El monestir de Sant Cugat, vist ara fa un segle
El pioner fotògraf Isaac Cervera Cané va immortalitzar el cenobi benedictí en unes imatges en plaques fetes a inicis del segle XX
Pere Toro i Cervera
, Domènec Miquel
(text)
, Arxiu Isaac Cervera Cané (fotografies)
Imatges del monestir de Sant Cugat del Vallès de cent anys enrere, com les de les fotografies fins ara inèdites que es mostren en aquestes pàgines, permeten detectar petits canvis experimentats al llarg del temps pel conjunt monumental del cenobi benedictí construït entre els segles ix i xiv. Són imatges d’Isaac Cervera i Cané (El Port de la Selva, 1875–Barcelona, 1937), un fill de pescadors del Cap de Creus que, un cop establert a Barcelona com a agent de duanes després d’haver fet les Amèriques, va ser un gran precursor de la fotografia al nostre país.
La vista general d’aquell poble que el 1920 no arribava als tres mil habitants està presa per on avui hi ha la Rambla del Celler i els horts són les vores de la riera de Sant Cugat. S’hi pot veure un molí de vent, en una vila on van haver-hi dos tallers de constructors de molins de vent, ja que va ser la màquina elevadora d'aigua més pràctica –i del tot sostenible! – abans de la distribució domiciliària d'aigua, el 1924.
En les imatges, l’antiga abadia benedictina destaca per la seva rosassa característica i pel seu claustre impressionant, com corresponia al monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona, que va ser declarat Bé cultural d’interès nacional l’any 1931.
Prop de la façana del monestir s’hi observa la font original, que es va mantenir dreta fins l’any 1962, en què es va remodelar la plaça i, lamentablement, es va llençar per vella. L'any 2002 se’n va fer una rèplica que va costar un dineral.
En la foto del claustre és pot observar com l'enrajolat és de cairons de bòbila. L'enllosat actual, en canvi, és de 1940, encara que hi ha qui es pensa que és medieval.
Fent fotos de vint-i-un botons
Aprofitant els seus contactes com a agent de duanes a Barcelona, Isaac Cervera –autor de les imatges– es feia portar directament dels laboratoris Agfa (Berlín) i Lumière (Lió) les plaques que necessitava per dedicar-se a la seva gran passió fotogràfica. Sortia de casa de vint-i-un botons, mudat com si fos diumenge, i carregat amb tots els seus ginys i estris immortalitzava aquelles imatges o escenes que li captaven l’atenció.
L’aparell fotogràfic no era precisament de butxaca, era com una capsa de sabates amb dos visors, col·locada damunt d’un pesat trípode de fusta i acompanyada d’una capsa, també de fusta, en la que duia les plaques verges i les plaques que ja estaven impressionades. Aquestes plaques eren rectangulars, de vidre i amb una superfície coberta amb una gelatina de bromur d’argent que reaccionava amb la llum; les plaques tenien dues imatges preses per sengles visors de l’aparell; una corresponia al que es veia amb l’ull esquerre, i l’altra al que es veia amb l’ull dret; si se superposaven no coincidien exactament, tal com passa si al mirar un objectiu en concret es tanca un ull i es deixa l’altre obert, i a continuació es canvia d’ull. Les dues imatges vistes per separat no coincideixen, però si es miren les dues juntes des d’un punt central entre les dues es la sensació de relleu. El mateix passava amb aquestes plaques quan es miraven a contra-llum amb el visor pertinent.
La vista general de Sant Cugat, a l’any 1920.
Una imatge del claustre amb un noi assegut.
L’antiga abadia benedictina amb la seva rosassa característica.
Una imnatge de l’interior del claustre, amb gent que passeja.
Calaixera Mirades
