Al fons de la vall de les Feixes, en el vessant vallesà de la serra de Collserola, es troba una petita església romànica documentada des de l’any 995, que va ser el centre religiós del terme i de la parròquia de les Feixes des del segle xi fins el segle xix. El temple està dedicat a Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes i el seu aplec, iniciat a finals del segle xix, és encara avui, després de moments de decadència i d’esplendor, una tradició ben viva que convida a fer festa entorn de les arrels antigues de Cerdanyola del Vallès.
Sant Iscle i Santa Victòria són dos germans que, segons la tradició, van ser martiritzats a Còrdova al segle iv durant les persecucions de l'emperador Dioclecià. Sembla, però, que aquest parentiu seria una llegenda que derivaria de la coincidència de la celebració de la diada dels dos sants, el dia 17 o 18 de novembre. No està gens clar. El cert és que a la documentació de l’església, santa Victòria no apareix esmentada fins segles més tard.
L’aplec de Sant Iscle és una barreja de populars actes festius, religiosos i lúdics, que apleguen un nombre considerable de persones i que té com a element singular el repartiment de pans beneïts després de la missa. Pans per als pobres originàriament que, actualment es diu que cal guardar durant tot l’any per protegir les cases i les famílies de malalties i desgràcies.
Com succeeix amb la majoria d'aplecs, el de Sant Iscle tindria els seus orígens en la celebració de la diada del sant principal de l'església. Una festa eminentment religiosa que, en una parròquia de poblament dispers com la de les Feixes, era especialment important, ja que era una de les diades de l'any en què els parroquians s'aplegaven al voltant de la seva església.
Les informacions més antigues sobre l’aplec, tal i com es coneix avui, es remunten a finals del segle xix, quan la parròquia ja havia estat suprimida, les seves terres venudes a la masia de Can Catà i l'església havia passat a dependre de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. Mig abandonada i convertida en una mena d’ermita envoltada de boscos i camps, la parròquia de Sant Martí hi organitzava la celebració de la diada de Sant Iscle, fos o no festiu, per tal de mantenir-ne el culte.

Colles de la rodalia
La celebració tenia dos parts ben diferents: la religiosa i la festiva, tan concorreguda l’una com l’altra. La memòria popular diu que ja de bon matí, gent de Cerdanyola i colles de Ripollet, Montcada i de l'agrupació d'Horta es dirigien a peu o en carros cap a sant Iscle a passar el dia. Malgrat que l’església no és gaire gran, els assistents s’encabien a l’interior per tal d’escoltar l’ofici solemne i cantar els goigs de la vida i martiri dels dos sants. La cerimònia s’acabava amb el repartiment dels pans beneïts. Després, es dinava pels voltants de l’església i a l'era de Can Fermí. A la tarda era costum anar a passejar pels boscos, tot aprofitant per buscar bolets. Es diu que algun cop s'hi havia fet un ball i que s'havia pogut passejar pels jardins de la masia senyorial de Can Catà.
Durant les primeres dècades del segle xx, l’aplec va anar perdent concurrència: ja només anaven a l'aplec el rector i la junta d'obres de sant Martí, dones, criatures i noies que ja podien anar soles. Aquesta situació s’ha de relacionar amb els canvis d’una població que s’allunyava de l’agricultura i que orientava la seva economia cap a la indústria i el comerç i que, per tant, no podia anar de festa un dia feiner.

Reprès després de la Guerra
En temps de la República i durant la Guerra Civil, l’aplec es va deixar de celebrar i l’església va ser utilitzada com a orfenat-hospital, després que fos cremada i destruït el seu altar barroc. Als anys quaranta, l’aplec es va començar a recuperar per iniciativa de les autoritats municipals, que a partir d’aquell moment van participar oficialment a la celebració i en van assumir part de les despeses. Inicialment només s’hi feia l’ofici religiós, però al 1945, l’Schola Cantorum, la coral de Sant Martí, va reprendre la tradició de dinar pels volts de l’església en decidir quedar-se a fer un arròs. L’any següent els van acompanyar famílies i colles i així la festa tornava a agafar volada.
Als anys cinquanta l’aplec s’havia recuperat del tot i, en les dècades següents, es va convertir en molt popular i prestigiós, especialment gràcies a què es va decidir traslladar la celebració al diumenge posterior al 17 de novembre, afavorint així l’augment de la participació. S’hi reunia gent d’arreu i les costellades i arrossades van substituir els menjars freds a base de conill rostit i truites de patates, propis d’altres èpoques. L’única diferència important era la presència de les autoritats, que dinaven amb el rector a can Fermí, i les ballades de sardanes que s’havien incorporat a la celebració de manera estable per iniciativa municipal al 1948. Era una diada tant important que, als anys seixanta, la colla de gitanes de Cerdanyola es formava aprofitant l’aplec.

La fi de l’acampada
Fins avui l’aplec de Sant Iscle han anat incorporant nous elements i ha viscut alguns canvis, però en l’essencial segueix sent el mateix. Potser el més important ha estat la creació –fa quaranta cinc anys– del concurs de fotografia organitzat per l’Agrupació de Foto-Cine de Cerdanyola i Ripollet (AFOCER), que té una gran participació. També hi era molt característica l’acampada que el jovent hi organitzava la nit abans durant molts anys, que es va haver de deixar de fer per limitacions normatives del Parc Natural de Collserola dins del qual es troba el temple. Com a molts altres aplecs, la ubicació de la missa ha canviat de lloc i es fa a l’exterior de l’església per garantir que tots els assistents que ho vulguin la puguin seguir.
De camí cap a Sant Iscle es troba la bonica ermita barroca de Santa Maria de les Feixes, en procés de restauració i sempre oberta el dia de l’aplec, que val molt la pena de visitar. Depenent de la parròquia de les Feixes i propietat de la masia de Can Canaletes, també aquí s’hi havia celebrat un aplec per a la diada de Sant Jaume i Sant Felip el primer dia de maig amb processó inclosa i que era molt concorregut.