L’empremta dels ibers laietans a la Serralada Litoral
Al Vallès els nuclis ibèrics es localitzen en punts estratègics enlairats, amb bona visibilitat, accés als recursos i a la xarxa de camins
M. Isabel Panosa Domingo
(text)
La població que coneixem amb el nom d’ibèrica quedava emmarcada entre la rodalia de Narbona (Llenguadoc) –al nord– i l’Andalusia oriental –al sud. S’estenia, doncs, per terres catalanes, aragoneses, valencianes, murcianes i andaluses. Dibuixava un mosaic de pobles diversos sense cohesió política, amb trets i tradicions variades, però amb una sèrie de característiques comunes que permeten observar-los com un conjunt relativament homogeni. Entre aquestes característiques es poden esmentar l’escriptura, la tecnologia del ferro, la fabricació de la ceràmica a torn, el protourbanisme en els seus assentaments, una estructuració territorial basada en grups tribals amb aliances de pobles i els intercanvis comercials amb civilitzacions mediterrànies com els fenicis, grecs, cartaginesos i romans.
Coneixem el nom d’aquests pobles per geògrafs i etnògrafs d’època grecoromana; de nord a sud: sordons, indigets, lacetans, ilergets, sedetans, laietans, cessetans, ilercavons, edetans, contestans. Concretament, els laietans ocupaven la franja costanera entre la Tordera i el Llobregat, tenint com a punt extrem septentrional l’antiga Blandae (Blanes) i com a extrem meridional el massís del Garraf.
Els vestigis dels laietans es localitzen a les comarques de la Selva, el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el conjunt de Vallès. Per l’interior arribarien fins a Egara (Terrassa). Segons alguns especialistes, com Sanmartí i Santacana, es tractaria d’una població d’uns 27.000 habitants assentats en nuclis centrals i nuclis dispersos al llarg de 2.000 km2, amb una densitat de 13,5 hab./km2.
El nom dels laietans fa pressuposar una capital anomenada Laie, però aquesta no ha estat identificada. Dos importants centres estudiats en el territori podien haver exercit algun tipus de capitalitat o influència. Un és Burriac, a Cabrera de Mar. L’altre estaria situat a Montjuïc (Barcelona), a l’àrea que s’estén entre el Castell i el cementiri, juntament amb la zona de Magòria.
Monedes laiesken i Lauro
Sabem també de l’existència dels laietans per una sèrie de monedes amb llegenda ibèrica que no transcriu el nom d’una ciutat o capital, sinó d’un ètnic o nom de poble: laiesken (“dels laietans’’). Una part del seu territori va emetre també monedes amb la llegenda lauro, que diversos especialistes ubiquen als encontorns de Llerona. A la Serralada Litoral també es van emetre monedes amb llegenda ibèrica. Un és el cas d’ilturo, que estaria relacionat amb l’esmentat jaciment de Burriac. El nom seria llatinitzat amb la forma Iluro, topònim que donaria lloc a la ciutat romana que es conserva a l’àrea de Mataró. El segon cas és el de baitolo, que tal vegada estaria vinculat a l’assentament de Mas Boscà de Badalona i que seria la base del nom de la ciutat romana de Baetulo.
Al territori vallesà, els nuclis ibèrics es localitzen en punts estratègics de la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral, amb bona visibilitat, accés als recursos i a la xarxa de camins. Una línia ben estructurada de poblats, situats a distàncies regulars, es distribuïa per les diverses serres de la Serralada Litoral: Serra del Montnegre, Serra de Céllecs, Serra de Marina.
La Serralada Litoral, part de l’antic massís catalanobalear que s’estén des de l’Empordà fins al Camp de Tarragona, compta amb un centenar de fonts disseminades que només tenen surgència després de períodes pluvials intensos. En coneixem unes quantes als municipis de Sant Fost de Campsentelles, Santa Maria de Martorelles, Montornès del Vallès, Vallromanes, Vilanova del Vallès i sobretot la Roca del Vallès, llocs que destaquen per la presència d’assentaments de l’època ibèrica i encara més antics.
Animals salvatges
La fesomia i ubicació d’aquesta serralada va condicionar el poblament i la subsistència dels ibers laietans que habitaven aquest territori amb façana marítima. En un entorn poblat per boscos de roure, alzina, bruc i llentiscle hi convivien espècies salvatges com la geneta, el llop, el cérvol, el porc senglar o la llebre. Algunes d’aquestes espècies eren caçades i s’aprofitaven per completar la dieta alimentària dels seus habitants i utilitzar-ne algunes parts com a matèria primera per a finalitats diverses. L’alimentació també incloïa pa, farinetes, mel i carn, llet i derivats d’animals domesticats com el porc, els bovins i les ovelles, a més de peix de mar i de riu.
Terres endins, una gran vall oferia als seus pobladors un ampli corredor de comunicacions solcat per diversos rius i afluents (Tordera, Mogent, Congost, Besòs...), alhora que extenses superfícies de conreu aptes per als cereals, els llegums i fins i tot per a la vinya. De fet, alguns autors clàssics es feien ressò del vi laietà, que s’envasava en grans recipients que els especialistes contemporanis han batejat precisament amb el nom d’àmfores Laietana 1.
També podien degustar alguns vins arribats de mar enllà, com ara els grecs, els púnics o els de la Campània, per bé que la beguda de sempre era –com ara– la cervesa. Aquesta beguda s’envasava en les àmfores ibèriques “amb forma de pastanaga”. Sobre la seva producció no en tenim gaires detalls, però entre els objectes recuperats a les excavacions de zones d’hàbitat i en tombes s’hi compten recipients, com ara gots i bols, que podien servir per al seu consum. També es coneix una gran gerra globular amb broc inferior que s’emprava per a la fabricació d’aquesta beguda. Aquesta tenalla es va descobrir al Turó de la Galaieta, a Sant Feliu de Codines.
Els poblats de Cànoves i Céllecs
Els poblats ibèrics més antics entronquen amb les comunitats del final de l’edat del bronze i es presenten a Catalunya en entramats de cases i carrers a partir del segle vi a C en centres rellevants com els Vilars d’Arbeca (àrea ilergeta), Ullastret (àrea indigeta) i les Terres de l’Ebre (àrea ilercavona). D’entre els poblats vallesans més antics, dos es localitzen a la Serralada Litoral. Són el Puig Castell de Cànoves i Samalús i el Turó Gros de Céllecs.
La fase més representativa i rica en troballes és, però, la de l’ibèric ple, datada en els segles iv-iii aC. En aquest període els nuclis habitats augmenten, i les seves dimensions també. Trobem en el territori una estructura d’ocupació organitzada estratègicament amb relació als recursos i a la xarxa de camins. Entorn dels principals centres territorials hi orbiten nuclis habitats, zones extractives i àrees de producció.
La població es distribueix entre tres tipus d’establiments: els nuclis de rang central situats en llocs encimbellats i d’extensió considerable; els nuclis d’extensió menor ubicats en turons de 150 a 350 metres d’altitud; i les aldees o petits nuclis rurals disseminats en suaus ondulacions al costat dels camps de conreu i dels cursos d’aigua.
Assentaments fortificats
Els assentaments principals es fortifiquen amb potents muralles i torres de guaita, en alguns casos seguint sofisticats patrons arquitectònics defensius. Es construeixen cases, sovint de dues plantes, que disposen de diversos espais per a les diferents activitats domèstiques, productives (com ara el teixit) i d’emmagatzematge. Aquestes cases s’articulen de forma alineada davant de carrers o places. Els poblats compten amb sitges per als cereals, cisternes, canalitzacions, rampes, escales, places i espais de culte.
Les necròpolis o cementiris s’estableixen a poca distància. Són agrupacions de tombes de fossa amb una urna que serveix per conservar les restes cremades de la persona difunta i els seus objectes personals més preuats. Al costat s’hi troba dipositat un aixovar compost per recipients ceràmics de diferents formes i dimensions (de fabricació local o d’importació) que en el seu moment contenien beguda i menjar per al més enllà. Malauradament, posseïm un coneixement molt escàs de l’àmbit funerari ibèric a la geografia vallesana, però en canvi comptem amb l’existència d’interessants conjunts sepulcrals a la vall de Cabrera de Mar, com ara les necròpolis de Can Rodon de l’Hort i el Turó dels dos Pins.
D’aquesta època destaquen a l’àrea de la Serralada Litoral els poblats del Turó del Vent o del Far (Llinars del Vallès), Turó Gros de Céllecs (Vilanova del Vallès), Turó de Sant Miquel (Montornès/Vallromanes), les Maleses (Sant Fost de Campsentelles/Montcada i Reixac) i Castellruf (Santa Maria de Martorelles), juntament amb el de Mas Boscà (Badalona) i Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet).
Al centre del Vallès cal remarcar els establiments del Turó Gros de Can Camp i la Torre Roja de Caldes de Montbui. I a la banda més occidental destaca l’assentament de Can Fatjó, a Rubí, citat per un geògraf grec d’època romana –C. Ptolomeu– amb el nom de polis Rubricata. Aquest adjectiu està relacionat amb el Llobregat, que els romans anomenaven flumen Rubricatum per al·ludir al color rogenc (ruber) d’aquest riu al seu pas per zones d’argiles i llits fluvials d’aquesta tonalitat.
Patrimoni Arqueologia
