A l’Imma Prat encara hi ha gent que l’anomena “Montse”. Era el seu nom en la clandestinitat, de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en els darrers anys del franquisme. Va començar a dir-se Montse quan va començar a assistir a reunions polítiques clandestines. I es va continuar dient Montse mentre reivindicava drets laborals i polítics a la New Pol, a la Pirelli, a la Castelló. Les empreses per on va passar per mobilitzar les persones que hi treballaven, l’acomiadaven cada vegada que s’organitzava una protesta o una vaga. L’Imma va canviar moltes vegades de feina en aquells anys. També va canviar de casa amb freqüència. Eren les normes de seguretat de l’organització política de la qual formava part. Diverses persones compartien domicili i, si en detenien alguna, tot el grup es traslladava a un altre pis.
L’Imma va arribar a Ripollet a principi dels setanta. També en aquest municipi va viure-hi uns quants canvis de casa, dels quals en recorda almenys una desena, fins que van decidir que se n’anaven al barri del Pont Vell. “Vam anar a viure al barri per fer acció política i veïnal. Era un barri de Ripollet que estava canviant amb l’arribada massiva de treballadors per a les fàbriques i on hi havia molta feina a fer. Militància i feina eren la vida”. D’allà ja no se n’ha mogut en quaranta anys.
El primer acostament a una organització social de l’Imma va ser al grup d’esplai del seu poble natal, Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat). Des d’allà, a grups polítics en la clandestinitat, a la creació de l’Associació de Veïns de Ripollet, a la participació a les primeres eleccions municipals (1979) i a ser regidora. “Abans de les eleccions, ja feia anys que reivindicàvem millores per al poble. Teníem moltíssima gent que ens donava suport en assemblees veïnals i vam pensar que el lloc per poder aconseguir el que volíem era l’Ajuntament”, explica.
En aquells anys, l’Imma ja era molt conscient de la discriminació de les dones en la vida pública. “En les organitzacions polítiques, les dones només teníem paper si ens comportàvem ‘com a homes’. Era un món molt masclista, també en els grups d’esquerres, entre els nostres propis companys. Mira com era que l’assemblea de dones va proposar no tornar-nos a presentar i fer política d’una manera diferent”.

La salut, la prioritat
Les reivindicacions sanitàries havien estat una constant de l’Associació de Veïns. Per a l’Imma, l’accés de tota la població a la salut era fonamental en la millora de les condicions de vida de la gent treballadora. Per això, van reclamar durant anys la construcció d’un ambulatori d’especialitats i quan van poder prendre decisions a l’Ajuntament, la salut va ser la seva prioritat.
El seu objectiu, però, se centrava en treballar per a què les dones guanyessin en llibertat personal. Per això, tot i que no li atorguen la regidoria de Sanitat en aquell primer govern municipal de coalició, treballa colze a colze amb el regidor per poder obrir en pocs mesos el Centre de Salut de Ripollet, que l’any 1980 integrava dins seu el Centre de Planificació Familiar (CPF), el tercer de tot Catalunya. El CPF es va crear per proporcionar un servei d’assistència mèdica especialitzada sobre sexualitat i mètodes anticonceptius i convertir-se en un lloc de divulgació d’una nova medicina preventiva d’atenció integral a la dona.
“A Ripollet teníem un grup de dones des de feia força anys i, poc a poquet, ens vam anar centrant en temes de salut i, especialment, en la sexualitat. Estàvem coordinades amb dones de Sabadell, de Cerdanyola, de Montcada, de Santa Perpètua. També sabíem que s’havien obert centres a Barcelona i El Prat, per això, amb les eleccions i l’arribada dels partits d’esquerra a l’Ajuntament, a nosaltres ens va semblar que aquí hi havia les condicions per poder-ho fer.” L’Imma va ser, primer, la impulsora d’aquest Centre i, més tard, en va ser treballadora. “Vaig deixar l’Ajuntament al novembre de 1980. Al cap d’un temps es va obrir una convocatòria per contractar una consultora i m’hi vaig presentar. Quan l’alcalde va veure que jo era l’única candidata va voler anul·la la convocatòria, perquè no em volia treballant allà, però el jurat va dir que no podia fer-ho i m’havien de contractar”. Al CPF implantaven nous models. “Érem quatre treballadores: tres consultores i una metgessa i les quatre cobràvem igual, ens repartíem els sous. Totes fèiem de tot, en vam aprendre.”

Bates liles, no blanques
La complicitat entre les treballadores i les usuàries era absoluta. Les dones trobaven en el Centre un espai per parlar de la seva vida familiar i personal. No era només un consultori mèdic. “Volíem deixar tant clar que no érem un consultori que fins i tot vam comprar bates liles en comptes de blanques”.
Mentre va treballar al CPF, l’Imma va estudiar infermeria. Així, quan la Generalitat es va fer càrrec del Centre de Salut i el va traslladar al recentment construït ambulatori d’especialitats, al mateix barri del Pont Vell, ella hi va continuar treballant. I ho va fer fins que es va jubilar.
Sense abandonar mai l’acció política i social, l’Imma va impulsar el grup de Dones per la Salut (més tard anomenat Dones Feministes de Ripollet) i, sobretot, ha estat una treballadora incansable de les Festes de la Tardor del barri del Pont Vell, una festa major alternativa a la festa gran de Ripollet, que també té la seva marca en les formes d’organització i de realització “plurals, solidàries, participatives, unes festes fetes per tothom i per a tothom”, explica.
Ara, cada setmana s’acosta a recollir la seva cistella d’agricultura ecològica de La carxofa, participa a les activitats del Comitè de Dones de Ripollet i forma part del Comissió de Justícia Social de Decidim Ripollet. La seva vida militant, de compromís social, s’ha vist aparcada les darreres setmanes per un confinament que li ha permès la reflexió des de la pausa vital. “De vegades penso que potser ens vam centrar només a millorar econòmicament la vida de les persones treballadores i que això ha ajudat a convertir-nos en una societat purament consumista”. Aviat, però, recula: “cal ser lliures per triar com viure”.