La Colla de Sabadell –també anomenada Grup de Sabadell, Grup de la Mirada o, en el seu moment, “Coro” de Santa Rita– era un grup heterogeni d’intel·lectuals, units per una forta amistat, que durant la dècada de 1920 van esdevenir un motor important de la cultura catalana. La lideraven els escriptors Joan Oliver, Pere Quart, Francesc Trabal i Armand Obiols, però també en formaven part els artistes Ricard Marlet i Antoni Vila Arrufat, el periodista Lluís Parcerisa, l’advocat Josep M. Trabal, el filòsof Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga, a més d’algun passavolant. “El panorama cultural sabadellenc d’aquests anys vint és el millor de tota la historia de la ciutat”, assegura Joaquim Sala-Sanahuja.
Entre 1919 i 1929 van sacsejar la cultura sabadellenca mitjançant dos tipus d’activitats aparentment ben diferents. D’una banda, fent facècies, bromes absurdes, gratuïtes i provocadores, que molestaven els conciutadans de pes i esdevenien “veritables happenings dadaistes” a parer de Miquel Bach –el qual en el llibre La Mirada recull tot el que ha anat investigant durant anys sobre la Colla–. Segons Lluís Casals, aquells xicots “fan sàtira i arriben al sarcasme per furgar allà on coïa a la gent tradicional i rutinària, conservadora i immòbil, temorosa de qualsevol canvi”. D’altra banda, però, i amb la mateixa intenció, proposaven activitats considerades serioses, com organitzar concerts, programar obres de teatre i editar llibres, per presentar la cultura del moment a la ciutat. Amb aquests dos fronts pretenien despertar els sabadellencs i fer-los avinent que, a més de treballar, calia modernitzar la cultura com a eina clau per fer avançar la societat. Volien, al capdavall, convertir Sabadell en una ciutat rica i activa també en el camp cultural i que altres poblacions catalanes fessin el mateix, per construir un país més equilibrat, culte i civilitzat, en el marc de la idea noucentista de la Catalunya-ciutat. “Una llum elegantíssima, depuradora, ens ve, doncs, de Sabadell”, deia Josep Carner referint-se als membres de la Colla. I afegia: “Sabadell, avui, és la ciutat up-to-date”, és a dir, que estava de moda.

Les acampades a la Mola i a Tossa de Mar, dues escenografies
El que s’ha considerat l’acte fundacional de la Colla és el campament que van muntar durant set dies del juliol del 1919 a la font del Saüc, al darrer graó de Sant Llorenç del Munt. Van sortir de Matadepera amb un ase carregat d’estris inútils i amb Oliver i Vila Arrufat tot enlairant un bastó amb una barra de pa travessada que els feia de para-sol. Sota la balma, on hi ha la font, hi van penjar un tendal de ratlles amples a mode de tenda, llums xinesos de paper, un gramòfon i un simulacre d’instal·lació elèctrica. Segons Oliver, a l’hora baixa, “en Trabal ens recreava amb les seves cançons improvisades –lletra i música–, en un andalús sui gèneris, veritables peces populars, sense trampa, nues de tot atractiu i meravelloses en la seva matussera puresa”. Amics i coneguts encuriosits els van visitar durant aquells dies. I van acabar el campament cuinant un arròs a la cassola on van abocar tot el que els havia sobrat, amb llaunes, xocolata, cafè i tabac inclosos.
El segon muntatge escenogràfic va ser també un campament, en aquesta ocasió a la cala Pola de Tossa de Mar durant una setmana del 1920. Al bosquet proper a la platja hi van plantar una tenda, davant la qual van situar un bust de guix policromat del Dr. Robert a tall d’“homenatge”. De la porta de la tenda sortia una catifa de passadís que arribava fins ran de platja, on, encara a la sorra, van instal·lar una banyera de zenc. Al mar hi entraven “els homes encabits en vells fracs familiars i cofats amb barrets forts; les noies, amb vestits de bany històrics”, segons Oliver. També aquí van rebre la visita de curiosos i badocs –a més d’una parella de guàrdies civils–, que no devien entendre res del que feien aquells estrafolaris campistes.

El Diari de Sabadell (1923-1928)
Entre 1920 i 1922 els membres de la Colla van publicar uns quants romanços sota el segell d’Edicions “No me olvides”, que venien a la plaça Major dins d’un paraigua obert de cap per avall barrejats entre altres impresos de literatura de canya i cordill. La majoria eren la transcripció de les cançons que improvisava Trabal imitant corrandes i textos del romanticisme espanyol. Els il·lustraven amb antics gravats trobats a la impremta del Diari de Sabadell.
Tot i que Parcerisa, Trabal i Oliver ja havien publicat al Diari de Sabadell, va ser el 1923, arran del cop d’estat de Primo de Rivera, quan els membres de la Colla van desembarcar de ple a la redacció del diari. I ho van fer perquè havien apostat públicament, segons Bach, per “una resistència activa davant el perill que la dictadura suposava per a la cultura i la llengua del país”. Un compromís que coincidia amb el dels propietaris de la publicació. Des del Diari, i fins al 1928, es van dedicar a difondre les iniciatives culturals que ells mateixos engegaven, a fer crítica –literària, musical...– i tant Obiols com Trabal i Oliver hi van publicar obra seva a manera d’aprenentatge literari.
Però també hi van desplegar tot el seu potencial humorístic. I sovint firmant amb pseudònims extravagants com Llum de Peu, Casa de Quatre Pisos, Ara que ve l’Istiu, L’Oi Tant, Orella Dreta, Llit de Matrimoni, Florentí Carvallà Cot, Anicet Serafí... Hi van practicar paròdies, estirabots, aforismes i hi van plantejar situacions absurdes i fins i tot grotesques, a més de propiciar-hi polèmiques i d’inventar-se notícies. Així, van incentivar una polèmica entre barbers ficticis quan l’ofici va decidir de tancar el dilluns, van escriure falses cròniques esportives, van notificar un casament entre membres de famílies enfrontades i fins i tot van publicar l’esquela d’un personatge viu que no era sant de la seva devoció. Segons Oliver, havien convertit el Diari “en un full gairebé humorístic”.

L’Associació de Música de Sabadell i les Edicions La Mirada
Al desembre de 1919 Trabal va pronunciar la conferència “La música i les ciutats solitàries” a l’Acadèmia de Belles Arts. El 1920 van crear l’Associació de Música de Sabadell, la qual es va estrenar amb un concert de la mítica clavecinista polonesa Wanda Landowska. L’entitat tenia uns sis-cents socis, organitzava un concert al mes al Teatre Principal i Marlet i Vila Arrufat s’encarregaven d’il·lustrar amb gràcia gai­rebé tots els programes. El 1922 els membres de la Colla van estimular la fundació de la Lliga Nacional d’Associacions de Música, formada per divuit seus –entre les quals a Granollers, Lleida, Tàrrega, Girona...–, que permetia que els millors concertistes europeus del moment visitessin el nostre país per tal com tenien uns quants concerts assegurats. D’aquesta manera els conciutadans de l’època van poder conèixer la música d’Erik Satie, l’avantguarda musical del Grup dels Sis, a més de peces de Frederic Mompou, i van poder sentir, per exemple, Ricard Vinyes –pianista lleidatà establert a París– o Arthur Rubinstein.
A semblança d’aquesta proposta el 1923 van crear els Amics de la Poesia, tot i que no van tenir tanta activitat com l’entitat musical. I el 1924 van fundar els Amics del Teatre, que van ser actius fins al 1936, malgrat que els integrants de la Colla se’n van anar distanciant. Aquesta entitat també tenia seus a altres ciutats, cosa que va permetre organitzar gires amb els millors actors catalans del moment i també amb moltes companyies de comèdia espanyoles.
Una altra empresa exitosa va ser la creació d’una editorial: les Edicions La Mirada. “Va ésser la gran il·lusió del grup”, segons Casals. Beneïda el 1924 per Guerau de Liost, Josep Carner i Carles Riba al Marquet de les Roques, es va estrenar el 1925 amb la publicació de L’any que ve, un títol d’acudits il·lustrats signat per Francesc Trabal, amb una clara intenció provocadora, que va aconseguir escandalitzar més d’un lector. Durant els cinc anys següents, van publicar amb aquest segell divuit títols –de Carner, Rovira i Virgili, Riba, Trabal, Oliver i Sagarra, entre altres autors–, en unes edicions selectes, modernes i molt acurades del sabadellenc Joan Sallent, un dels grans impressors del moment. El 1930 van cedir els drets de tots aquests llibres a Edicions Proa.

El Casino dels Senyors: “Estem voltats de pocavergonyes”
El 1926 va néixer el tercer muntatge escenogràfic de la Colla de Sabadell, el que va durar més temps. Es tracta del Casino dels Senyors, una associació cultural i recreativa, amb estatuts legals, que vuit membres de la Colla van batejar irònicament tot imitant el nom del Círculo Sabadellés, el dels rics –situat al Teatre Principal–. La seu era una casa rònega del carrer d’en Font, 26, farcida d’andròmines. A la sala hi van dibuixar un drac amb la frase “Estem voltats de pocavergonyes”, referint-se als que els feien difícil de prosperar i consolidar-se com a grup activista jove. Hi havia llibres dedicats pels seus autors clavats amb llates a les parets, cadires de barber, una habitació dedicada a “museu de les coses robades” i una taca d’humitat emmarcada a la paret, a més del Monument a la Cosa, a l’eixida, entre altres excentricitats. I a baix, al quarto de davant, la seu de l’Associació de Música.
Al Casino van tenir lloc dues anècdotes relacionades amb l’humor de la Colla. La primera la va protagonitzar Joan Garriga, a qui per esdevenir soci de l’associació van encarregar una xerrada sobre les purgacions –és a dir, la gonorrea–. El conferenciant va viure de primera mà les provocacions dels seus companys, que li van apagar els llums i el van bombardejar amb bombetes elèctriques. La segona va tenir de víctima Josep M. Junoy, que va haver de presentar La Nova Revista al costat d’un burro lligat a la pota de la taula, que anava defecant mentre el poeta barceloní xerrava.

Ferm compromís d’Oliver, Trabal i Obiols durant la guerra
Les activitats de la Colla van minvar pels volts de 1930, a mesura que Oliver, Trabal i Obiols es van anar interessant per la vida a la capital barcelonina. Tanmateix, la guerra els va tornar a unir, en part, per “defensar i garantir la continuïtat del model literari, cultural, de país, heretat de Carner i Riba”, diu Jordi Marrugat. Llavors, segons Anna Murià, “era difícil conèixer-ne un sense trobar-se també amb els altres dos”. A Barcelona, els tres membres més destacats de la Colla van esdevenir peces fonamentals en la defensa de la cultura catalana i del Govern de la Generalitat, amb un ferm compromís antifeixista. El 1936 i 1937 Oliver va presidir l’Agrupació d'Escriptors Catalans. I el 1937 van impulsar la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual tots tres eren membres de la junta directiva i Francesc Trabal, secretari. La Institució va convocar els premis literaris oficials de la Generalitat, el 1938, va publicar una dotzena de números de la Revista de Catalunya amb Armand Obiols de redactor en cap i va col·laborar amb el Servei de Biblioteques del Front, que aportava llibres als soldats i va comprar el primer bibliobús de la península, a més de buscar ajuts a l'estranger per als escriptors.
Però, finalment, el gener del 1939 Oliver, Trabal i Obiols, juntament amb altres escriptors, van fugir de Barcelona amb el bibliobús fins a l’Empordà. I d’allà van tramuntar la carena a peu per exi­liar-se, tot veient com es desfeia l’esperança republicana. Ho van fer, això sí, amb una recança infinita, com diu el poeta. “Penso que Francesc Trabal i aquella Colla de Sabadell van ser un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle. Llàstima que el país no hagi estat a l’alçada”, conclou Quim Monzó.