El Vallès, terra de campions

Miquel Poblet, de Montcada i Reixac, i Joaquim Rodríguez, de Parets, els noms més destacats del ciclisme català

Vicenç Relats , Ramon Vilageliu (text)

El Vallès és i ha estat terra de ciclistes i així ho han demostrat singularment noms de campions destacats com Miquel Poblet i Orriols (1928-2013), nascut a Montcada i Reixac, considerat el millor ciclista català de tots els temps, i Joaquim Rodríguez Oliver, Purito Rodríguez, nascut a Parets del Vallès el 1979 que ha estat l’exponent més destacat del ciclisme català d’aquest mil·leni. Tant Miquel Poblet com Joaquim Rodríguez donen nom al pavelló esportiu de les seves respectives localitats, Montcada i Reixac i Parets del Vallès.
Miquel Poblet es va convertir en ciclista professional l'any 1944, quan només tenia 16 anys, tot i que en un principi es va limitar a disputar les curses que es feien a Catalunya. Ben aviat, però, va ampliar el seu radi d’actuació a les principals curses europees i va estar en actiu com a professional fins el 1962, en una trajectòria en la qual va aconseguir 214 victòries.

Poblet, l’esprinter
Als anys cinquanta va marxar a Itàlia, on va militar a diversos equips italians i on va aconseguir les victòries més importants. Allí va revelar-se com un gran esprintador i hi va ser un veritable ídol, igual que ho va continuar sent a Catalunya. Entre els seus èxits principals destaquen dues edicions de la Milà-Sanremo, el 1957 i el 1959, dues edicions de la Volta a Catalunya, el 1952 i el 1960, divuit campionats d'Espanya en diverses modalitats, i vint-i-sis victòries d'etapa a les grans voltes ciclistes d’arreu d’Europa: 20 al Giro d’Itàlia, tres al Tour de França i tres a la Vuelta d’Espanya. El 1955 va ser el primer ciclista de l’estat espanyol en vestir-se amb el mallot groc al Tour, en guanyar la primera etapa i l’última en solitari al Parc dels Prínceps. A més, en aquell mateix Tour va coronar en solitari el mític Tourmalet. Definitivament, el 1955 va ser l’any de la gran eclosió internacional de Miquel Poblet.
Una vegada retirat, el ciclista de Montcada es va dedicar a tasques directives i va ser president de la Federació Catalana de Ciclisme entre els anys 1974 i 1978, i també ho va ser de la Secció Ciclista de la Unió Esportiva Sants, el club on va iniciar la seva trajectòria professional, abans de fer-ho amb els equips italians Minaco, La Perle, Splendid, Faema i Ignis.
L’any 1977 va rebre la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya i l’any 2002 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Abans ja havia rebut diversos homenatges a la seva vila natal, que el 2001 el va nomenar fill predilecte i va inaugurar el pavelló esportiu que du el seu nom, en un acte que va ser apadrinat pel gran ciclista navarrès Miguel Indurain. Precisament en aquest pavelló hi ha una exposició permanent que recorda les seves fites esportives, amb bicicletes, fotografies i altre material que el ciclista va cedir al municipi.
Per la seva part, Purito Rodríguez, nascut el 12 de maig de 1979 a Barcelona i veí de Parets des de petit, va concentrar la seva trajectòria professional entre els anys 2001 i 2016. Va ser guanyador de dues edicions de la Volta a Catalunya, de dues edicions de la Volta a Llombardia, d’una Volta al País Basc i una edició de la Fletxa Valona. També va aconseguir en tres ocasions la classificació final de l’UCI Word Tour, de la Unió Ciclista Internacional. Amb tot, junt amb els triomfs de la Volta a Catalunya, les seves fites més emblemàtiques van ser aconseguir pujar al podi del Tour de França, el Giro d’Itàlia i de la Vuelta a Espanya.
Purito va debutar com a professional el 2001 a l’equip ONCE-Eroski. Entre els primers èxits destaca la Setmana Catalana del 2004, la general de la muntanya de la Vuelta a Espanya del 2005 i el Campionat d’Espanya del 2007. Els triomfs van continuar el 2009 quan va guanyar la medalla de bronze al Campionat del món de ciclisme en ruta disputat a la ciutat suïssa de Mendrisio, on va quedar darrere de l’australià Cadel Evans i del rus Aleksandr Kólobnev. Amb aquesta medalla es va convertir en el primer ciclista català en obtenir una medalla en aquesta competició.
El 29 de març de 2010 es va proclamar vencedor de la Volta a Catalunya d’aquell any, sent el primer català a guanyar-la des que Josep Recio ho fes 27 anys enrere. L’estiu del 2010 també va aconseguir guanyar una etapa i quedar dels deu primers al Tour de França, on el va seguir una delegació paretana, encapçalats per l’aleshores alcalde Sergi Mingote i el vicepresident de l’Associació Ciclista Parets, Jordi Ambrós, de la qual Purito va ser membre d’honor. “Tinc més ganes d’arribar a Parets que no a París”, els va dir. Aquell mateix any es va proclamar campió del Calendari Mundial de la UCI.

Purito, el rei dels Pirineus
L’estiu del 2012, tot i que va perdre la maglia rosa per setze segons en l'última etapa i va quedar segon, Parets del Vallès va rebre Joaquim Rodríguez com si hagués guanyat el Giro. El Purito va explicar les seves sensacions agredolces pel desenllaç de la prova als aficionats que el van rebre a Parets, després de firmar en el llibre d'honor de l’ajuntament i de sortir a saludar al balcó. "Se m'ha escapat per poc el Giro, però gràcies al vostre suport ha estat més fàcil. Sincerament sé que us he fet patir i us he tret la migdiada a tots. Espero que a La Vuelta pugui estar una altra vegada a aquest nivell. Serà molt difícil guanyar-la", va declarar qui va ser qualificat per les autoritats locals com "el millor ambaixador al món" de Parets del Vallès, localitat on en diverses ocasions ha participat a la seva Diada de la Bicicleta, de caire popular.
El 2013 va acabar tercer al Tour de França i es va convertir en el primer ciclista català que arribava a pujar al podi de les tres grans voltes. El 29 de setembre va aconseguir la millor classificació d'un català al Campionat del món de ciclisme en ruta en acabar segon, rere Rui Costa, en l'esprint final a Florència.
El 2014 va guanyar la seva segona Volta Catalunya i el 2015 va aconseguir la victòria final a la Volta al País Basc, a més d'un segon lloc a la Vuelta a Espanya i dues etapes al Tour. Estava, doncs, en plena forma. Amb tot, el 2016 va anunciar la seva retirada, malgrat tenir ofertes per continuar competint. Qui ja era el rei dels Pirineus va fixar definitivament la seva residència a Andorra, on ja estava vinculat des de feia anys, i on una cursa ciclista porta el seu nom: la Purito. Amb aquest mateix nom comercial, Joaquim Rodríguez també gestiona una botiga i una escola de ciclisme que té la seu a la localitat andorrana de Sant Julià de Lòria.
Un altre vallesà il·lustre és Ramon Verdaguer, de Montornès. Veritable apassionat del ciclisme, ha aconseguit campionats d’Espanya i d’Europa en la categoria de veterans. La prova evident que la pràctica del ciclisme no té en compte l’edat.

Present i futur
El ciclisme vallesà, com explica el vicepresident de la Federació Catalana de Ciclisme, Xavier Costa, està en un molt bon nivell i resulta complex fer un resum exhaustiu dels principals noms que hi destaquen perquè, de fet, hi ha tantes modalitats com figures que hi excel·leixen. El panorama és excepcional: des de Sandra Santanyes, que s’ha retirat aquest any guanyant la Brasil Ride 2018 després de qunze títols de campiona d’Espanya –en modalitats com XCO, bike-maraton, eliminator i team relay–, passant pel també recentment retirat Bernat Guardia, el millor rider estatal de la Copa del Món de descens DH amb sis campionatss d’Espanya, onze de Catalunya i dos Maxxis Cup International. O Mireia Abant, amb un total de disset títols mundials, europeus i estatals en bike trial, i la seva germana Gemma Abant, la millor ciclista catalana de l’any 2012, tretze títols mundials al llarg de la seva carrera i medalla de bronze a la “Real Orden al Mérito Deportivo”.
I en ciclisme en carretera, també destaquen el sabadellenc David de la Cruz, professional des del 2010 i actualment a les files de l’equip Sky, amb fites tan destacades com la victòria d'etapa a la Vuelta del 2016 amb final al mític alt del Naranco i participacions al Tour i al Giro, o l’egarenc Antonio Pedrero, professional des del 2015 i actualment a les files del Movistar Team. I també Óscar Pujol, fill del també ciclista Joan Pujol Pagès i professional des del 2008 que actualment milita a l'equip japonès del Team Ukyo i que porta el ciclsme vallesà a terres orientals. Ciclistes de tota mena, de casa mateix.
El Vallès, terra de campions

Una imatge de la rebuda que Parets va fer a Purito Rodríguez per la seva gesta al Tour de França del 2013. Al seu costat, Sergi Mingote, alcalde de Parets. Foto: Ajuntament de Parets.

Imatge de l’exposició permanent de l’entrada del pavelló que Montcada dedica a Miquel Poblet.

Imatge de l’exposició permanent de l’entrada del pavelló que Montcada dedica a Miquel Poblet.

Imatge de l’exposició permanent de l’entrada del pavelló que Montcada dedica a Miquel Poblet.

Purito Rodríguez rebut pels aficionats a Parets del Vallès.

Una imatge de Ramon Verdaguer, un autèntic campió en la categoria de veterans.

El dur camí cap al ciclisme professional

Marc Brustenga (Santa Eulàlia de Ronçana, 1999) rememora com va conèixer el gran Miquel Poblet, “era amic de l’avi, i hi vam anar a comprar una bicicleta”. Efectivament, el seu avi, Francesc Brustenga, ha estat un gran aficionat al ciclisme, mentor del ciclista local Pere Vilardebò i coorganitzador de la mitja dotzena d'edicions de la Setmana Catalana que van passar per la Vall del Tenes, amb la presència de campions com Eddy Merckx i Bernard Hinault.
Tot i això, l’interès pel ciclisme de Marc Brustenga neix d’una manera natural .“Sí que havia estat en contacte amb tot el món organitzatiu de curses per etapes, però a la primera cursa en què vaig participar, de ben petit, vaig ser jo qui m’hi vaig apuntar... i la vaig guanyar!”, confessa. El cert és que el seu físic privilegiat i la seva voluntat l’ha anat conduint cap al ciclisme en carretera i, entre d’altres victòries, en el seu primer any en la categoria, ha aconseguit coronar-se campió de Catalunya sub-23 a la 50ª edició del Trofeu Abelard Trenzano, de Sant Pere de Ribes, una de les Grans Clàssiques del calendari català. “Des que vaig començar a competir, he tingut la sort que cada any he guanyat alguna cursa”, explica.
Marc Brustenga és un corredor de potència, d’esprint, un perfil de corredor molt poc comú al ciclisme català. La lluita colze contra colze en les arribades i les vuit victòries aconseguides la temporada passada amb l’equip júnior de la Fundación Alberto Contador l’han dut, en la temporada del seu debut en categoria sub-23 al conjunt francès Vélo-Club La Pomme Marseille. “Tot i que està començant a canviar, el ciclisme d’aquí ha valorat tradicionalment l’escalador”, confirma. Amb l’esclat, però, de les proves clàssiques com la París-Roubaix el seu perfil de corredor comença a valorar-se més, aquí. “M’agradaria molt guanyar aquesta prova algun dia”, exclama.
El camí cap al professionalisme és dur, diu. “Ara, a França, he començat un trajecte difícil: un ciclista professional arriba pràcticament als 30.000 km a l’any i jo aquest any estic arribant als 13.000: tot té un procés de maduració perquè si ets professional durant deu anys i cada any fas aquesta quantitat de quilòmetres, això, tan fisicament com mentalment, crema molt i has de saber arribar-hi gradualment, madurant”, explicas Marc Brustenga. Si Poblet va ser el primer català en guanyar un gran monument del ciclisme com és la clàssica Milà-San Remo, amb dues victòries, potser ara som davant del primer català que guanyarà la París-Roubaix. Tant de bo.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara