La ràdio pública del país, Catalunya Ràdio, dedica una hora diària a orientar l’audiència sobre la tecnologia que ens envolta. La veu del programa Popap no pot ser altra que la de Mariola Dinarès i Quera (Matadepera, 1971), divulgadora tecnològica des dels inicis d’internet. La salutació inconfusible d’aquesta mataperenca de soca-rel, hola Mariola, que ha convertit en identitat digital, trenca el gel. Segueix la conversa fluïda d’una professional del micròfon i el confort d’una trobada és a casa seva, molt abans del confinament.
Dinarès, com no podria ser d’altra manera, és fruit de l’extensa pedrera de Matadepera Ràdio: “És una sort fer la mili a la ràdio local. Hi vaig començar quan feia segon de carrera i a tercer ja entrava a treballar a Flaix FM”, acabada d’inaugurar: “Hi feia els butlletins in­formatius del Despertador”, tot i que va seguir col·laborant amb la ràdio local: el Còctel de nit de diumenge al vespre i uns d’espais sobre història del poble: “Més o menys, vaig acabar dirigint la ràdio”.
La relació amb el grup d’emissores del sabadellenc Miquel Calçada va durar uns deu anys, i la va portar lluny del Vallès, a Andorra, durant tres anys i després va viure una temporada a la Vila Olímpica de Barcelona.
Forjar-se a la ràdio musical marca el tarannà de la Mariola en antena: “Sense voler impregnes un ritme, quadres les músiques i busques les que donen un look a cada moment: el Popap està pensat amb el compàs de la ràdio fórmula.”
Parlar de les tecnologies a la ràdio no és nou d’ara: “A Ràdio 4 feia l’espai Què està passant: Ens començàvem a adonar que hi havia continguts molt nous i em vaig anar especialitzant. Aleshores només parlàvem dels blogs!” El 2006, quan pràcticament tothom vivia sense Facebook ni Twitter, ja feia l’espai Què es diu a la xarxa com a col·laboradora del terrassenc Pere Mas a Catalunya Ràdio. “Consultava publicacions d’Estats Units i sortien coses sorprenents”.
El programa Popap, s’emet a una hora competitiva, entre la una i les dues del migdia, i la pregunta és si sempre caldrà un Popap que ens il·lustri sobre xarxes, plataformes, comunitats, ginys, aplicatius,... “Ja som a la quarta temporada, un rècord, i la gent veu que tothom necessita aquestes eines. Jugo a no ser el primer d’explicar alguna cosa, sinó que vull dir-la bé, que s’entengui i anar més enllà dels titulars sorprenents o apocalíptics”.

Dones tecnològiques
En el discurs radiofònic de la Mariola hi ha d’altres constants que li han merescut reconeixements, com la visualització de les dones protagonistes de la transformació tecnològica: “M’ha vingut de natural”, me’n vaig adonar el dia que em van donar un premi, però sí que dono la veu a les dones especialistes, sense donar-li importància, sense forçar-ho”. El que està pitjor són les vocacions en el món de la enginyeria, i també crec que “hi ha una regressió important en els rols sexuals als continguts de ficció o als videojocs. Semblava que avançàvem, i a vegades sembla que va enrere”. També és preocupant la programació dels algoritmes: els resultats de les cerques o suggeriments són molt estereotipats: “Si no enganyo els navegadors o les xarxes, a mi, no em surten propostes comercials, llocs web o perfils relacionats amb aparells o tecnologia, sinó perfums i coses per la cura dels infants”.

Nascuda a Can Candi
L’altre front és la presència de la llengua catalana en al món digital: “Ara que s’estén l’ús dels assistents de veu, de moment encara no hi podem parlar en català, tot i que alguns estan a punt d’incloure’l”, però “s’ha d’anar lluitant” perquè d’entrada les companyies no hi veuen ni la necessitat ni la massa crítica. La part optimista diu que amb la intel·ligència artificial cada cop serà més senzill l’aprenentatge d’idiomes per part dels robots”.
Mariola Dinarès no perd passada per esmentar a les ones la identitat mataperenca i vallesana, i fins i tot vincula la seva mirada al món amb el talent que té a tocar de casa: “Com aquell qui diu vaig néixer a can Candi, a un quilòmetre de Parc Audiovisual de Terrassa, l’antic Sanatori on la meva mare feia d’infermera. Ara allà s’hi fa Operación Triunfo, sèries de Netflix, espots publicitaris,... coses molt potents i globals!”.
La Mariola pot dir que és “de Matadepera de tota la vida”: el seu avi matern, constructor, va fer moltes de les torres del poble, fins i tot la del seu avi patern. Els anys de joventut van passar entre l’escola Montcau - La Mola i les tardes al mur de la Bolera, o les excursions a la Font de la Tartana i l’ermita de Can Roure, escenari del seu casament, “un racó molt ‘instagramer’.” Hi ha d’altres racons ‘compartibles’ del poble, a banda de tot el que dona de per si la Mola: “Per exemple la zona del cementiri, on molta gent fa fotos al columbari per a les cendres, que conforma una imatge gegant del perfil de la muntanya.”

Superar els tòpics
Ara li agrada molt fer poble, anar als comerços locals,... un Matadepera que ara mira més a la Mola: “La festa de l’arbre, per Sant Sebastià busca aquest to ancestral per desfer-nos de la fama de poble que només surt als diaris pel rànquing de poder adquisitiu, que fa certa ràbia”. Ara “hi ha moltes ganes de fer comunitat, també per part de la gent acabada d’arribar. I les xarxes socials han ajudat també a enfortir els vincles: passa com amb la família, que parlem més que mai”, indica. Matadepera és “un món feliç, amb gent amb molta vàlua, més o menys amagada, és una bombolla com la que et creen els algoritmes de la xarxa, i ara que tinc un fill de 15 anys, hem de fomentar la consciència que no tot és així: haver-me buscat la vida a fora, o a Barcelona, m’ha servit”, conclou.