Lluïsa Oller
Compartir i estimar com respirar, de natural, sense esforç
Núria Pujolàs (text) , Vicenç Relats (fotografies)
Va néixer ara farà noranta anys i afirma que ha tingut, com a mínim, un parell de resurreccions, talment amb la intuïció de la definitiva plenitud. Com si fos una amenaça, comenta que les seves històries venen de temps immemorials però que, per sort, té memòria. Després d’aquests comentaris és com si preparés uns coixins a l’empatia i si hi ha algun múscul encarcarat, ara ja no té res a fer. Tot és amor, tot és pau, tot és generositat.
Recorda l’impacte dels refugis aeris a Barcelona i encara sent l’olor de la sopa de fideus que la Sra. Rosita sempre tenia a punt per quan calgués resguardar-se de les bombes. Allà fou una de les primeres experiències on va copsar que tota classe social té gana, té por i té ganes de viure i jugar. Allà és on l’esperança prenia la forma de les ombres xineses per distreure’s i on rebien els anissos negres del pillo del mecànic, que els donava amb les mans brutes per la seva feina.
En aquells temps de guerra, en què van entrar a casa i els van trencar el seu pessebre, rep una de les primeres meditacions de la seva vida i el pare els ensenya com poden visualitzar tot un pessebre en el seu món intern, un pessebre que mai ningú no podrà destruir. En aquella època fa els primers passos, sense saber-ho gaire, cap al seu món intern. Aquell recer fosc és el millor diccionari per aprendre la dimensió de la paraula compartir: com l’olla que anava amunt i avall de la Sra. Rosita.
La mort, de prop
Des de ben petita que ha tingut la mort a prop. Quan tenia deu anys va veure morir al seu germà de quatre, en Toni Maria Claret, mentre estaven sols. Un any i mig després mor el pare amb quaranta-un anys. Més endavant, d’adulta i amb un projecte de vida sòlid i compartit amb el seu company, el metge Alfred Santamaria (a qui havia conegut perquè els dos estiuejaven a Cardedeu), ell mor sobtadament quan ella tenia 49 anys. I és aquí quan hi ha la primera resurrecció o la segona vida de la Lluïsa.
És llavors quan en Jaume Viure (que va ser alcalde de Cardedeu entre els anys 1974-1979), li va fer la proposta de portar un grup de sis nois amb discapacitat. Era l’any 1982 i un grup de pares i mares estaven preocupats pel futur dels seus fills després d’haver estudiat a l’Escola-Viver Castell de Sant Foix.
El Viver de Bell-lloc
Aquella experiència va ser l’embrió del Viver de Bell-lloc, primer amb la creació de l’Associació per a la Integració Social del Deficient (AISD). Sis anys més endavant rebrien el reconeixement de Centre Especial de Treball. Als anys noranta van començar a oferir serveis, al principi dirigits a ajuntaments, com ara: treballs de jardineria; agricultura ecològica; vigilància d’estacionaments amb horari limitat; senyalització viària; apicultura ecològica i enclavaments. Actualment la Fundació Viver de Bell-lloc ofereix ocupació a més d’un centenar de joves.
En paral·lel es buscaven fórmules per oferir serveis assistencials com serveis d’acollida i orientació, llar-residència, lleure, formació o ensenyar a viure independentment. En aquesta dimensió la Lluïsa hi va fer un paper cabdal: casa seva ha acollit, durant els anys, prop d’un centenar de persones. Ara ha donat casa seva a la fundació perquè segueixi mantenint aquesta mateixa essència d’acollir. (Més informació a www.vivelloc.cat)
Conjuntament a tota aquesta experiència tan vivencial, la Lluïsa va descobrir –o, millor dit, va aprofundir– la seva dimensió més espiritual gràcies a estrelles-guia com en Jordi Font, jesuïta i amic, que l’ha acompanyada sempre i gràcies a qui, durant tres anys, va emprendre estudis de psicologia a la Fundació Vidal i Barraquer.
Té la sensació que ha encertat el camí i creu que la pregària i la fe en el misteri del transcendent vetlla pels projectes dels humans com el projecte social on ella ha estat sempre vinculada. Alhora ha participat activament amb la parròquia de Cardedeu, sobretot durant l’etapa d’una altra estrella-guia, Mn. Francesc Catarineu i, més endavant, Mn. Fidel Catalán. Un cop a l’any podeu trobar-la a la Cova de Sant Ignasi a Manresa fent silenci i meditant per recuperar les forces o, com diu ella, per desentelar els vidres.
Com si visqués en un poema sap sovint quan ha de canviar de vers i deixar pas als versos més joves (o amb més formació, en algunes ocasions). En aquest sentit, en l’actualitat és patrona d’honor de la Fundació Viver de Bell-lloc i la gestió del projecte és en mans de professionals del tercer sector. La primavera passada els lectors del bisetmanari El 9 Nou li van donar, per votació popular, el premi de vallesana de l’any 2017. I diu que, de fet, li han donat per no fer res: “per respirar: perquè compartir i estimar és com respirar, es fa natural, sense esforç”. I ens diu que se sent deixant-se portar pels projectes, talment com un riu, en mans de Déu, preparada per desembocar al mar.
Lluïsa Oller, impulsora de la Fundació Viver de Bell-lloc, a casa seva, a Cardedeu.
Reflexions de vida “amb el cor agraït”. Lluïsa Oller és autora del llibre Amb el cor agraït, fruit de les seves experiències de vida, com les que ha transitat entre persones amb discapacitats amb la Fundació Viver de Bell-lloc que ha impulsat, d’on espigolem algunes seves reflexions: Afirma que “en la caritat hi ha algú que se sent protagonista, superior, mentre que compartint tots som en igualtat i vetllem per la dignitat de tots”. També sosté que “la principal discapacitat de la societat és la pèrdua de valors que queden diluïts pel consumisme, pels dogmatismes fossilitzats i per la polarització de les idees.” I assegura que “més enllà de qualsevol sigla hi ha la justícia o la injustícia” i ho exemplifica dient que du el llaç groc “perquè el que passa en aquests moments és injust”. Dona de fe cristiana, sosté que els cristians “han d’esdevenir transparents per arribar a aconseguir una segona ingenuïtat”; que “conèixer la nostra part espiritual és el més senzill però no és fàcil” i que “hem vingut a aquest món per aprendre a estimar”.