El Remei, epíleg de la Festa Major de Caldes

La Capvuitada té l’origen en l’aplec en honor a la verge del Remei, a mig octubre, un cop feta la festa grossa

Raquel Puig Alasa (text)

Un dels moments més esperats a qualsevol poble o ciutat és la celebració de la seva festa major. A Caldes, també, però dura més. I és que l’aplec del Remei –coincidint amb les celebracions populars del Roser a d’altres pobles– suposa el darrer cartutxo d’una festa major celebrada a la tardor, per raons, relativament modernes. L’aplec, manté el seu origen religiós, com moltes de les nostres festes, considerades populars.

Balls de calendari
En realitat, però, el que es podria presentar com un simple romiatge de devots té més a veure amb una possible operació de màrqueting turístic, en ple auge del termalisme a la vila calderina. Llegim, sinó, aquest fragment de l’acta de ple de 1861:
...Dicho señor alcalde declaró (...) que conforme es público y notorio que en esta villa de algunos años a esta parte va en decadencia la fiesta mayor que todos los años se celebra el cuarto domingo de setiembre, con razón de [que] por celebrarse dentro quince días después de la romería del Remedio las gentes acuden a ésta fiesta y no a aquella, ya por la devoción a la virgen del Remedio o ya porque todos los vecinos se esmeran en lucir dicha fiesta con todas las comodidades posibles, (...) propone el señor Presidente que seria util y conveniente a los vecinos de la villa el trasladar la celebración de la fiesta mayor que actualmente se celebra el cuarto domingo de setiembre al dia de la virgen del Remedio
Així doncs, cap a finals del segle xix, el que es coneixia com la festa de la Creu de Crist celebrada el darrer diumenge de setembre es trasllada al calendari a mitjans d’octubre, quan la vila termal tenia més clientela: gent de la capital i terratinents de Lleida majoritàriament que, acabades les collites i amb el camps en repòs, prenien els banys a Caldes. D’aquesta manera l’oferta d’oci s’engruixia incloent-hi també l’espai per on passava: un llarg passeig de plataners i un paisatge espectacular. Poc després, el 1906 i en el seu llibre Impressions i Records el doctor Joaquim Delger, qualifica la festa major traslladada a l’octubre “com la capitana de totes les Festes Majors” en relació a la festa major que té lloc una setmana abans i en la que es descabdella, com diu ell mateix, l’Aplec del Remei..
Descriu l’arribada de trens com a “veritablement sorprenent de tan plens com vénen”. Una festa grossa i que s’allargaria fins a una setmana després on el Delger diu que és “conegut des de l’antigor com a Diumenge de Capvuitada (...) on s’aplega la gent per cantar les lloances i grandeses de la verge. Els festeigs no decauen ni un sol moment i l’alegria perdura fins a l’últim instant.”
Comprovem, doncs, que les tradicions es volen mantenir, però que es van adaptant a les necessitats del present. Així, entrats en la decrepitud del termalisme primer, les vicissituds de la Guerra Civil i la postguerra després, l’aplec del Remei es manté.
Consisteix en un romiatge a peu o en carro des de Caldes i poblacions veïnes on es feia parada prop de l’actual càmping Pasqualet per fer-hi un àpat de germanor, després del preceptiu ofici i algun ball popular. Posteriorment i amb la implantació definitiva de l’automòbil els carros formen un element –característic– però ja ornamental de la festa que, això sí, manté intacta el seu to religiós.

L’aplec dels arrossos
Per recollir el passat més recent –rebobinem cinquanta anys– rondem el cafè. A la tertúlia del matí, Raimundo Garcia, Domènech Crivillés i els seus companys de taula expliquen que al llarg del passeig s’hi posaven algunes paradetes o gent a vendre cacauets i altres fruits secs. També un charlatán que amb una maleta feia trucs de triler i reunia força gent, també algun producte miracle. Sens dubte, un dels entreteniments que ara recorden amb més impacte –com a salvatjada– era el tir de punteria cap a coloms, posats en fila i lligats per la pota, des d’on se’ls havia de disparar des d’uns metres estant. L’atracció es col·locava al capdamunt d’un dels minúsculs carrerons que hi ha a la banda del passeig. Es venien diversos cartrons amb torns per a poder disparar.
Entre altres distraccions, també la paradeta de iogurts del senyor Bernat i petites joguines o un fotògraf que enviava la instantània a casa per correu. Davant de la rectoria, a l’abeurador s’hi posava un cavall de cartró, a mode de “photocall”. Tot plegat caps els anys seixanta del segle passat, en què els carros que romànticament recordaven temps més antics de la festa venien de Sant Feliu de Codines, Palau Solità i Plegamans i Santa Eulàlia de Ronçana per dir-ne alguns. Tiraven fins l’indret del forn de la calç on es parava i es menjava un arròs.
Amb l’arribada de la democràcia la tradició es continua adaptant, tot i que l’essència es manté. Fins i tot, s’intenta modernitzar la festa apostant per una nova fita en la gastronomia popular: el concurs d’arrossos. Segons Josep Coral –un altre imprescindible per escriure aquest article–, tot plegat arrenca de l’associació de partits polítics que es crea, tot just engegada la democràcia. Per dinamitzar i popularitzar la festa, l’Ajuntament encarrega a un tal Joan Padrissa de cuinar l’arròs popular, durant uns anys que, de fet, no van durar gaire, però que van ajudar a fer de l’aplec una festa molt concorreguda. Arròs a la cassola, res de paella.
Som, doncs, a finals dels anys setanta i entrant als vuitanta quan anar al Remei, a més del passeig entre carros i paradetes, també vol tornar a dir, quedar-se a dinar a tocar de l’ermita. També és un reflex del moment de vitalitat cultural, de concentració de mostres populars, com els gegants i la sardana. Amb l’arribada dels anys noranta, els arrossos deixen de ser un incentiu i l’aplec es consolida com a complement per a passejar passada la festa major més que no pas en el seu sentit original. A més de sardanes i gegants s’hi sumen les colles de castellers i bastoners. Com a complement, la desfilada de cotxes antics, dels quals avui encara se’n poden veure alguns. Els carros també s’hauran anat retirant i junt amb noves paradetes de brocanters i artesania de tota mena, s’hi reu­neixen un bon nombre de puntaires. Aquesta és la fórmula que, tot i variacions, encara marca l’aplec, ben entrats al segle xxi.
El Remei, epíleg  de la Festa Major de Caldes

Una imatge de la gentada davant de l’ermita enmig de l’aplec el 1933. Foto: Fons Martí Rodés AMCMO.

Moment d’exhibició de balls de cultura popular en l’aplec del 2018.

Màxima concurrència a l’aplec del Remei, el mateix any 2018. Foto: Ajuntament de Caldes de Montbui.

Instant de presentació i degustació del concurs d’arrossos el 198. Al centre de la imatge l’aleshores alcalde de Caldes, Miquel Puig Lucas. Foto: AMCMO.

Detall del programa d’actes de l’aplec de 1912.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara