca del Vallès de inicis del anys cinquanta, anava a cosir a Granollers perquè, com ella diu “abans, a les dones ens feien anar a cosir i fer la feina de casa, i s’ha acabat”. A la ruralitat vallesana dels anys cinquanta hi havia, doncs, poques opcions per a les dones. Entre punt i punt, però, una companya cosidora li va mostrar un llibre d’infermeria que havia de canviar la vida de la jove Teresa.
“El vaig fullejar i em va semblar que la infermeria no era pas res que m’interessés massa, però fent de llevadora sí que m’hi veia”. Tot i així, però, ja tenia més de divuit anys i no sabia quin era el trajecte per entrar a la facultat i estudiar per ser llevadora. Hagués pogut ser un somni que esfilagarsés el temps si no hagués estat per la persistència d’aquella joveneta. “Per veure què calia fer per ser llevadora vaig anar directament a l’Hospital Clínic que no sabia ni on era perquè jo no havia anat mai més enllà de la plaça Catalunya, a Barcelona”.
Efectivament, li calia enllestir el batxillerat i, encara, fer “un curs de fisiologia i higiene i una prova d’ingrés a la facultat”. Tot un recorregut que no hagués estat possible si el seu pare, en Jaume, que era negociant de porcs, tornant d’una trobada del seu ofici a Barcelona, no hagués trobat a l’auto de línia el nou mestre de la Roca. “Jo no havia dit res a casa, però quan el meu pare em va explicar que el nou mestre era tan bo vaig anar a trobar-lo, esperançada”. I sí, el mestre li va explicar que la seva dona havia fet classes de batxillerat a una noia que estava en la mateixa situació de la Teresa, en el poble d’on venien. La Teresa, que vessava entusiame, en poc mes d’un any, va enllestir el batxillerat i es va plantar a Barcelona per estudiar. I sort va tenir que una estiuejant barcelonina la va ajudar a buscar on estar-se, a Barcelona: amb les monges franciscanes del carrer Santaló.

De Barcelona a la Roca del Vallès
La Teresa va aprofitar a fons aquells anys d’estudi i, si al vespre estudiava per ser llevadora, durant el dia va fer practicant i podologia. Tot just acabats el estudis va tenir ocasió d’anar a París amb una colla de joves llevadores com ella per fer un curs sobre els parts sense dolor. “Arribada de París la meva mare em va dir que m’havien trucat tres o quatre vegades per anar a treballar a la Clínica Corachán, que necessitaven una llevadora”, s’enriola.
Així, va estar treballant a la Clínica Corachán de Barcelona fins que, al 1961, l’ajuntament de la Roca la va reclamar per fer de llevadora. “Jo els vaig dir que una cosa era fer parts a les cases i una altra era fer-los en una clínica i que, a més, a la Corachán els parts els feia el metge i nosaltres ajudàvem i els assistíem”, diu. Però, de fet, la Teresa s’havia estat, a Barcelona, a casa de la Mercè Lluch, una llevadora que feia parts a les cases i a qui havia acompanyat freqüentment.
Al juny del mateix any va començar a fer de llevadora a la Roca i, de fet, durant anys també va assistir als parts de Vilanova, Vallromanes, La Torreta o Santa Agnès de Malanyanes. Una feinada. “És molt diferent de fer néixer infants en un hospital, que tens tot el que necessites al costat. A les cases s’havia de preveure una mica com havia d’anar. De fet, jo no recomano de tenir els fills a casa perquè si tot va bé, perfecte, però, si no, tot són corredisses”, explica, prudent.
Com el que li va passar durant la gran nevada del 1962. “A les vuit del vespre del dia de Sant Esteve, jo estava al costat d’una estufa, truquen a la porta i em trobo dos homes i una dona que em reclamen: una senyora de Vilanova s’havia posat de part”, explica. Som-hi, doncs! La Teresa es va posar les katiuskes, va agafar la maleta d’instrumental i, enmig de més d’un metre de neu i amb la pala a la mà, cap a Vilanova. “Per sort, el part va ser dels senzills!”, s’afanya a dir.
Després hi va anar uns quants dies, com es feia usualment. “De fet, amb totes les dones que vaig assitir es creaven uns llaços molt intensos perquè és un moment molt delicat per a elles, que necessiten acompanyament durant un bon temps”, insisteix.

El misteri de la vida
La Teresa encara va viure en directe la impostura de les entrades a l’església quaranta dies després del part amb la llevadora, criatures i mares perquè el mossèn els rebés a l’entrada i purifiqués les mares com a pas previ i redempció de la suposada lassitud moral de tenir un fill. I tantes altres coses, va viure! “Fer de llevadora et posa en contacte amb la vida d’una manera molt concreta, molt de veritat. Tens vida nova a les mans”, diu.
Finalment, al 1966 i fins la jubilació, a més de fer de llevadora a la Roca, va obtenir un lloc a la llavors recentment estrenada secció de prematurs de la Vall d’Hebron.
La Teresa, una dona valenta.