Els Sanmartí de Caldes, més de tres-cents anys fent pasta artesanal

Aigua termal i sèmola de blat dur. Sense ou ni additius. I amb maquinària dels anys quaranta, seguint els procediments transmesos al llarg de nou generacions. Pastes Sanmartí aposta per la tradició.

Yvette Moya-Angeler (text i fotografies)

Des de la plaça de l’Església de Caldes de Montbui es veu el galet gegant i el rètol de “Fideuers des del 1700” amb què Pastes Sanmartí assenyala el carreró de la seva fàbrica. Al fons hi ha la portalada de fusta per on s’hi entra i, en fer-hi cap, a mà esquerra, la casa pairal dels Sanmartí, vinguts d’un passamaner de Sabadell establert aquí al tombant del segle xviii.
Rere aquests murs de pedra va néixer fa seixanta-dos anys en Carles Sanmartí, “amb els macarrons a la boca, un dia que anava passant gent fent pasta amunt i avall”. Era l’últim de tres germans i no saber-se l’hereu d’aquell negoci tan imbricat a la família li era “una ferida”. Sentia Pastes Sanmartí com “la noia que sempre has desitjat però que saps que mai no et tocarà”. Quan l’any 1998, en morir la mare, es va assabentar que la fàbrica era per a ell no ho va dubtar: va deixar el vestit i la corbata que usava a l’altra empresa familiar, del món del plàstic, i s’hi va arromangar. “Soc un sentimental”, diu.
Van ser anys d’empenta i suor. Va introduir una màquina nova, per envasar, només “perquè no afectava la qualitat del producte”, però conservant la pastadora i mantenint també els armaris d’assecatge de fusta que el seu pare havia portat de Milà, una relíquia que els inspectors de sanitat es miren ara sense saber què fer. A la sala mig a les fosques on la pasta es va assecant durant dos dies, la sequedat es continua corregint amb olles d’aigua bullint deixades al passadís. Els cops que aquestes olles han fet a les rajoles del terra certifiquen que tot, aquí, ha anat deixant empremta. Fins i tot amb els armaris buits, sentim la flaire subtil i evocadora amb què el cereal ha anat traspuant la fusta durant més de setanta anys.

Dels ‘cordons’ als espaguetis
Tot devia haver començat segles enrere com un experiment, barrejant l’aigua termal del pou de cal Sanmartí amb la farina que els veïns havien mòlt al seu molí. La familia se les havia empescat per fer sortir d'una premsa de fusta foradada uns fils de pasta anomenats “cordons”, antecessors dels espaguetis. Eren llargs i costaven d’assecar. Per això els van començar a tallar. Els Sanmartí van ser aleshores “fideuers”.
Aquesta farina es va substituir amb el temps per sèmola i als documents dels Sanmartí es va llegir llavors “semoleros”. Avui l’aigua que s’usa per fer la pasta és encara termal, del municipi, i els fideus es continuen trencant a mà. “Fer les coses com abans és la nostra manera de subsistir”, resumeix en Carles Sanmartí. “Intentem tenir un creixement mínim cada any, com és normal, però amb limitacions, paint bé”.
Cada dia es fan a Pastes Sanmartí entre set-cents i nou-cents quilos de pasta. Els blat dur es compra a un productor de Tardienta, a Osca. Conrea la varietat Amber durum, d’un color ambarí que fa que la pasta surti naturalment grogosa, sense que hi calgui afegir colorants ni ou.

Un italià a la família
M’ho explica en Carles mentre pugem per unes escales empinades a la petita estança que fa de despatx. “Vigila no rellisquis”, m’avisa, i l’ascens sembla un viatge al passat que queda, tanmateix, abruptament interromput per l’ordre d’oficina que la Berta Sanmartí acaba de posar a dalt. Són a penes quatre mobles nous que ell es mira sense convenciment, però la deixa fer. Ella és la novena generació de la família que entra a l’empresa, i ara també hi ha el seu marit, l’italià Alessandro Cafiero, que és qui, indefectiblement, cuina la pasta a casa i en fa el control de qualitat. L’impuls dels dos ja ha fet possible que petites partides de Pastes Sanmartí, etiquetades en català, treguin el nas a l’estranger: Londres, Bèlgica, Alemanya i fins i tot la Xina.
Malgrat aquesta tímida internacionalització, els cinquanta-dos productes de Pastes Sanmartí troben sortida sobretot a Catalunya, a botigues especialitzades i a alguns supermercats, sempre amb expositors propis o taules de productes locals, diferenciats de les pastes convencionals pel seu valor artesanal, que també queda reflectit en el preu.
En Carles se sent ben satisfet. “Vaig fer de tot perquè es reconegués la particularitat d’aquesta empresa. Vaig aconseguir diplomes de la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal, la Cambra de Comerç... i per a mi aquest reconeixement ha estat molt més que guanyar molts diners”, conclou. El nen nascut entre macarrons respira tranquil
Els Sanmartí de Caldes, més de  tres-cents anys fent pasta artesanal

El galet que indica l’entrada a Pastes Sanmartí, al bell mig de Caldes de Montbui.

Carles Sanmartí amb la bàscula que utilitzen per pesar les bosses de pasta.

Berta Sanmanmtí i Alessandro Cafiero són la novena generació d’una llarga nissaga de fiduers de Caldes de Montbui.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara