L’Auditori de Granollers ha acollit aquesta tardor l’inici de la gira d’Arquitectura primera, el projecte amb què la granollerina Ivette Nadal celebra els deu anys de l’edició del primer disc i que associa a una nova etapa. Ha estat una dècada de brega particular, tal com explica amb un discurs que té ben après: “Com he fet sempre, és un projecte autogestionat. No he entrat a una empresa de management o discogràfica perquè no hi crec. No m’agrada que em diguin què he de dir entre cançons, com he de vestir o quines cançons he de tocar i quines no. El sector et posa difícil anar per teu compte: hi ha qui tria què funcionarà a les ràdios, a les teles, als concerts... i es pregunten com és que no tiro la tovallola. Malgrat tot, segueixo tenint ganes de cantar: he conegut molta gent interessant en el món de la música,... Crec en l’art de la música, no en el sector.”
Nascuda a Vilanova del Vallès, viu a la capital vallesana des dels nou anys: “Vaig estudiar música en un parell d’escoles de Granollers, fent piano des dels tres anys, i quan havia d’entrar al Conservatori vaig decidir que no volia fer música clàssica perquè em feia respecte. Vaig seguir aprenent piano amb els Amics de la Unió i després vaig començar a tocar la guitarra pel meu compte”. I pel seu compte va començar en el món de la música als 16-17 anys: “Granollers m’ha vist créixer artísticament, i les sales de la ciutat i l’ajuntament m’han ajudat a presentar els discos i poemaris”.
A casa li han facilitat les coses: “Jo tenia molta inquietud per anar a veure els grups catalans. El meu somni era escriure i cantar. Ho compartíem amb la meva mare i això em va facilitar centrar-m’hi. Em va animar a fer el batxillerat artístic i em va posar en contacte amb poetes a Barcelona”. La relació amb la mare és també d’amistat: “Ella escriu, pinta, li agrada molt la Nova Cançó, i això ha fet que les dues ens emocionéssim amb coses i semblants. Jo de jove escoltava molta música en català, i ara m’influencien més els pintors, la literatura,... l’art total”.
Ivette Nadal ha publicat quatre discos i dos moemaris, i ha col·laborat amb d’altres artistes, com Caïm Riba, Manolo García, Javi Jereño o Pool. També ha versionat la Credence per a “La Marató” de TV3. La vallesana transita pel rock & roll, el pop-rock o la cançó, però una constant és la preponderància de la paraula: “La música és un vehicle que t’ajuda a fer caminar les paraules. Per arribar aquí escolto molta música instrumental, sobretot clàssica. Amb humilitat, però procuro dir les coses de forma honesta”. Les lletres, sempre en el primer pla auditiu, tenen un punt d’abstracció: “M’agrada que no s’entengui al cent per cent. Mai no escric sobre ficció i per això ho he d’emmascarar perquè tothom en faci la seva lectura i s’ho faci molt més seu”.
El present Arquitectura primera va associat a Pascal Comelade, que després d’un espectacle de tast, culminarà en un disc. La col·laboració amb el nord-català és fructuosa: “Havia sentit moltes coses del Pascal, i tenia ganes de tancar una etapa més roquera i introspectiva, i ho volia fer de forma radical i alhora elegant. Comelade no és un funcionari de la cultura. Els dos anem per lliure i ens respectem molt”.

Una nova Ivette
El canvi de rumb de la Ivette té l’afegit de deixar enrere el disc Tornar a mare (2016), dedicat a la seva mare i al seu fill, on explicita els desordres alimentaris que van marcar dos anys llargs de la seva trajectòria: “No havia escrit mai sobre problemes polítics i socials: havia de ser sincera respecte la meva experiència, però quan expliques una malaltia et queda una etiqueta que t’acompanya”.
Per lliurar-se d’aquesta marca, la Ivette de “jo no vull la fi del món per un plat de macarrons” ara canta “farem un foc, cremarem records,... començarem de nou”, i incorpora una expressió d’alegria: “Sóc una persona amb un punt melancòlic i trist, i em costa trobar el sentit a les coses i tirar endavant: sento molt les coses, tant l’alegria com la tristor! És un estat molt òptim per fer cançons, però per viure no tant! (riu). Trobo que cal riure a l’escenari, una cosa saludable que no havia fet mai, com ballar. També em faig gran i ja no pateixo tant per les coses”.
El creador que més l’ajuda en aquest cas és Caïm Riba, amb qui treballa en un altre projecte sobre poemes de diversos autors. Amb ell, assumeix un tarannà “més interpretatiu des d’un cantó més sa: no cal viure la cançó com si a l’escenari em tornés a passar allò que la motivava”. El resultat de la feina amb Riba “és una mica més de llum”. A partir d’ara, la Ivette vol que se l’identifiqui com a ”ànima lliure”, una ànima que canta “en un poble petit, i a la plaça de les Olles, (on) em vas besar la pell i van passar les hores”.