Santuaris, aplecs i medalletes
En motiu dels aplecs era ben freqüent l’adquisició de medalletes pròpies del sant, santa o altra devoció del lloc, des del segle XVI
Miquel Crusafont i Sabater
(text)
Al marge dels temples propis dels pobles i ciutats, les anomenades parròquies, adients per als actes religiosos reiterats, com ara les misses dominicals, els batejos, els casaments i els enterraments, sempre hi ha hagut una altra mena d’esglésies: les capelles, les ermites i els santuaris.
Els orígens de les ereccions dels santuaris responen a unes motivacions molt diverses. La més comuna és la d’haver estat el lloc de descoberta d’una imatge antiga amagada, com ara les marededéus trobades, però també s’invoquen altres fets miraculosos, com ara la resolució favorable d’una batalla per intervenció divina o l’aparició de signes celestials com ara llums estranys i reiterats en llocs on la divinitat volia que s’hi erigís alguna capella, i encara moltes d’altres.
Pel que fa a les ermites i les capelles, sovint eren en paratges de devoció o fins i tot incorporades físicament a les masies isolades i eren llocs de pregària i per a la celebració d’alguns actes religiosos, per evitar que veïns del rodal haguessin de fer un llarg camí per desplaçar-se a les parròquies. També eren un segell de prestigi i de bon fer, en les grans masies.
No manquen imatges a les quals la gent tenia gran devoció a les parròquies. Sovint tenien fama de miracleres i eren invocades davant de dificultats o angoixes de tota mena. Però aquesta fama també la tenien moltes de les imatges dels santuaris. D’altra banda hi havia el fenomen dels pelegrinatges, és a dir, les llargues caminades per arribar a algun lloc de devoció, en compliment d’alguna prometença o a la recerca de beneficis espirituals.
Els santuaris gairebé sempre van associats a la distribució de medalletes amb les imatges de les marededéus o sants a qui la gent tenia especial devoció i que solien ser invocades o invocats en els casos de manca de pluja, en les malalties o davant de qualsevol perill. També hi eren típics els goigs, fulls de paper amb la imatge del patró del santuari i a voltes l’estampa de l’edifici amb un llarg poema musicat que explicava l’origen del Santuari i els miracles obrats pel se sant patró i que es solien cantar en les festes i en els aplecs.
Esportelles per fer pelegrinatge
Les medalletes tenen el seu origen en les anomenades esportelles, peces generalment de plom que duien inicialment unes anelletes per a ser cosides a la roba i que donaven fe d’un pelegrinatge, de la mateixa manera que les petxines pel cas de Sant Jaume de Galícia. En el cas de Catalunya, hi ha esportelles almenys des del segle xv i és ben documentat que la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, va pelegrinar a Montserrat l’any 1416 on en va adquirir “amb l’empremta de Santa Maria” i que “compartí entre les seves companyes per ço que elles aportessin en demostració de venguda de romiatge”. Era, doncs, ben vist o de bon to demostrar que s’havia anat devotament a Montserrat o a algun altre santuari i per això se les cosien a la roba i en feien, així, exhibició pública. D’altra banda, aquestes esportelles també complien la funció d’amulets, és a dir, hom suposava que aportaven la seva protecció a la persona que les duia.
Curiosament, les medalles que va adquirir la reina Maria han pogut ser identificades, ja que porten (igualment com en els antics segells dels monestirs) les armes de l’abat, en aquest cas de Marc de Vilalba (1409-1439).
Les esportelles varen donar pas a unes medalletes més petites, pròpies del segle xvi, fetes ja de llautó i que en lloc de les anelles duien uns poms, també per cosir-les a la roba. Ja al segle xvii solien dur només una anelleta a dalt per penjar-les al coll amb un cordó o una cadeneta i així han persistit fins avui. Les medalletes de santuari, com ara les tan conegudes de Montserrat, Núria o qualsevol altre santuari, tenien, doncs, com a antecedent, les antigues esportelles i en ser pròpies d’algun santuari això les diferencia de les que són simplement de devoció i que fan referència de forma genèrica a algun sant, a Crist o a la Mare de Déu.
No cal dir que en motiu dels aplecs era ben freqüent, també, l’adquisició de medalletes pròpies del sant, santa o altra devoció del lloc on s’anava. Aquests aplecs eren una ocasió de sortir una mica més lluny dels rodals immediats i comportaven una manera de fer coneixences, exercici, un bon àpat, cantar, ballar i encara altres coses. Devoció i temor de Déu eren elements que aportaven emocions en una època d’esdeveniments més aviat escassos, fora de les guerres sagnants.
Belulla, Collsabadell, el Remei...
Hi havia santuaris al titular del qual la pietat popular li atribuia virtuts específiques com ara la de protectora de la vista, com la Mare de Déu de Bellulla de Canovelles, o bé d’èxit matrimonial, com la Mare de Déu de la Bona Sort del santuari de Collsabadell, de Llinars del Vallès, on, per a assegurar el tret, la gent s’hi anava fins i tot a casar.
Els santuaris del Remei eren adients per a la protecció contra les malalties i així consta que l’any 1918 es va reunir gent de vint-i-una parròquies per demanar auxili a la Mare de Déu del Remei de Santa Maria de Palautordera per una epidèmia de grip. Però també n’hi ha d’altres de protectors dels parts, de les bones collites, de la manca de pluja etc. A vegades, el dia de l’aplec es duia la imatge en processó pels pobles del rodal a fi d’obtenir la seva protecció.
Quan algú havia obtingut alguna mercè, solia portar al santuari corresponent l’anomenat ex-vot. N’hi havia molts que eren braços o cames de cera, evidenciant la curació d’aquesta part del cos, però també n’hi havia amb imatges de soldats, contents d’haver sobreviscut al servei militar o petites pintures al·lusives al miracle obtingut. Recordo especialment un ex-vot de Montserrat amb la imatge d’un vaixell i el text següent: “Dono gràcies a la Mare de Déu de Montserrat per haver pogut exercir durant trenta anys el contraban, sense cap molèstia”. També n’hi havia un altre on s’hi veia, subjectada amb grapes, una agulla o ferro d’un pam de llarg i almenys 6 o 7 mm. de diàmetre i a sota l’explicació en catanyol una mica inculte: “zelampazóilaizo”.
Excursions dalt del carro
La meva àvia m’explicava que, quan ella era petita –a finals del segle xix–, algun diumenge, el seu pare preparava el carro, s’enduia tota la família i eixien de Sabadell a fer una fontada a la Font de les Maioles o a la d’en Llor, que per tot el camí es cantava i es feia gresca i que l’expedició omplia tota la jornada. Igualment es feia en els aplecs, a vegades amb anades que duraven vàries jornades, com ara les que feien, per exemple, els manresans tot anant al llunyà santuari tarragoní de Sant Magí de la Brufaganya, d’on tornaven amb bona provisió d’aigua i amb branques boscanes, a les quals s’atribuïa virtuts especials.
Les medalletes dels santuaris, adquirides en romiatges o en aplecs es podien trobar abans en qualsevol dels santuaris ja que cada any s’hi congregava una gran quantitat de gent i se’n venien moltes. Poc a poc, la disminució de la religiositat ha fet inviable la seva fabricació en els santuaris petits ja que se n’havien de fer moltes perquè resultessin a un bon preu, i ara només se’n troben en els grans santuaris.
D’altra banda, durant la guerra del 1936-1939 els santuaris, situats sovint en lloc aïllats, foren presa fàcil dels grups antireligiosos que en destruïren imatges, records i mobiliari i a voltes fins els edificis, malgrat que sovint eren esglésies romàniques. Per les cases, en el calaixet de la màquina de cosir de l’àvia o en algun racó de calaixera o de tauleta de nit, han anat sobrevivint alguns dels exemplars antics i ara en podrem fer conèixer una mostra, especialment dels segles xix i xx, tot i que, certament, ben segur que també se’n varen fer en altres llocs i des de molt abans.
Del Vallès n’hem pogut reunir de vint-i-vuit llocs, la majoria santuaris, però també alguna de devocions internes dels pobles, com ara de la Santa Magestat de Caldes de Montbui o d’alguna confraria, com és l’exemple que aportem per al cas de Terrassa. Amb tot, de segur que ens manquen peces de molts altres, probablement no menys d’una vintena llarga, entre elles de llocs tan coneguts com el de la Mare de Déu del Camí de la Garriga, Santa Margarida de Terrassa o la Mare de Déu del Castell de Gallifa, avui de l’Ecologia. Naturalment, també s’anava d’aplec o de romiatge a llocs que ja no eren del Vallès, com ara els vacarissans a Sant Salvador de les Espases, que forma part del municipi d’Olesa, l’esmentada de Sant Magí i, no cal dir-ho als grans santuaris com ara Montserrat o Núria que atreien, i segueixen atraient, gent de tot el país. D’altra banda, és també ben sabut que la gent dels barris barcelonins de Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià eren devots de Sant Medir i que acudien al seu santuari, situat a Sant Cugat del Vallès.
Una imatge de l’aplec de Sant Elies de Vilamajor de l’any 1965. Foto: Arxiu Municipal de Mollet del Vallès.
AIGUAFREDA, Sant Crist d’Aiguafreda de Dalt. Inicis s.XX. Argent. 30 x 30 mm.
BIGUES, Sant Miquel del Fai. S. XIX. Argent. Diàmetre 20 mm
CALDES de MONTBUI, Santa Majestat de Caldes de Montbui. Inicis s. XX. Argent. 40 x 34 mm.
CASTELLCIR, Nostra Senyora de la Tosca. S. XX. Argent. Diàmetre 15 mm.
FOGARS DE MONTCLÚS, Santa Fe de Montseny. S. XX. Argentada. Diàmetre 17 mm.
La GARRIGA, Nostra Senyora de la Salut. Inicis s. XX. Argent. 42 x 24 mm.
LLINARS del VALLÈS, Sant Cristòfol del Mas Bordoi. S. XIX. Llautó. Diàmetre 22 mm
MATADEPERA, Sant Llorenç del Munt. Inicis s. XX. Argent. 30 x 30 mm.
MONTORNÈS, Nostra Senyora de Montornès. Finals s. XIX. Alumini. 30 x 22 mm.
MONTCADA i REIXAC, Nostra Senyora de Montcada. Finals s. XIX. Argentada. 48 x 30 mm.
MONTSENY, Sant Bernat. S. XX. Argentada. 36 x 27 mm
SANTA MARIA de PALAUTORDERA. Nostra Senyora del Remei. S. XIX. Alumini. 19 x 14 mm
SABADELL. Mare de Déu de la (Font de la) Salut. 1882. Llautó. 30 mm
SABADELL, Mare de Déu de Togores. S. XX. Argent. Diàmetre 22 mm.
CALDES de MONTBUI, Nostra Senyora del Remei. S. XX. Argentada. Diàmetre 30 mm
SANT CUGAT del VALLÈS, Nostra Senyora del Vallès. S. XX. Alumini, Diàmetre 31 mm.
CANOVELLES, Mare de Déu de Bellulla. S. XX. Alumini. Diàmetre 27 mm
CASTELLAR del VALLÈS (St. Feliu del Racó), Mare de Déu de les Arenes. S. XX. Argentada, 23 x 17 mm
MONTSENY. Sant Marçal. S. XIX. Alumini. 30 x 18 mm.
El FIGUERÓ, Santa Maria de Puiggraciós. S. XX. Argent. Diàmetre 15 mm.
SANT CUGAT del VALLÈS, Sant Medir. Inicis s. XX. Llautó i alumini amb bandera republicana de roba en un llaç. 31 x 31 mm.
SANT QUIRZE del VALLÈS, Sant Feliuet de Vilamilans. S. XX. Argentada. 18 mm.
TERRASSA, Conferència de Sant Vicenç de Paül. S. XX. Alumini. Diàmetre 34 mm
RUBÍ, Sant Muç. Inici s. XX. Argent i imatge d’or. 36 23 mm
SENTMENAT, Sant Menna. S. XX. Argent. Diàmetre 20 mm.
LLINARS del VALLÈS, Mare de Déu de la Bona Sort de Collsabadell. S. XX. Argent. Diàmetre 16 mm.
VILANOVA del VALLÈS. Santa Quitèria. S. XIX. Alumini. 21 x 13 mm.
TAGAMANENT. Nostra Senyora de Tagamanent. S. XX. Alumini. 26 x 26 mm
Carpeta Tothom cap a l'aplec
