L’any que el Terrassa FC va plantar cara al Barça

La renyida temporada 1924-25 del Campionat de Catalunya va acabar amb una panadera per als egarencs al camp del carrer Pitàgores

Joan Brugués Clariana (text)

La temporada futbolística 1924-25 el Terrassa va fer una gran campanya i va ascendir a la primera divisió catalana en la qual el campió jugava la Champions espanyola, la Copa del Rei. Llavors la Lliga espanyola no existia i el Campionat de Catalunya era d’una gran potència. De fet, la famosa Copa del Rei acabava sempre en una final entre catalans, bascos o un equip de Madrid.
La divisió A catalana 1924-25 la formaven el FC Barcelona, el RCD Espanyol, el FC Martinenc (del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona), el CE Sabadell, el CE Europa (del barri de Gràcia de Barcelona), El Gràcia SC (del barri de Gràcia de Barcelona), la UE Sants (del barri de Sants de Barcelona) i el Terrassa F.C.
La rivalitat, igualtat i competitivitat d’aquell Campionat de Catalunya 1924-25 va ser enorme. El Barça, l’Espanyol i l’Europa, en teoria els superiors, van suar per obtenir punts dels humils, en alguns casos patint derrotes. I entre Barça i Espanyol allò va ser rivalitat total. Tanta, que el primer partit a les Corts es va suspendre amb 0-0 per una forta baralla entre els jugadors i amb incidents greus entre el públic i, cosa mai vista, fet que va decidir la federació a jugar-lo de nou a porta tancada. Però va resultar que en aquell campionat hi havia un candidat inesperat, un equip que vestia samarreta blanca amb ribets vermells a coll i mànigues i pantaló blau fosc. En una ciutat plena de fàbriques i xemeneies, de gent treballadora, on treballaven els rics i els pobres, hi havia el Terrassa F.C.

L’esport de moda de la canalla
Cal situar-se a la Terrassa dels anys vint del segle xx. El “football” era la moda entre els nanos que hi jugaven tothora amb una pilota de drap, al mig d’aquells carrers sense asfaltar on no hi passaven cotxes o només algun de tant en tant. Una de les distraccions era anar a mirar partits de football al camp al capdamunt de la Rambla, actualment carrer Bisbe Irurita. Llavors allí és on s’acabava la ciutat i avui encara hi ha un enorme espai de pàrquing lliure, just on era l’antic camp del Terrassa.
L’any 1924 el Terrassa Football Club, després d’una magnífica temporada, va pujar a la primera divisió del Campionat de Catalunya. En no haver-hi lliga espanyola, allò era la màxima categoria i volia dir jugar contra el Barça dels famosos Samitier i Alcántara i contra l’Espanyol del mític Zamora. I contra el Sabadell, amb una gran rivalitat!
Joan Brugués Teruel, el meu avi, llavors tenia 14 anys i no es perdia cap partit del Terrassa a casa. I va tocar que el seu Terrassa jugués contra el Barça al camp de Les Corts. El seu pare, l’Astasi, no era gairet de football. La pilota a l’olla!”, deia. Però el Joan li va demanar d’anar a Barcelona a veure el partit. “Pare, que es veu que és un camp d’herba! I un matí a Barcelona sempre és bona cosa, anem-hi”, li deia. Al final l’Astasi, que només volia “la pilota a l’olla”, va accedir-hi. I allí els veus, agafant el “tren de baix”, plantant-se a les Rambles, anant a dinar a Les set portes fent tot un extra i agafant el tramvia amb la indicació “football Les Corts” farcit de gent.
En aquell partit el Barça va atacar i atacar i els egarencs van fer una bona defensa buscant les seves opcions a la contra. Quan faltaven deu minuts per acabar el partit, en un còrner, Gràcia remata de cap a barraca. No us podeu imaginar l’alegria del Joan i de l’Astasi! “Goooool! Gooool!”, cridaven. I el més important era que el Terrassa es postulava per ser campió! Però quedaven encara molts partits i allò era un campionat molt disputat. Quedava rebre l’Espanyol i també un Sabadell que tenia ganes al Terrassa.
El dia 11 de gener de 1925 es va jugar el Terrassa-Espanyol. Va ser un partit duríssim, guanyat 2-1 amb un gol de Roig al famós Zamora. El Terrassa ho tenia de cara, però una setmana després el Sabadell el va derrotar inesperadament a casa (1-2). Aquella nit el Joan Brugués no va sopar!
La següent jornada va ser un Martinenc-Terrassa, culminat amb un 1-3. Després va venir un empat a 1 amb el Sants, a casa, i perdut a casa de l’Europa (2-1). La cosa no estava gaire bé per als egarencs, però encara tenien esperances. Calia que el Barça derrotés l’Espanyol a Sarrià i va passar (0-1). També calia que el Terrassa guanyés el seu partit i la canalla no va fallar a veure’l al carrer Pitàgores! I, sí! La cosa va acabar amb un Terrassa 5- Gràcia 2! El calendari per partits ajornats i altres incidències va fer que el Campionat de Catalunya es decidís en un Terrassa-Barça al camp del carrer Pitàgores. Això va ser el 25 de febrer de 1925.

La final de la panadera
L’Espanyol i el Sants ja havien acabat el campionat, o sigui que es podria produir un triple empat i si el Terrassa guanyava aquell partit disputaria un desempat entre Barça, Espanyol i Terrassa, a tres, que ningú sabia com es faria.
Algunes cròniques parlen d’un espectacular moviment de gent cap a la ciutat. Seguidors del Barça cap a Terrassa i el “tren de baix” de gom a gom! Segons sembla, aquell partit el van seguir en directe 6.000 persones!, moltes a l’època. El camp, que no era especialment de gran de capacitat, va quedar farcit. I el Joan Brugués hi era! Il·lusionat per veure el seu Terrassa campió. Però la cosa no va anar com ell desitjava aquell jove. Un inapel·lable 0-6 feia el Barça Campió de Catalunya. Aquella nit no va sopar i segur que li va costar dormir. Allò va ser una panadera.
L’any que el Terrassa FC  va plantar cara al Barça

L’equip del Terrassa F.C, d’esquerra a dreta, drets, Papell, Massaguer, Helvig, Sabater, Kaiser, Humet. I ajupits, Roig, Argemí, Gràcia, Broto i Pedrol. Foto: Autoria incerta. Probable el setmanari Sports.

Notícia de la victòra del Barça sobre el Terrassa a El Mundo Deportivo.

Domingo Massaguer Casasayas

(Terrassa, 1900- Terrassa, 1979)
Va començar a jugar de ben jovenet, als 14 anys, i va ser un dels puntals d’aquell gran equip. El cromo de la xocolata ens diu: “Muchos años lleva Massaguer en la practica del foot-ball, habiendo llegado en la actualidad a ser considerado como uno de los mejores defensas de Cataluña”. El 1927 va acabar fitxant pel Barça però no va acabar de quallar en el primer equip i va acabar la seva vida esportiva a la U.E.Sants. Va ser un habitual de la selecció catalana dels anys vint i, amb en Broto, representava l’aportació terrassenca en aquell combinat. De fet recordava especialment una meritòria gira d’un potent combinat català per Txecoslovàquia i Suïssa l’estiu del 1926. Un dels records més emotius amb el Terrassa va ser guanyar la Copa Catalunya contra el Sabadell l’any 1925 amb un 2-0 al camp de l’Europa. La seva filla va documentar una cançó que es cantava a la ciutat abans d’aquell partit:
“Si la Copa Catalunya ve a Terrassa
Quina enveja ens tindran els de Sabadell.
I les noies totes diuen quan somien
Massagué, Canals, Humet, Broto i Papell.

Foto: Lloc web Terrassa F.C.

Francesc Roig Ventura

(Terrassa, 1900-Terrassa, 1953)
Va formar part d’aquell Terrassa F.C. que va estar a punt de guanyar el campionat de Catalunya jugant com a extrem dret. Els matins jugava el seu partit de hockey i a la tarda el de futbol. Al cromo de la xocolata es diu d’ell: “En lo que afecta al foot-ball es temible por sus rápidos avances con el balón con suma precisión y rara vez puede ser alcanzado por sus adversarios; sus tiros a goal son muy eficaces”. El seu record en futbol més emotiu va ser el gol que li va marcar al “divino” Zamora i que representava l’empat en el partit que al final el Terrassa va guanyar contra l’Espanyol i que el situava com a candidat a ser campió (11/01/1925). Es veu que va ser qui va dissenyar l’escut del club. Va seguir jugant a futbol, sempre amb el Terrassa, fins el 1926, en que va decidir dedicar-se plenament a l’hockey i va ser olímpic amb Espanya als Jocs Olímpics d’Amsterdam del 1928. Va esdevenir un home fonamental del hockey a Terrassa i a Espanya, com a jugador, entrenador i directiu. El 1972 l’Ajuntament li va concedir la medalla d’or al mèrit esportiu a títol pòstum i té un carrer dedicat a la ciutat.

Foto: Cromo de la xocolata “Piera & Brugueras”

Domingo Broto Regalés

(Terrassa, 1904? - Auleron –França–,1960)

El 1922 va començar a jugar al primer equip del Terrassa FC destacant per la seva habilitat golejadora. Era menudet però molt hàbil. En el cromo de la xocolata es diu: “Tiene una oportunidad asombrosa, lo cual le permite ser el mayor marcador de goals”. Amb el bon campionat que va fer amb el Terrassa la temporada 1924-25, els dos grans del futbol català de l’època se’l van començar a rifar i sempre sortia a les travesses de futur fitxatge del Barça o l’Espanyol. Finalment va acabar a l’Espanyol el 1928 i va aconseguir ser campió de la Copa del Rei el 1929 jugant la famosa final de “l’aigua” a Mestalla (el camp era un llac impracticable) contra el Madrid per 2-1 i la primera Copa de l’Espanyol –que, per cert també va jugar un altre terrassenc, en Juli Kaiser. Es veu que va tenir moltes diferències amb l’entrenador i al final l’Espanyol el va excloure. Se’n va anar al Castelló i el 1931 va tornar al seu Terrassa, on es va retirar com a futbolista. És curiós que hi hagi llacunes en la seva biografia. Va morir a França i podria ser que per un tema polític hagués hagut de marxar després de la Guerra Civil. No se sap.
Segons es diu a la web del club és el màxim golejador de la història del Terrassa FC.

Foto: Cromo de la xocolata “Piera & Brugueras”

El football dels nostres avis

El camp. Quasi tots els camps de Catalunya eren de terra i alguns pocs tenien una mica d’herba escadussera però semblaven autèntics camps de patates. El drenatge era nul i quan plovia allò acabava esdevenint un aiguamoll. De fet, el primer camp amb herba una mica digne de Catalunya va ser el del Les Corts l’any 1927, tot i que se n’havien fet diversos intents fracassats des del 1923. Jugar en un camp de terra i amb un sol irregular era tota una gesta, ja que els genolls quedaven marcats a cada partit.

La pilota. Al segle XIX els anglesos feien servir una bufeta de bou com a càmera interna, però a principis del segle XX es va utilitzar una càmera de cautxú. La càmera s’inflava bufant amb la boca i poc a poc s’anava introduint a l’esfera de peces de cuir. Finalment quan semblava que tenia la pressió justa es feia un nus a la cambra i es cosia la part per on s’introduïa. No era fàcil i calia saber-ne. L’esfericitat era molt imperfecta i amb el cuir, si plovia, la pilota augmentava de pes considerablement. Una pilota era cara i calia mantenir-la en bon estat greixant-la sovint amb greix de cavall, especialment les costures.

Les botes. Eren de la marca ‘Cal Sabater’, perquè les feia a mida un sabater. A Barcelona hi havia alguna casa especialitzada. Per mantenir-les en bon estat calia una bona frega de greix de cavall especialment a les costures i, a més, això feia que es mantinguessin flexibles. El material era absorbent, i això volia dir que si es jugava en un camp mullat la bota acabava pesant més. La sola normalment era de cuir i es complementava amb unes franges paral·leles, dues al davant i una al darrera. Els tacs es van començar a introduir cap a la dècada dels trenta. A la part frontal es cosia un aplic d’un material dur per evitar el dolor al fer un xut... Com es pot imaginar, la precisió de toc i xut que s’aconseguia, era la que era.

Reglaments diferents als actuals. No hi havia canvis, ni tan sols per lesió. Començaven onze corrent i acabaven onze, coixos, tullits, trencats... Allò era una batalla campal. Les expulsions es feien de forma directa per part del referee, sense targetes i sovint allò acabava 9 contra 8. Al no haver-hi canvis, els lesionats que no podien córrer gaire i defensar, es col·locaven al davant. D’aquí ve la famosa dita del “gol del coix”; el coix enxampava una pilota al davant de casualitat i feia gol.
• Els corners eren una autèntica batalla. Es podia bloquejar i carregar el pobre porter dins l’àrea petita. Si aconseguien gol carregant el porter (entrava pilota i porter per una càrrega) aquí Catalunya se’n deia el “gol del camàlic”.
• La pilota es podia passar sempre al porter amb el peu i aquest recollir-la amb les mans. De fet, els fores de fons era un defensa passar la pilota al porter dins de l’àrea i que, de sobrebot, la passaven cap al mig camp.
• En campionats tipus lliga no existia ni gol average global ni particular i per tant els empats a punts es resolien en un partit de desempat (o si eren més de dos en un torneig!). En les eliminatòries tampoc no existia la diferència de gols: passava l’equip que guanyava els dos partits o en guanyava un i n’empatava un, i en cas d’empat, ni pròrroga ni penals; tercer partit a camp neutral.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara