El misteri simbòlic de Sant Llorenç del Munt

Una construcció de cultura bizantina –amb absis, voltes, arcs...– dalt del cim de la Mola suposa tota una incògnita

Manel Larrosa (text i fotografies)

El monestir de Sant Llorenç del Munt és insòlit per la seva situació al cim d’una muntanya, com un castell, i no en trobaríem cap d’altre de semblant. Però un castell és èpic i un monestir és espiritual, per ús i per concepció. Una construcció de cultura bizantina, amb absis, voltes, arcs... allà dalt de la Mola, ben sola, suposa tot un misteri, una incògnita. Sense aigua i amb minúsculs camps a l’entorn, en un lloc distant... per a una comunitat poc claustral, més aviat oberta a la gran contemplació: Pirineu, tot el país (el lloc compleix bé allò que deia Pere Quart d’una pàtria tan petita que la somnio completa), Mallorca inclosa.
Arquitectura en una muntanya força escultòrica, amb molts murs com façanes, d’imatge humanitzada, molt diferent d’aquells castells altius en cims punxeguts. Un monestir situat al final d’un llarg camí que separa les aigües del Besòs i del Llobregat, dues conques i en simetria entre Terrassa i Sabadell. Si Montserrat no existís, aquesta muntanya seria una gran fita simbòlica de país, mentre que ara és particularment vallesana i, molt intensament, el complement natural de les dues ciutats de la revolució industrial.
Tot aquest entorn posa de relleu el seu misteri sense aclarir-lo, el qual és el mateix de les incògnites presents a tot el romànic, aquí reforçades per aquesta solitud i simbolisme singular. Hi estem acostumats, però és un cim plenament captivador. Un lloc on la cultura completa el paisatge. I potser podem assajar de desxifrar una part del misteri d’aquest romànic explicant la seva traça, allò que avui en diríem... el projecte.

La traça del projecte romànic
L’església del monestir forma part d’aquell primer romànic, auster i sense escultura, que és alhora formal per la geometria del seu conjunt i informal per un acabat sovint tosc. Potser uns murs originals millor arrebossats de calç ens aportarien més regularitat, però la planta mateixa no està del tot construïda a esquadra rigorosa perquè el seu planteig oscil·la notablement, com ens mostren els plànols. Els plànols, doncs, ho revelen molt millor que la impressió visual on no s’hi acaba d’entreveure la irregularitat i, no obstant, hi ha una idea molt neta en la seva concepció, una idea que esdevé tot un interrogant quan el visitem, sobretot per dins.
Intentar descobrir la traça, la idea rectora del projecte és un exercici geomètric interessant que demana, per començar, conèixer una base aritmètica, la dimensió de la mesura amb que fou concebut. En aquell temps la unitat de mesura era el pam destre (23,6 cm), que fou usat a bastament almenys fins el primer terç del segle xiv, amb els primers grans monuments gòtics. Es tractava d’un pam major del que ens va arribar i es va usar fins el segle xix (19,5 cm) Doncs bé, podem sobreposar a la planta una quadrícula de 2x2 pams i veurem que la major part de les dimensions hi encaixen: 4 pams de mur, llums de 10, 18, 20 pams, etc. Només cal girar uns mica la quadrícula al llarg de l’edifici per encaixar el que era una idea de projecte i ajustar-la a la realitat construïda. Una realitat que no disposava dels instruments de topografia actuals, ni tampoc li calia ser gaire exacta. Si hi ha una modulació sistemàtica a xifres rodones de pams, també hi ha alguns elements generals de control sobre el conjunt, com és el cas de la longitud construïda. De la cara externa de la façana occidental fins al mur extern de l’absis principal a la façana oriental serien 100 pams, una xifra estimada des del món grec, des d’almenys 1.500 anys abans de la seva construcció. I si aquesta era la voluntat de la longitud, el buit interior amida 92 pams, el doble de l’amplada interior (46 pams), el qual forma un doble quadrat, una proporció 2:1, també molt estimada en el món antic.
Aquest doble quadrat defineix un centre que coincideix amb el cimbori i, a est i oest, amb el centre del espais del presbiteri i de la pròpia nau. Aquest concepte, que va del conjunt a les parts menors ordena la idea general, la qual es culmina amb proporcions precises en el buit de cada una de les naus, amb relacions 2:1, 3:2,... entre la llum de les alçades i les amplades, proporcions mesurades sempre a cares dels murs, mai a eixos.
No ens ha d’estranyar aquest sistema geomètric i aritmètic, perquè provenia del món clàssic, grec i romà i, a través dels món bizantí, arribà al romànic i perdurà fins el gòtic del primer terç del segle xv, aportant homogeneïtat cultural. Una cultura que resulta tan eficaç com simple i imperceptible a ull nu. És un fet evident que no disposen dels plànols originals d’aquests edificis, però amb un cert esforç poden ser transcrits des de les seves parets.
El misteri simbòlic  de Sant Llorenç del Munt

L’absis i la porta occidental

En el conjunt de l’edifici, a manca d’escultura, la construcció ens ha llegat un gust del detall que trobem en intercalat de pedres més rogenques i de més clares, en les arcuacions dels absis, així com, sobretot, en el disseny acurat de la porta principal.
Per a aquests elements de menor dimensió ens cal atendre als divisors del pam. Un pam tenia 12 dits, una divisió allunyada de la decimal, avui gairebé universal (encara que no en els rellotges, ni la mesura dels angles...). Això permetia un pam múltiple de 2, 3, 4 i 6 dits, amb 4 divisors, molt més diversificat que una divisió decimal, la qual només permet dos divisors (el 2 i el 5). I així, podem trobar que alguns angles menors de les pilastres de la nau amiden 16 cm, que són 2/3 de pam, o els angles de les fornícules de l’absis, que són d’uns 8 cm (1/3 de pam).
En el cas de la porta, tot el conjunt amida 20 pams d’alçada per 10 d’amplada, una proporció 2:1, la qual en els detalls queda subjecta a un modulat més petit, o quadrícula de 20x20 dits (20 dits = 1 pam i dos terços). Si la proporció del conjunt de la porta és de 20x10 pams, el buit de l’obertura amida una amplada de 5 pams i una alçada de 10 pams i 40 dits (2 vegades la base més dos terços). Els arcs superiors i els brancals de la llinda queden regulats en una traça conjunta, tot i que la llinda és una mica més estreta dels 20 dits que podríem esperar, però en el total conjunt hi ha una clara voluntat de control, allò que avui anomenaríem “disseny”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara