Sant Hilari de Cardedeu, l’aplec més primerenc
El segon diumenge de gener la vila s’encamina cap a l’ermita en una festa amb fogueres i milers de panets beneïts
Ricard Ginjaume
(text)
Encara és negra nit quan l’esplanada de Sant Hilari s’omple de petits llums roents. Els més matiners, guiats per la llum del frontal, traginen taules i cadires tot buscant el lloc de sempre o el racó més arrecerat del fum segons les condicions climatològiques del dia. Sota el silenci de la foscor, trien les branquetes d’una de les dues grans piles centrals per fer la llenya i encenen el foc. A trenc d’alba l’esplanada s’omple de columnes de fum que s’enfilen cap el cel rogenc. Aviat arribaran els primers romeus que pugen caminant i les brases estaran apunt per fer un bon esmorzar. La petita campana de la capella començarà a tritllejar amb alegria –tot fent honor al nom del seu patró– convocant a tothom, un nou any, a l’aplec.
La celebració d’aquesta senzilla festa tradicional sempre s’ha perdut en la memòria dels més grans, que ja la celebraven de menuts sense saber-ne l’origen ni el motiu. Cap a la meitat del segle xix Mn. Pere Cabot va reunir els usos i costums de la parròquia de Santa Maria de Cardedeu en una consueta i recollia que la tradició era pujar en processó tot cantant les lletanies del sant pel camí. A l’alçada de ca l’Alsina, des d’on s’albiren les agulles de Montserrat, els parroquians entonaven la Salve. En la seva època, però, eren pocs els feligresos que l’acompanyaven. El rector va exhortar l’amo, el veïnat i els administradors a arreglar la capella que, al seu parer, estava en estat indecorós. També va reclamar que hi hagués més concurrència a la processó. Sense aquestes dues condicions suspendria l'aplec. El 1858 es va arreglar la capella però la processó va desaparèixer. Els vilatans preferien pujar a l’hora que volien i amb la seva colla.
La caminada d’al·licient
El recorregut vers al nord, d’uns quaranta minuts a peu, que separa la vila de l’ermita sempre ha estat un dels al·licients de la diada. Seguint la cinglera de la serra puja una munió de gent espargint-se en diferents grups, equipats per passar un dia de camp i gaudir de la natura. Algunes vetllades havien començat amb la pujada a peu en grup per acompanyar el Sant Crist o els gegants. Fa pocs anys que es desvia (a partir de les 10 del matí), el trànsit motoritzat del camí principal per promoure el desplaçament a peu, en bicicleta o fins i tot en monocicle. Els més fidels no hi fallen mai, hi hagi boira, vent, neu o pluja. No en va, Sant Hilari és el primer de la setmana dels barbuts –enguany el dilluns 13 de gener–, tradicionalment la més freda de l’any segons la dita i amb permís del canvi climàtic.
Al creuament de can Cutiró s’observen les primeres vinyes del veïnat, els últims testimonis d’aquest cultiu al terme, i es pot aguaitar la fumerada que assenyala el lloc de trobada entre el mosaic de boscos i feixes de conreu. Els pagesos del veral de Sant Hilari i del Rieral han tingut especial devoció al sant i s’han cuidat de la festa.
Durant la tercera carlinada es va interrompre l’aplec, el qual va deixar de celebrar-se entre 1874 i 1890. Els romàntics del poble van revifar la tradició. Aleshores la festa se celebrava el dia de l’onomàstica, que fins el 1971 era un dia més tard: el 14 de gener. Les botigues tancaven al migdia i els més petits feien festa de l’escola. L’aplec es va tornar a interrompre el 1937 i es va reprendre el 1942, quan es va establir el segon diumenge de l’any per celebrar-lo. Durant els anys cinquanta l’aplec es va anar esllanguint fins el punt que el 1960 va estar a punt de no celebrar-se. El Nadal de 1959 en Jaume Roca de Can Siló i l’Isidre Serra de Cal Carro van decidir tirar endavant la festa. Aquell any l’aplec es va celebrar amb una assistència i animació que es va considerar insuficient, perquè “es van beneir 360 panets i encara en sobraren”, segons les cròniques. De mica en mica, però, la tradició va anar recuperant l’entusiasme. El 1977 diferents entitats de Cardedeu van decidir dinamitzar l’aplec com a lloc de trobada.
La flama de la Fira de Nadal
Els actes típics sempre han estat la missa, el repartiment de pans, el dinar de camp i el ball. Des del 1997 l’associació de Veïns del Centre retorna la flama del foc de la Fira de Nadal a l’ermita, marcant el punt i final de les festes nadalenques. Tot seguit comença la missa, amb el pertinent sermonet sobre la importància de les tradicions i de retrobar-se en comunitat. A l’acabar és el torn de la cantada dels goigs de Sant Hilari. Les veus, amb més o menys gràcia, s’agermanen per cantar: “Puig que sempre heu estat, amat i volgut de Déu, guardant de pedra i aiguat al poble de Cardedeu, pregueu a Déu poderós, per aquell que en vos confia... sigueu nostra llum i guia, Sant Hilari Gloriós”
Tot seguit és el torn de l’acte més esperat: la benedicció i repartiment dels panets. “Tan bon punt ha enllestit, aquella cridòria’s reanima y creix empenyent-se los uns ab los altres per abastar las coques que’ls administradors del Sant van repartint mentres van sortint de la capella y sembla no tenen prou mans ab tot y anarhi llestos, ja que son vells del ofici”. El text podria estar escrit abans d’ahir sinó fos perquè ho va fer el vicari Joan Avinyó el 1899, en català anterior a les normes de Pompeu Fabra. Aleshores els panets es feien gràcies a les aportacions de blat del veïnat. Des del 1962, però, es demana la voluntat amb les bacines del sant. El motiu d’aquesta singular tradició també es perd en l’antigor dels temps.
El ball de l’Espolsada, tocat amb flabiol
A finals del segle xix, després del repartiment de les coques, en Biel de Can Calet inaugurava el ball tocant l’Espolsada amb el flabiol. Obria el ball la Rossa, la mestressa de Cal Ros, fent cabrioles per l’era. Actualment, i des de fa quaranta tres anys, mentre la gent s’apila per obtenir el panet de 170 grams, hi ha una audició de sardanes que comença amb el lluïment de tenora “l’Ermita de Sant Hilari” que el 1978 l’Agrupació Sardanista va encarregar al nord català Max Havart.
Al migdia, quan la gana empaita, tothom es reuneix al voltant de la foguera per dinar. Antigament, a la masia s’oferien entaulats a cinc rals per barba on la masovera servia mongetes amb llomillo, botifarra i allioli.
Havent dinat hi ha ball o animació infantil. A principis del segle passat animaven el ball una cobla de flabiolaires. “Amb la manta a l’espatlla, de cara al sol, bo i aclucant els ulls per concentrar-se i no perdre cap nota de la solfa que porten escrita al magí, fan ressuscitar, com cada any en aquesta diada, el seu repertori típic”, escrivia en Pau Fort a la revista La Gralla, el 1933. Als anys cinquanta hi posava la música i la gatzara l’orquestra de Cardedeu i en edicions posteriors hi ha hagut demostració de ball de Gitanes i jocs infantils.
Quan el sol comença a anar de baixa la gent comença a desfilar cap a casa, amb el panet i el càntir commemoratiu sota el braç. Els gossos i la quitxalla esbraven les últimes energies, mentre uns joves juguen temeràriament amb les patates al caliu que han sobrat mentre les brases es van apagant.Les rodones de les cendres restaran com a testimoni esperant el proper aplec.
L'aplec del 2016 a trenc d'alba. Foto: Ricard Ginjaume.
Començant a encendre les fogueres. Foto: Ricard Ginjaume.
Una imatge del repartiment dels panets els anys 30. Foto: Fons Antoni Camps. MATBC.
Una imatge de l’aplec de Sant Hilari de 1913. Foto: Fons Arxiu Balvey. MATBC.
Els compositors Josep Maria Tarridas, Max Havart i Francesc Mas Ros visitant la capella de sant Hilari el desembre de 1978. Foto: Fons Agrupació Sardanista Cardedeu.
La cobla de flabiolaires amenitzant el ball de l'aplec als anys 30. Foto: FonsFamília Fort. MATBC.
L'orquestra de Cardedeu fent gatzara als anys cinquanta. Foto: Fons Josep Pou.
Sardanes a l'aplec del 2015.
Carpeta Tothom cap a l'aplec
