Hores d'araMor Mossèn Josep Dalmau, rector de Gallifa, ideòleg i activista total
Mossèn Josep Dalmau, rector de Gallifa i impulsor del Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia del mateix poble, conegut pel seu activisme independentista i en favor de la justícia social, va morir el 5 de setembre passat als 91 anys. Dalmau era una persona molt respectada en el món del catalanisme i de la lluita pels drets humans. Les seves memòries estan recollides als llibres Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968), del 2009, i a Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat, del 2014, entre d’altres volums que va escriure.
Parlament de Toni Verdaguer
En el seu concorregut enterrament a la parròquia de Gallifa, Toni Verdaguer, en nom del patronat del santuari, va fer un parlament que reproduïm a continuació:
“Es podria definir Mn. Dalmau com l’ideòleg i activista total. En ell s’hi barrejaven la seva lluita per les llibertats de Catalunya com a país, amb l’esforç de regeneració de l’església de la qual formava part. Sempre es va moure en posicions de frontera i traspassant línies vermelles de tota mena. Era l’home sense por, capaç de revoltar i capgirar dogmes, consignes, campanyes i programes establerts. Tothom destacava la seva generositat, transparència, sinceritat i el seu idealisme pragmàtic, barrejat amb un poc d’innocència i d’ingenuïtat.
Va tenir l’habilitat d’instrumentalitzar amics i coneguts. Sempre va estar voltat de gent engrescada i amb voluntat d’ajudar-lo en les seves campanyes i lluites, alguns unes hores, altres uns dies, uns quants tota la vida. Molts dels que avui som aquí, amb algunes intermitències, hem estat bona part de la nostra vida interactuant amb ell en camps diversos. Amb ell vàrem viure “l’evolució d’un cristianisme que avançava veloçment cap als orígens”. Amb ell vàrem passar de la missa en llatí i d’esquena al poble a la missa en català i de cara al poble. Vàrem crear les primeres comunitats cristianes de base. Quan va veure que la sotana era un impediment per acostar-se als joves i als obrers, no va dubtar a deixar-la a l’armari. Els sermons es van convertir en un col·loqui obert, ple de continguts i de testimoniatge personal.
En un article al diari AVUI dels anys setanta hi escrivia: “He de confessar que el meu procés personal de reforma de la fe havia arribat a quedar tan lluny de l’oficial espanyol que tenia dubtes de pertànyer a l’església”.
El seu compromís social i polític amb les classes populars el va portar també a col·laborar amb les forces antifranquistes. Va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971, fet que li va comportar un activisme total. En poc temps es va convertir en el capellà més fitxat per la policia del règim i jutjat pel Tribunal de Orden Público.
Va tenir una participació activa en esdeveniments molt diversos i dispars, eclesials, polítics, culturals, socials i sempre hi involucrava el primer que passava per allà. Sempre deia: “si tu no truques, no truca ningú; si tu no ho fas, no ho farà ningú”. Encara fins fa poc, quan la precària salut li ho permetia, participava activament –amb la seva cadira de rodes– a les manifestacions o concentracions per la llibertat dels presos i preses i exiliats i exiliades i per les llibertats i la independència de Catalunya.
Mossèn Dalmau no veurà acomplida la independència del nostre país, però ha tingut la sort d’haver viscut aquest moment crucial en què ja no hi ha marxa enrere. Només per això ja ha valgut la pena el seu treball, la seva trajectòria, el seu testimoniatge”.
Mossen Dalmau, en una traça publicada al Vallesos número 4 (tardor de 2012). Foto: Josep Prims.