L'any que ve... o l’altre

Reivindiquem els nostres lúcids ancestres, per donar-ne a conèixer el valor actual, les propostes culturals i recuperar-ne l'esperit i el vigor

Antoni Dalmases (text)

“La ciutat dels morts de Sabadell és molt més bonica que la ciutat dels vius”, va dir Joan Oliver a Pere Calders, en una conversa publicada l'any 1984. Però és ben clar que ell i els seus companys de la Colla van intentar que la ciutat dels vius fos, si no més bonica, més divertida i més culta. I durant uns quants anys ho van aconseguir.
Això sol ja seria un motiu que justificaria que els recordéssim, tot reivindicant l'actualitat dels plantejaments que van fer aleshores els Trabal, Oliver, Obiols i companyia, per dur endavant un propòsit cultural renovador, ple de sentit de l'humor i propostes que pretenien desvetllar el marasme d'una ciutat dirigida des de la gasiva mediocritat més carca. I, passats cent anys, esfereeix la coincidència d'aquell temps amb la inanitat indiferent actual. El gruix de la ciutat, seguint la idea de “a Sabadell cadascú per ell”, s'esllangueix gairebé del tot aliena a les iniciatives culturals que es mouen pel món, refractària a la innovació, que ha renunciat a idear cap proposta cultural que la singularitzi i que, com sol dir-se ara, “la posi en el mapa”.
Per això cal recordar que la imaginació és vida, que l'humor i la provocació dels nostres avis pot esmolar una mica el viure dels nostres dies, que la cultura, en fi, és una eina essencial per humanitzar i fer vibrar la comunitat, donant-li ales i obrint-se al futur que es guanya amb empenta i decisió, amb idees, formació, interès i esforç. Tot allò, en fi, que la Colla de Sabadell va posar en marxa durant els seus deu anys d'acció, des del 1919 fins al 1929 de la diàspora, quan tres dels seus puntals van traslladar-se a Barcelona, per projectar enllà el seu entusiasme i escampar una idea de cultura d'abast nacional, desacomplexada.

Reivindicar la provocació
Deu ser necessari, doncs, reivindicar l'actualitat de l'acció provocadora, però també constructiva, d'uns joves de casa bona que es lliuraven a la gresca i a l'activisme cultural perquè podien fer-ho, mentre la majoria dels nostres avis –molts d'ells analfabets– feien trescar els telers a les fàbriques de reputades famílies. Però hem d'admetre que solen ser les minories amb empenta les que prenen la iniciativa per fer girar el món. Per això en diem avantguarda, perquè van a primera línia de les innovacions i els canvis.
Es coneix prou i s'ha difós molt la seva tendència a l'humor absurd, a la ironia i la provocació, però s'ha d'entendre bé el sentit d'aquesta actitud. Al cap i a la fi, la Colla va escampar propostes culturals de primer ordre –les acuradíssimes Edicions La Mirada, l'Associació de Música, els Amics de la Poesia, els Amics del Teatre... a part de les interessants obres dels seus integrants–, que donen fe d'un programa articulat en dos fronts que es pot resumir així: destruir amb l'humor, per construir amb propostes i accions culturals. És a dir: abandonar la tradició paralitzant i participar en l'articulació del país culte que el programa del noucentisme predicava.
I aquest doble propòsit, recuperat avui, podria ser d'una importància capital, d'una actualitat rotunda. Per orientar el camí de sortida del marasme d'un present encotillat, cal destruir, liquidar, un concepte de ciutat i de país caducat, ineficaç, mediocre, emmordassat i servil, per construir-ne un altre de nou, més lliure, net i bastit sobre la cultura. Quins propòsits millors i més actuals pot haver-hi?
Urgeix, doncs, burxar la indiferència de tants ciutadans insípids, forçar els nostres dirigents de vol gallinaci, perquè saltin d'una vegada per damunt del taulell corcat del Sr. Esteve i liquidin aquella sentència carca i missaire, fent-hi un retoc: “Catalunya serà culta o no serà”. Amén. I si no en saben, que deixin espai als que venen.
I per fer-ho, l'humor és l'arma civilitzada imbatible, un estat d'ànim potent. I la cultura, el motor de les societats lliures, capaces de construir un país digne i dinàmic. Això hauria estat segurament possible si no hagués estat pels bàrbars de llengua bífida, els “amos” i guardians de Lil·liput, com en deia Joan Oliver, amb l'aqüiescència d'ànimes de càntir temorenques i votants al·lienígenes.
Però no seria just dir que durant cent anys l'avorriment i la mediocritat han estat totals i absoluts a la ciutat. No. Malgrat el domini putrefacte del franquisme, a Sabadell/Lil·liput han existit grups, associacions, colles i iniciatives interessants. De tant en tant han sortit algunes espurnes d'aquell esperit inquiet, bromista, mordaç i atrevit que la Colla va convertir en ”marca sabadellenca” durant uns anys, que han proposat iniciatives culturals i ideològiques per mantenir viva una petja d'irreductible rebel·lia heretada, que la ciutat ha conservat oculta sota l'avorriment marmori i adotzenat que es respira a la superfície.
De tot allò, de l'entusiasme juvenil, de la convicció que la cultura era l'autèntic camí que havia de dur la ciutat i el país a la plenitud i a la llibertat, n'han anat apareixent algunes mostres, com ho és la creació i l'existència –miraculosa!– de la Fundació La Mirada, que aplega un grupet de voluntariosa gent de la cultura, entossudida a mantenir viva l'obra dels components de la Colla, editant estudis i textos per posar-los a l'abast del públic d'avui, per evitar que se'n perdi el rastre i per mirar de fer de baula de la cadena cultural que ens fa com a comunitat, amb esforços i sense defallir, malgrat tenir un suport migrat.

Humor càustic latent
Fa bo de pensar que la tossuda manera de ser de la Colla no ha desaparegut, que s'ha mantingut latent i que ha fet del sentit de l'humor càustic, una mica estripat i tot, una eina de renovació i resistència cultural, amb sort i ressons diversos, ja que algunes iniciatives han deixat un bon rastre, mentre que altres van ser efímeres i es van esborrar quan els seus impulsors van deixar-les.
A part les diferents institucions que feien la seva via, al final de la dictadura, des de mitjan dels anys 70 fins a la primera dècada del segle xxi, també apareixen unes quantes publicacions d'abast i trajectòria variada. Des de l'agitació formal d'Èczema, fins als impactants "fanzines" contraculturals i polítics com The love's of Carmen, La patata de la Kollontai, el Calendari llufístic o la Fe de rates, entre altres, als quals es podrien afegir el famós i impactant número únic d'un Diari de Sabadell (amb una ela) i la lluitadora revista Ordint la trama amb el seu insolent "Diccionari de disBustos", o els recitals poèticoprovocatius i publicacions esporàdiques del grup La Sèpia Serda, i fins als actuals Papers de Versàlia poètics, només per dir-ne unes quantes.
I en l'anonimat, s'han produït també a la ciutat accions ben dignes de la Colla antanyosa. Com algunes performances divertides (les estàtues del Pare Claret i de Sardà i Salvany de l'església dels "Padres", que apareixien repetidament amb sengles nassos vermells de pallasso) o aquella vegada que van escampar pels volts de l'Ajuntament milers de paperets amb la frase enigmàtica: "Avui, els urinaris tanquen a les cinc". Una forma pionera que potser va servir d'inspiració, anys després, per als adhesius que apareixien a dotzenes per tots els racons de la ciutat elaborats amb retolador per un autoanomenat Escamot Beu i Oblida/Escamot Enganxós (EBO/EE, signaven, amb un porró estelat en el logo) amb frases punyents d'actualitat. Se’n va fer famosa una, referida al Racó del Campanar quan servia als paradistes del mercat: "Pagesos sota les palmeres: Sabadell república bananera!" o la gran quantitat de missatges al·lusius a aquell home que va fer d'alcalde durant massa temps, que van culminar en el més elaborat "Estil Bustos? No gràcies!" desencadenant d'un autèntic terratrèmol ciutadà i policial l'any 2005. I fins avui, que encara, de tant en tant, apareixen al centre de la ciutat nous adhesius anònims al·lusius al moment polític: "Llarena y Filemón", és de les darreres...
Què en queda, doncs, de la Colla? Sembla que, com deia, és viu l'ús de l'humor descarat, corrosiu, que manté la ciutat d'avui a la UCI de la intel·ligència, a mans de grups inquiets que no es resignen a la inanició social i cultural. Per això reivindiquem els nostres lúcids ancestres, per donar-ne a conèixer el valor actual, les propostes culturals i recuperar-ne l'esperit i el vigor per, potser, recuperar el goig i la dignitat, l'humor i la cultura, que facin un país més net i humà. Si pot ser, aquest any. I, si no, l'any que ve... o l'altre.
L'any que ve... o l’altre

Grafit sobre la Colla de Sabadell, obra de Werens i alumnes de l’Institut Escola Industrial. Foto: Cesc Prat.

Imatge d’Al capdavall som bàrbars, espectacle d’homenatge popular a Joan Oliver, amb més de 30 artistes al Teatre La Faràndula. 30 de novembre de 2016. Foto: Ajuntament de Sabadell / Juanma Peláez.

Casa del carrer d’en Font, 26, on hi havia hagut el Casino dels Senyors. Anys 1970. Foto: Estanc Aragay.

Imatge d’Al capdavall som bàrbars, del 30 de novembre de 2016. Foto: Ajuntament de Sabadell / Juanma Peláez.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara