Les JRC, la matriu vallesana de les joventuts del PSAN

La branca juvenil del Partit Socialista d’Alliberament Nacional es va fundar el 1972 a Can Maspons de la Vall de Santa Eulàlia de Ronçana

Roger Prims Vila (text)

Situem-nos al tardofranquisme. A finals dels seixanta, la dictadura, ara sí, sembla que difícilment podrà perpetuar-se sense trasbalsos. El Caudillo i el seu règim envelleixen en paral·lel davant d’una societat en transformació, amb un important contingent de població adulta que ja no té record de la guerra o que directament no l’ha viscuda i que es mostra descontenta per una organització social fèrria, per l’absència de drets civils i polítics fonamentals i per una moral pública escleròtica.
El 68 és un any primaveral que fa bullir els carrers i les places de París, Praga i Mèxic; Martin Luther King, després de proclamar “haver estat al cim de la muntanya”, era assassinat a la balconada d’un motel de Memphis i l’abat Escarré tornava malalt de l’exili –on havia denunciat internacionalment el franquisme– per morir a Catalunya. Enmig d’un món convuls, tenallat per la tectònica de blocs enfrontats i moviments d’alliberament nacional a l’emergent Tercer Món, als Països Catalans, els joves hi replicaven les hegemonies intel·lectuals més combatives: l’anticolonialisme, el marxisme i el nacionalisme es van combinar també a casa nostra per donar com a resultat la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), un fet d’enorme transcendència per a la història del país. Aquell 1968 mateix, els joves del Front Nacional de Catalunya (FNC), nascut a l’exili el 1940, se separaven de la soca de l’independentisme català contemporani per fundar una nova organització compassada amb els nous postulats de l’esquerra revolucionària i que per primera vegada des de la fundació als anys trenta del Partit Català Proletari de Jaume Compte unia netament obrerisme i independentisme. Ràpidament, el nou partit es va inserir a la dinàmica antifranquista participant d’instàncies unitàries, patint la grapa repressiva del règim i desplegant el ventall més ampli possible de fronts de lluita. Seguint aquesta lògica, l’organització d’unes joventuts també s’havia de fer efectiva i així va ser el juny de 1972.

Manifestacions d’estudiants
Reunides a Can Maspons de la Vall, a Santa Eulàlia de Ronçana, una trentena de persones alçaven les primeres joventuts revolucionàries independentistes dels Països Catalans, les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC). Si bé hi havia un important contingent dels joves que provenien del Vallès Oriental (de Granollers, l’Ametlla, Sant Celoni o Santa Eulàlia mateix, i entre ells el futur alcalde de Granollers, Josep Pujadas), també n’hi van assistir del Vallès Occidental i del Maresme.
L’impuls de la reunió havia sorgit de cinc o sis joves que havien encapçalat la primera manifestació que va viure la capital del Vallès Oriental des del 1939. L’hivern de 1971 centenars d’estudiants de l’institut de Batxillerat protagonitzaven una protesta per les condicions en què estava el centre en el qual estudiaven, però també contra la política educativa del govern de l’Estat, i que va acabar dissolta per la Guàrdia Civil. Tanmateix, el PSAN, mitjançant Anna Bosch, va contactar amb alguns dels elements més actius de la protesta (Jaume Maspons, Pere Canal i Manel Bofill, entre d’altres) i els va presentar Jordi Valls, exmilitant del FNC i enllaç del PSAN a la comarca, que, al seu torn, els va introduir en el cercle activista del partit, convidant-los a assistir a unes xerrades divulgativomilitants a la rectoria de la parròquia de Sant Esteve de Granollers. Aquelles trobades certificaven l’ingrés a l’activisme antifranquista dels joves estudiants, d’una banda, i la consolidació d’una estructura a Granollers per al PSAN, de l’altra. En aquest context, aquests mateixos militants intentarien donar carta de naturalesa en la trobada a Can Maspons de la Vall a les joventuts del PSAN, les JRC.

Activisme social i cultural
Fruit de les condicions del moment, les reunions es produïen amb un cert grau d’informalitat, malgrat que les mesures de seguretat hi eren, i molts dels seus mateixos protagonistes admeten que van participar en diverses reunions, però sense poder precisar en quin moment exacte es van produir i en quina es va prendre cada decisió. En moltes ocasions no es prenien actes i les deliberacions eren feixugues i enmig d’un ambient carregat de fum. L’impuls per a desembocar en aquests espais provenia de coneixences properes, grups d’amics amb inquietuds polítiques i amb algun contacte amb el PSAN. Així va ser en el cas dels joves vallesans que es van trobar al mas valltenenc i que escamparien la seva voluntat de transformació social. Ho van fer des de l’activisme de pintades i pamflets, fins a la creació de l’Esplai dels habitatges Carrero Blanco –avui Can Bassa, en què Maria Teresa Ferrer de les JRC hi tingué un paper destacat–, passant per l’elaboració d’un diccionari de barbarismes o, més endavant, l’organització per part de Jaume Maspons de classes de català semiclandestines a la benzinera de Santa Eulàlia, entre d'altres llocs.
En moltes ocasions aquestes accions no eren estrictament de les JRC i es feien per a l’Assemblea de Catalunya o per a vagues obreres, així com també s’actuava d’enllaç per escampar el Lluita, l’òrgan d’expressió del PSAN, o octavetes per ciclostilar a d’altres punts geogràfics. També s’encarregava als joves militants obrir les portes de la parròquia de Sant Esteve de Granollers per poder-hi fer una assemblea. Això de vegades provocava retencions a comissaria, que sovint eren resoltes per la celeritat en l’actuació d’advocats que, com el garriguenc Joan Garriga, socorrien els joves militants abans no es compliqués la situació. També s’acordaven consignes: en cas de detenció calia indicar que un home els havia proporcionat diners a canvi de repartir material o fer pintades, i, si el tràngol es resolia feliçment, calia comunicar en clau, via telefònica, que s’havia acabat la feina i que cadascú anava cap a casa seva.

Escissions periòdiques
El 1974 es va produir la primera de les escissions que van anar sacsejant periòdicament l’independentisme revolucionari. El PSAN-Provisional (PSAN-P), el dels provis, es desenganxa del tronc primigeni per discrepàncies en com s’havia d’afrontar la Transició i hi arrossega les JRC, que s’hi van sumar en bloc veient-hi uns postulats més en línia amb l’acció de masses pels quals aposten els joves. Malgrat que formalment es mantenia la independència orgànica, els vincles eren estrets i els joves participaven tant de les iniciatives polítiques dels provis (per exemple, la frustrada implicació en la Convergència Socialista, la CSC, de la qual marxarien abans que acabés essent una de les potes del PSC) com patirien la repressió de l’Estat espanyol, ja fos franquista o postfranquista. Així, al trànsit de l’hivern a la primavera de 1974, quan el règim llançava una de les seves darreres urpades mortals contra Salvador Puig Antich, les JRC iniciaven una nova etapa.
Al Vallès Oriental, el nucli del PSAN, però, no va seguir majoritàriament el camí de l’escissió i els militants més destacats, com Blancher o Valls, van implicar-se en el procés fundacional de la CSC, per acabar desembocant finalment al PSC –cas de Josep Pujadas, anys després alcalde Granollers– i on es trobarien algun dels escindits del PSAN-P; en d’altres casos alguns prendrien camins que els menarien al PSUC –cas d’Anna Bosch, primera alcaldessa democràtica de Mollet després de la mort de Franco per aquest partit. De l’activa xarxa granollerina del PSAN, amb ramificacions a l’Ametlla i Mollet, en quedava, sobretot, la flama incombustible de Salvador Casanova, que, finalment, també ho va ser d’una Assemblea de Catalunya abandonada per la majoria de partits un cop el joc electoral es dibuixava a l’horitzó. Al Vallès Occidental, l’escissió dels provis també es va fer notar i del PSAN oficial se’n van mantenir militants amb més o menys intermitència a Sabadell (on l’escissió hi va fer forat), Terrassa i Sant Cugat.

Del Vallès a arreu
Fos com fos, en aquell impuls inicial, aquella organització nascuda al cor de la Vall del Tenes es va dedicar a l’expansió formant nuclis principalment al Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès, i amb rèpliques menors a d’altres nuclis principatins, i difondria documents formatius com el Petit llibre roig del jove estudiant (estiu de 1972) o L’opressió del jove sota el sistema capitalista (març de 1973), a més de la seva Declaració política de principis (juny de 1972). També va ser durant aquests primers compassos que en va aparèixer el portaveu orgànic Joves en lluita (entre 1973 i 1978). De fet, en aquesta primera etapa l’organització es proclama com única força juvenil dels Països Catalans amb línies d’anàlisi programàtica revolucionària, i certament, alguns dels que hi van passar, com Isidre Pegenaute, recorden tant aquesta “obsessiva” tasca formativa com que les publicacions els permetien prendre consciència del seu enquadrament militant a un espai polític organitzat.
A partir de 1974, doncs, les JRC van unir el seu destí al PSAN-P, patint, com ja s’ha dit, una repressió intensa, sobretot pels vincles amb l’independentisme revolucionari basc, que va afeblir sensiblement l’organització fins que es va reorganitzar a principis de 1976.
El 1979, el jovent de les JRC també va seguir els provis en la fusió entre PSAN-P i la nord-catalana Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN) que donaria lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC), alimentant així el fil roig que duria a la constitució dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, els Col·lectius Obrers en Lluita, els Grups de Defensa de la Llengua, i, finalment al Moviment de Defensa de la Terra, un dels troncs principals que ha nodrit l’experiència històrica de l’esquerra independentista actual i que té en la Candidatura d’Unitat Popular el principal referent polític.
Les JRC, la matriu vallesana de les joventuts del PSAN

Una imatge de 1978 d’un cartell de les JRC. Foto: Centre Documental de la Comunicació (CEDOC).

Una imatge de Can Maspons de la Vall, a Santa Eulàlia de Ronçana. Foto: Joan Maspons.

Un altre cartell que exigeix l’amnistia. Foto: Centre Documental de la Comunicació (CEDOC).

Una imatge d’un cartell que reivindica la celebració de l’11 de Setembre.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara