Paradisos subterranis

Mònica Boixader (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)

Vaig travessar el pont del camí de can Prat, que mena al polígon de Can Bosquerons de Martorelles. De vegades ho necessito, d’anar-me’n a córrer, de sortir de Mollet a peu com si volgués arribar al mar. Però sempre em quedo al polígon. Els polígons m’agraden, perquè sembla que no t’hi hagi de conèixer ningú, sobretot quan el sol es pon i el cel fa la festa dels liles i els rojos i els carabassa. Tots els colors del capvespre són al cel, esllanguits i queixosos, migpartits per les torres d’alta tensió i pels seus fi-laments negríssims que sembla que el fereixin… I al polígon només hi ha una llumeneta encesa, de tant en tant, en alguna centraleta de fàbrica, algun toro a destemps que endreça els pa-lets oblidats en un racó, un cotxe que passa, una prostituta que mira el rellotge perquè deu intuir que el temps, en aquell món de naus silencioses, ha d’aturar-se d’un moment a l’altre de tan lent. Llavors m’ajupo, em faig dos nusos a cada sabatilla i co-menço a córrer, per estripar el ritme del paisatge.
I aquell dia, tot això que he dit era exactament així com ho he dit. Només hi havia una mica de plugim, i la llum taronja dels fanals, que es repetia a dintre de cada gota, i en la lluïssor de l’asfalt que començava a amarar-se. Llavors, com sempre, vaig ajupir-me per cordar-me fort les sabatilles i estripar-ho tot, cor-rent. I va ser aleshores quan em va caure l’arracada a dins d’una claveguera reixada, tota atrafegada per engolir els primers re-galims d’aigua que li anaven arribant. Al fons, la meva arracada era un ull verd mirant-me. Em vaig arremangar la jaqueta i vaig ficar-hi una mà de cantell. I maldava per tocar-la amb els cap-cirons dels dits quan, tot d’una, vaig sentir una flaire calenta, dolça, de raïm quan grogueja, que venia de les entranyes de la claveguera. Vaig arrambar-hi el nas a poc a poc. Era olor de mel al bany maria, de cor de magdalena, de flor de carxofa badada. I la flairava, una vegada i una altra, i cada vegada que m’empas-sava una glopada d’olor diria que somreia, perquè recordo petits embats d’eufòria. I era enmig d’aquest vaivé d’olor i miracle quan vaig sentir una punxada de basarda que em partia la panxa. Tot d’una se’m va fer tan estrany que aquella flaire sortís d’aquell forat ruïnós que em vaig espantar. Semblava que la pri-mavera, mentre no venia, s’amagava dintre aquell cau que era un glop de foscor humida. En pensar això vaig adonar-me que ja no la sentia més. Vaig llambregar l’arracada que a l’encop va llambregar-me a mi, i vaig posar-me contra el terra tant com vaig poder per agafar-la de pressa i anar-me’n. A petites batze-gades m’acostava més i més al fons del forat, i així mateix l’olor de llum se m’anava ficant al cos un altre cop. I jo la sentia però em deia que no, que no hi era, fins que les alenades de la clave-guera es van tenyir de plata i ja no ho vaig poder dir més. I cada bafarada de perfum era una glopada de plata. Un color d’argent com de lluna prenyada. L’olor, tota tenyida d’aquest fum res-plendent, s’enlairava com una sageta cap al cel, i després queia molt a poc a poc, com si nevés. I enmig de tot aquest espectacle, jo, amb el braç encallat i un meravellament al pit que encara ara no sé dir si era de terror o de calma, provava d’alliberar-me. Tenia els genolls adolorits, les mans entumides de fred. Final-ment vaig fer una estrebada forta, que va treure la reixa de lloc. I, mentre els fanals maldaven per encendre’s i els últims fila-ments ataronjats del cel s’esborraven rere Montserrat, la clave-guera va exhalar una flaire que, de tan acaramel·lada, ofegava. I que anava tota dintre un bulb de núvol platejat, densíssim i en-ganxós, que va atrapar-me. Després de levitar uns segons, la cla-veguera va empassar-me, amb tot el bulb de plata, amb tota la flaire de jardí esclatant.
I vam caure molta estona, l’olor de color de lluna i jo. Però ella s’anava esquinçant i petits filaments de plata es quedaven engan-xats a les parets de la canonada pútrida. I la guarnien i l’il·lumi-naven amb una claror trèmula, d’estel antic. Quan vaig arribar al fons, l’entrada ja feia estona que no es veia i l’olor havia desapare-gut gairebé del tot. En tenia una mica, engrunada a les butxaques, i me’n vaig posar als palmells de les mans. Com que centellejava, podia veure la corrua de rates negres que passaven arran dels meus peus, atrafegades, murmuradores, enderiades en no sepa-rar-se. Anaven tan juntes que semblaven un animal molt llarg. Cada rata feia d’escama i eren una serp peluda. Hi havia bassals fètids ara sí ara no, i uns rajols enllardats, que eren més foscos que la por que jo tenia. I va ser enmig d’aquest malson odorant que la vaig veure. Una ombra perfilada damunt l’ombra. Una ombra de sutge que venia cap a mi a poc a poc, per damunt del crepitar de les cuques que morien sota els seus peus. Jo era tota de granit quan l’ombra va parlar: “En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc polígons massa merda... Ha, ha, ha! Has vingut a la festa?” Llavors se’m va apropar, el cor em retrunyia com un cel de tempesta, i amb la poca llum que em quedava als palmells vaig adonar-me que aquell home que em parlava, barbablanc, enriolat, era en Pere Quart. “Vine, vine, que ballarem...”
I ja hi vam ser, després d’un embull de passadissos foscos vam traspassar una porta blanquíssima. Era la porta que menava al Paradís dels Escriptors Vallesans. Així ho anunciava un cartellet empolsimat que penjava de l’espiera. En entrar-hi, una sensació dolça i tèbia em va embriagar. La flaire que s’escolava clavaguera amunt es concentrava en aquella planúria incerta, que era tota com una carícia molt llarga. Hi havia música i flors pertot, i fruites madures en uns cistells de vímet immensos. A dintre hi havia gent que jugava a capbussar-s’hi, alguns anaven vestits, amb robes antigues i amples. D’altres anaven nus i xiclaven i reien i es ficaven penjolls de raïm als llavis, o xuclaven cors de síndria i se’ls tornava la boca vermella de suc per fora, treballosa de sang per dins. Tots els morts eren vius, ben vius, en aquell cau de llum. Hi havia pètals secs per terra, i un plomissol blanc que en Pere Quart em va dir que era d’àngel. Perquè resulta que de vegades passaven fileres d’àngels pel cel, volant a l’uníson, parrupejant com si fossin un estol de coloms de ciutat. I hi havia, també, una pluja lleugera que queia constantment i que ho convertia tot en un fangar suau i acolorit. Llavors va passar un home amb els ulls molt rodons, mirant-me amb un mirar jocund. “En Trabal ja trabaleja”, va mormolar en Pere Quart. La pluja era calenta i, de tant en tant, arribaven brises d’un vapor que ens tornava la pell aigualosa i fosca. Resplendíem, sota els llums de neó argentat que penjaven des dels núvols, que anaven avançant i que amagaven, si en tenien, els llindars d’a-quell paradís estrany. Asseguts a damunt d’un filament de boira hi vaig veure l’Anna Murià i l’Agustí Bartra, que s’acaronaven els cabells i es besaven sense treva ni pudor. Ella duia mig coco a cada pit, ell un gran barret de palla... En un racó també hi vaig veure la Francesca i la Lluïsa Forrellad, que em va dir que no feia gaire que hi era i, mirant-me amb uns ulls cristal·lins, i com si em conegués de sempre, em va posar l’arracada que em faltava a l’orella.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara