Respirar, orientar-se, controlar el cop de peu i la freqüència de la braçada, tenir en compte el vent, protegir la pell de la sal, el fred i el sol, dosificar forces i vèncer la temptació d’esprintar al principi... Per nedar en aigües obertes cal tenir en compte tot això i encara molt més: no rendir-se i fer front a la por perquè és un esport que porta al límit la persona que el practica. Ho sap molt bé l’Esther Núñez Morera (Sabadell, 1981), nedadora amb un palmarès espectacular: campiona de la Copa del Món de natació en aigües obertes els anys 2007 i 2012 (subcampiona els anys 2010, 2011 i 2013, i tercera els anys 2014 i 2015), i sis vegades campiona de Catalunya de gran fons (va guanyar la Travessia del Port de Barcelona els anys 1998, 1999, 2001, 2002, 2003 i 2006). També va ser campiona d’Espanya de 25 quilòmetres (2003), 15 quilòmetres (2005) i 10 quilòmetres (2006), a més de guanyar el 50è Descens de la Ria de Navia (2007). Des de petita ha estat vinculada al Club Natació Sabadell (CNS), entitat de la qual és sòcia honorífica.

Els inicis mai són fàcils
Actualment retirada de la competició, Núñez viu gairebé un estiu etern perquè passa mig any a l’Argentina (d’octubre a març) i mig any a Sabadell (d’abril a setembre). El seu marit és el nedador Damián Blaum i fa gairebé un any han estat pares de la Gala. Treballa com a entrenadora superior de natació i veu el seu futur com a emprenedora en l’àmbit de l’esport d’elit. Ha compaginat la dedicació a l’esport d’alt rendiment amb els graus de Magisteri d’Educació Primària i Magisteri d’Educació Física i la llicenciatura de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. “Estava convençuda que, a banda de l’esport, estudiar no em faria nosa i, a més, m’agradava, tot i que era complicat compaginar tantes coses a la vegada. A casa sempre em deien que després de la natació no hi ha res, que no es pot viure d’això”, explica.
Va començar a nedar als quatre anys i la seva mare sempre li explica que els inicis no van ser fàcils. “Jo no hi volia anar i plorava. A molts nens els passa. Potser era perquè no m’agradava separar-me d’ella. Cap als sis anys, em van fer unes proves per entrar a l’escola de natació. D’entrada, no és que em veiessin moltes qualitats, però m’hi van voler”, comenta. Als 14 anys, el seu entrenador, Paul Wildeboer, li va dir que li semblava que ella era més una nedadora de fons que de distàncies curtes. “Em va preguntar si volia fer el mateix que el David Meca: aigües obertes. Ho vam provar directament fent 25 quilòmetres! En la primera carrera en què vaig participar, el Campionat d’Espanya d’aigües obertes que es va fer a Sevilla (al Guadalquivir, el 1998), i vaig quedar segona”.
Aquí va descobrir la seva autèntica ànima de nedadora: “Em va encantar. Va ser brutal, vaig patir dolor, va ser un gran sacrifici, però em vaig adonar que gaudia fent allò. I la solitud... Hi ha moments en què hi ha altra gent al voltant, però de cop et quedes sola. Em va agradar el fet de superar-me en aquella situació i poder tirar endavant el que era el meu objectiu. La natació en aigües obertes m’ha ensenyat el significat de la solitud”.

Nedar, fluir i aprendre
Des del 2003, quan va participar en el seu primer Campionat del Món en aigües obertes fins ara, han passat moltes coses. Una és l’aprenentatge que ha fet sobre la seva pròpia persona, la immersió en el seu interior. “Vaig patir atacs de pànic dins de l’aigua, competint. Però jo no sabia què era un atac de pànic, em pensava que era deshidratació (patia taquicàrdia, ofec, mareig). Creia que em moria, se m’engarrotaven les mans, gairebé no podia ni nedar. Em va passar tres o quatre vegades i jo seguia nedant. No sé com, però anava fent, patint molt”. Gràcies al treball amb una psicòloga esportiva argentina, destriant el que li passava i copsant que la ment és molt més forta del que es pensava, va aconseguir superar-ho.
“La psicòloga em va dir: «Tens un problema amb la teva principal rival. Teniu mala relació. Hem de treballar això». En la primera sessió em vaig posar en situació i em vaig començar a sentir malament. Aleshores, em va dir: «Això que tens és un atac de pànic»”. Identificar el problema va ser el primer pas en un treball per afrontar pors, indecisions, inseguretats... “Per solucionar un problema, primer has d’acceptar que en tens un. Em vaig poder conèixer millor a mi mateixa, les meves capacitats. He crescut tant!”.
Per a Núñez, l’esport ha esdevingut una metàfora de la vida. Opina que la concentració i esforç que demana la natació en aigües obertes fa entrar en un estat de trànsit, gairebé esdevé una meditació. “Flueixes, entres dins teu, aprens”, assegura.
Les victòries han estat importants, evidentment, però encara ho ha estat més el camí que l’ha dut fins a arribar-hi. “La victòria? Demà ja s’ha oblidat. Des del primer Campionat del Món que vaig guanyar (2007) fins al segon (2012) van passar cinc anys. Vaig trigar cinc anys a conèixer-me i a aprendre a superar les pors. Que he perdut algunes carreres? No, no les he perdut, he evolucionat”, opina. Les aigües obertes han estat una bona escola de la vida i ara el repte és fer extensiva l’experiència a tothom en el llibre que ha escrit i que es troba en procés d’edició. El títol? No en podia ser cap d’altre: Obrint les aigües.