Fill i net dels ferrers de Vilanova del Vallès, en Miquel Xirau recorda que el primer que va fer com a forjador va ser ventar mosques perquè el pare i l’avi ferressin els cavalls, aquí, al mateix lloc on ara treballa. Anava a l’escola a l’edifici on actualment hi ha l’ajuntament del poble, a uns cent metres. La seva vida era transitar entre ferro, en un pati exterior, amb un foc a terra; és allà on posaven els cèrcols de les rodes dels carros. És allà on ara, sota cobert, hi ha el seu taller immens.
Fa de ferrer, de manyà, de serraller o de forjador, tot i que el que realment li agrada dir és: “faig el que m’agrada!” Quan li preguntem si és artista respon que això ho han de dir els altres, que ell no pot pas posar-se cap etiqueta. Doncs ens agradaria posar-n’hi una que potser és nova: en Miquel també és poeta visual. La prova la trobem a Fillols, un municipi al vessant nord del massís de Canigó, on fins a principis dels anys seixanta s’havien explotat les mines de ferro. Cap al 2012 en Miquel Xirau, en una de les Trobades internacionals d’Arles de Tec, hi va fer un monument als miners en el qual, amb l’ús del ferro escriu el nom del poble en la simulació d’un muntacàrregues i posant les eines que empraven els miners a cada lletra.
És exigent i innovador. Si li demanes quina peça és la més difícil que mai ha fet, amb un somriure murri et diu que “l’última”. I l’última pot ser un drac de dos caps que treu foc pels queixals o una enclusa feta de vitralls en col·laboració amb una artista de Figueres, M. Antònia de Lora, on si mires per un forat tens la sensació de ser en un calidoscopi gegant.

Alpens i la forja
És cooperatiu. Ha dirigit i coordinat diverses obres de ferro on destaquen la gran escultura de forja dedicada a la Dansa alpensina, que van fer 135 forjadors dirigits per ell a la Trobada Biennal Internacional de Forjadors d’Alpens (Lluçanès), de la qual és un dels impulsors. Tant és així que al poble hi ha una plaça amb el seu nom.
A Alpens, que és l’epicentre principal del món de la forja del nostre país, adults i infants el reconeixen i el respecten. Fa poc hi va fer uns bancs espectaculars i quan va preguntar a una colla de nens si preferien els vells que hi havia o els seus, una nena es va posar a plorar: “potser que no els canviïn perquè amb els bancs teus, Miquel, no hi podrem saltar al damunt”, li va dir. També ha fet obres col·lectives a la Fira del Ferro Pirinenc, a Alins (Vall Ferrera), on va compartir plaça amb els també vallesans carboners de Cànoves, així com a la Fira del Ferro de Besalú. Explica que el secret de construir en equip és dir-ho tot amb bon humor: esmorzar i riure combinat amb treballar i fer-ho bé.
Podria haver-hi una ruta de la forja Miquel Xirau a Vilanova del Vallès?, li demanem. No gosa respondre la pregunta tot i que quan té convidats els duu a ensenyar-los les peces que hi té repartides. També ens parla d’espais diversos del Vallès com un jardí molt especial a Castellar del Vallès o unes portes, a Montornès, on molts nuvis van a retratar-se pel contrast de colors i formes del ferro i el vestit blanc. I ens anomena detalls, de pertinença, com les eines de ferro de la Colla de Diables vilanovina FocErrats, el premi de la Batalla de Colors de la Festa Major o una peça a l’Escola Mestres Munguet-Cortés.
És irònic i rialler. Riu quan explica que no pot donar sang perquè li han trobat que li falta ferro. I quan se li demana com es ven, ja que no té pàgina web i és difícil trobar-lo a internet i a les xarxes socials, afirma que “si t’estimes el que fas, surt i surt bé; no cal vendre’s ni tenir pàgina web. Cal confiar i tot ve sol”.
Modest i humil, cal estirar-lo perquè digui els espais on ha exposat, entre els quals hi ha el Museu Etnogràfic de Ripoll; el Centre d’Artesania de Catalunya; els voltants de la catedral de Santiago de Compostel.la, en una obra feta amb altres forjadors; al Japó; en una revista d’Ucraïna o a prop de Bilbao, on va plantar-hi uns gira-sols...

Sospirs per la Sagrada Família
És somiador i coherent i una de les seves màximes sosté que “no ets el que fas, ets el que deixes i de la manera com ho deixes”. Així ho van recollir en un dels reportatges que li van dedicar a TV3. En aquest mateix programa, l’any 2012, deia que un dels seus somnis era treballar per a la Sagrada Família. Quan li preguntem com ho té, diu tot cofoi que ja hi ha una creació seva. Amb tot, amb un to més reivindicatiu, retreu que a les façanes de la Sagrada Família els falta ferro, pensa que així es trencaria la monotonia del material i hi destacarien diverses arts. Li agrada recordar que els arquitectes modernistes hi apostaven clarament, per les seves qualitats artístiques i ornamentals i també com a filosofia de recuperació de la forja autòctona i de reivindicació del treball artesanal.
Té una confiança extraordinària en les persones i un nas molt intuïtiu. Ens confessa que a partir de les primeres frases que diu una persona ja sap si li encarregarà la feina o no. Sobretot, però, és un ésser extremadament lliure i sempre fa el que vol, fins i tot “treballant amb arquitectes que són molt lluny de la realitat del ferro”, segons remarca. Artista, artesà, mestre forjador, les seves mans fan el món més bell. El seu taller és màgic com el ferro, l’inoxidable, el llautó i el coure, sòlids i mal·leables alhora. En contra de tots els pronòstics, no és un home de ferro.