Mar Hernàndez

Una vida esculpida, de Castellar estant

Raquel Ligero (text i fotografies)

No fa falta altra cosa que intercanviar quatre paraules amb ella per adonar-se que veu la vida des d’un prisma diferent. La Mar Hernàndez és i sempre ha estat escultora, tot i que els cops de la vida l’han portat a dubtar-ne en algun moment. Llegeix la vida d’una altra manera: “Quan observo el meu entorn el veig amb llum i ombra, no observo el color. Llegeixo volums i veig com la llum llisca per damunt de les formes i les descriu”, explica enriolada per la meva mirada atònita.
Assegudes a la cuina de casa seva, a Castellar del Vallès, amb un cafè i una conversa pausada damunt la taula, començo a conèixer la seva vida, la seva professió i la seva història. I part de tot això no m’ho explica ella, sinó l’espai que ens envolta: cada racó de la casa transpira art i serenor; pots imaginar-la creant o cuinant, o les dues coses alhora; a les parets hi pengen esbossos i idees, damunt del sofà. I en una taula, il·luminada per la llum del jardí, una tela cobreix l’escultura en què està treballant. Com bé diu ella, una escultora no pot separar la part personal de la professional, perquè ho és en totes les facetes de la vida: “Tinc la taula de treball a la cuina perquè així mentre dino o faig el sopar observo l’obra que estic creant, la miro des d’una perspectiva diferent i hi veig coses que d’una altra manera no veuria”.

Obra per tots costats
A Castellar del Vallès, el poble que l’ha vist néixer, s’hi palpa la seva essència. Hi arribis des de Sentmenat o de Sabadell, dues escultures treballades amb els dits d’Hernàndez donen la benvinguda a qui hi arriba. L’any 1999 la castellarenca va concebre la Dona Acollidora, l’escultura d’una dona nua que està instal·lada en una rotonda a l’entrada del municipi, entrant des de la població veïna de Sentmenat. Per l’altre costat, arribant des de Sabadell, saluda La Fita, un conjunt escultòric amb ferro forjat i marbre que representa aspectes importants de la vida de la vila: l’aigua, el bosc, la indústria, la gent i la història. Vigilant l’església de Sant Esteve, l’anomenada Catedral del Vallès, també hi ha uns àngels nascuts de les mans d’aquesta escultora il·lustre. I així, podem sumar obres, no només a Castellar sinó a la resta del Vallès i més enllà.
“No pots arribar a imaginar el que significa mostrar una escultura teva en públic, perquè és com si et despullessis tu mateixa i et mostressis totalment nua davant la gent”, explica. La Mar s’hi aboca en cos i ànima quan comença a treballar en una nova obra: “Sempre he intentat donar el màxim i el millor de mi mateixa. A l’escultura, com en qualsevol altra disciplina artística, hi ha una part d’entrenament i una part d’ànima i essència de la persona”.

Formar en la sensibilitat
“Les prioritats del públic i de la gent han canviat moltíssim i ja no es valora com abans tenir una obra d’art a casa. I, en part, el motiu és el tipus d’educació que es fomenta a les escoles”. O millor dit, que no es fomenta. Segons l’escultora castellarenca, s’hauria d’educar per la sensibilitat, és a dir, formar en les arts, en les emocions, en la bellesa de les coses... “Així la gent no estaria tan deshumanitzada”, reflexiona. “Si formes en les emocions i en la sensibilitat, després aquestes persones no seran capaces de tirar un paper a terra, i això també té a veure amb l’art”.
Hernàndez ha estat des de jove vinculada al món de l’ensenyament. Des de que va tenir taller propi hi donava classes de modelatge, va ser professora de secundària de visual i plàstica. Més endavant, després d’una aturada obligatòria per motius de salut, va encarar la docència fent només escultura a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Ondara, a Tàrrega, i des de fa tres anys com a cap de departament coordinant el cicle de Tècniques Escultòriques, a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic.
“L’alumnat ha canviat moltíssim i costa trobar persones amb sensibilitat”, indica. Hernàndez reconeix que hi ha hagut, a les escoles d’art, una aposta per la tecnificació i això ha provocat que els alumnes els faci angunia embrutar-se les mans amb fang humit. Però ella hi insisteix, a les seves classes: “Els alumnes han d’embrutar-se i experimentar amb diferents materials. És important, per a qualsevol creatiu, treballar amb eines digital i amb eines d’ofici des de la part més manual”.
Reconeix que un escultor es pot formar, però hi ha d’haver unes qualitats de base, de la mateixa manera que un esportista té unes qualitats per dedicar-se a un esport. Una persona que no les tingui, per més que entreni “no serà destacable en aquella disciplina”.

La bici: poder i ales per enfrontar-se al càncer
En el que, segurament, era el moment més àlgid de la seva carrera, l’any 2007, a la Mar li van detectar un càncer de mama. Va intentar que la vida canvies el mínim possible, però sense voler-ho, la va canviar molt: “Em vaig replantejar els meus valors i les meves prioritats, vaig fer canvis en el meu estil de vida, vaig començar a cuidar-me i a guardar espais per a mi mateixa, no només per la feina, i vaig introduir l’esport, la bici, a la meva vida”.
La malaltia gairebé no li va concedir treva i, cinc anys després, hi va recaure amb un diagnòstic més complicat. Va deixar l’escultura per complet i es va dedicar al més urgent, ella mateixa. Havia de sotmetre’s a una doble mutilació i aquest situació la va fer viure un dels moments més durs i alhora surrealistes de la seva vida: “Quan em vaig posar davant de la cirurgiana tenia un mirall davant i em va venir una esgarrifança al cos... Em va mesurar i em va marcar igual que havia fet jo tota la vida amb les escultures. M’estava modelant ella a mi! M’estava fent el mateix que jo havia fet a les escultures tota la vida!”
A punt de tancar el cicle més dur de la seva vida, amb els últims retocs de la reconstrucció dels seus pits, la Mar sap reconèixer qui és i qui vol ser, després d’un llarg camí. Sens dubte, la vida l’ha esculpit per arribar a ser qui és en aquests moments.
Mar Hernàndez

Mar Hernàndez, treballant en la seva darrera escultura, a Castellar del Vallès.

Més enllà del límits. Mar Hernàndez va superar una greu malatia i la bici li va donar forces per superar les dificultats que comportava. “Quan hi pujava, i encara avui, em sento poderosa, sento que volo”, diu convençuda. I de fet, aquests pedals, que eren ales per a ella, la van fer retrobar-se amb sí mateixa en un moment de crisi personal profunda: “La fita més gran que he aconseguit damunt de la bici és l’autoconeixement: del meu cos, de mi mateixa, dels meus límits... He crescut pedalant”. Algunes de les proeses que ha fet damunt la bici han estat les quatre participacions a la Titan Desert, una duríssima prova de ciclisme de muntanya, que es realitza durant sis dies al desert del Marroc.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara