El velòdrom malaguanyat

La Creu Alta va acollir una de les millors instal·lacions ciclistes d’Europa, però només va funcionar entre 1924 i 1926

Manel Camps i Bósser (text)

Encara que ara sembli impossible, hi va haver un temps que la Creu Alta, actualment un barri de Sabadell i antigament una part del poble de Sant Pere de Terrassa, avui desaparegut, aplegava gairebé totes les iniciatives esportives importants que es feien a la ciutat. Aleshores, tenia diversos camps de futbol, entre els quals destacava el del Centre d’Esports Sabadell; una pista poliesportiva i un velòdrom, el més important de Catalunya i un dels millors d’Europa. Aquesta és la història d’aquella instal·lació esportiva prodigiosa i dels aficionats que la van fer possible, segons la narració que en va fer la premsa local dels anys vint del segle passat.
No arribaven a cinquanta els socis del club ciclista, el primer que es va fundar a Sabadell, a finals del segle xix, quan, a iniciativa del seu president, Nicasi Pibernat i Gall, fuster d’ofici, van decidir promoure la construcció d’una pista circular, un velòdrom, per fer-hi curses de bicicletes i motocicletes. Cap altra ciutat, ni Madrid ni Barcelona tampoc, havia estat capaç fins aleshores de construir una instal·lació semblant, inaugurada al cor de la Creu Alta el 20 d’abril de 1924.

Com el velòdrom de París
El projecte, obra de l’arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa (1880-1931) i inspirat en el velòdrom del Parc des Princes de París, preveia una pista de 250 metres de corda, amb revolts de 38 metres de radi i un pendent mínim en els viratges de 46 graus. Els peralts de les corbes permetien que les motocicletes rodessin a 80 i 90 quilòmetres a l’hora sense perill d’accident, S’hi incloïen també grades per a tres mil persones, vestuaris, un quiosc de begudes i diversos espais coberts per al emmagatzematge i el manteniment de les bicicletes i motocicletes. El velòdrom s’estenia des de la carretera fins a l’actual plaça dels Usatges i ocupava tota la vella fàbrica Balsach, el bloc d’habitatges que hi ha al darrere, al carrer Maria de Bell-lloch, i un tros de l’actual carrer de Sant Miquel.

Una gran inauguració
Stadium, la millor publicació d’esports de l’època, que dedicava una atenció especial al tennis i al futbol barceloní i a l’automobilisme i motorisme, publicava el dia 15 d’abril de 1924, un ampli reportatge sobre el nou velòdrom de Sabadell, per mitjà del qual cridava l’atenció sobre la necessitat de construir un gran velòdrom a Barcelona, on, l’any 1893, s’havia bastit el primer de Catalunya, a la zona de la Bonanova, de 400 metres de corda.
El diumenge, dia 13 d’abril de 1924 va tenir lloc la inauguració del velòdrom sabadellenc. “A les quatre en punt –consta en el Diari de Sabadell- arribà al Velòdrom l’Ajuntament, representat pels tinents d’alcalde senyors Torras, Viver, Caral, i Pibernat, i els regidors, senyors Vergés, Batllevell, Gosalvez, Grau, Ribas, Pujadas, Bassas i Sangrés, presidits per l’Il.ltre Sr. Alcalde Dr. Esteve Maria Relat. Amb la Comissió oficial hi anaven els senyors Renom i Sampere, arquitecte i enginyer municipal.”Una gentada que gairebé omplia les grades s’havia congregat a la pista per assistir a la recepció d’obres i els primers rodatges, durant els quals diversos corredors de bicicletes i moto van donar “unes quantes atrevides i emocionants voltes per la pista, quedant provades les seves excel·lents condicions.”
Una setmana més tard, el diumenge 20 d’abril, a la tarda, i amb la presència del Capità General, Francisco Mercader; el Governador Civil, el Governador Militar, comandant Isidro Laoz; el President de la Mancomunitat de Catalunya, Alfons Sala (el promotor de la desaparació de Sant Pere de Terrassa i de l’annexió de la Creu Alta a Sabadell vint anys abans); el President de la Unión Velocipédica Española, l’alcalde de la ciutat, Esteve Relat, els convidats a la llotja presidencial i un públic nombrós, es van fer les primeres curses oficials al nou velòdrom amb la participació de les figures ciclistes més destacades.
Els corredors participants a la primera sèrie eren Maurice Regnier –el ràpid corredor belga–, Buigas, el mallorquí Miquel Bover –el corredor més complet d’Espanya–, Juan Cebrián Ferrer, els locals Joan Sant i Pere Sant. A la segona, Joan Baptista Llorens, el fi sprinter de Vilareal –set vegades campió d’Espanya– Carbonell, Caspi, Sans, Enguidanos, Janer –el campioníssim terrassenc–, Bruz i Gil. La tercera, Salvador, Alegre, Tresserres I, Tresserres II, Escrich, Margalef, Julián Español i Guinart.
Unes setmanes més tard, el rei d’Espanya, Alfons XIII, i la reina Victòria Eugènia, acompanyats del cap del govern, Miguel Primo de Rivera, van visitar el velòdrom de la Creu Alta, amb motiu d’una estada a Catalunya el mes de maig de 1924. Els monarques espanyols van ser a Sabadell el dia 22, en una jornada molt intensa en què, després de la recepció a l’Ajuntament, van visitar diverses indústries textils de la ciutat (Planas, Rocamora... ), com recull molt bé el periòdic barceloní El Día Gráfico del dia 24, i també la seu de la Caixa de Sabadell.

Els millors ciclistes de l’època
El 28 setembre i el 5 d’octubre de 1924, la Creu Alta va ser l’escenari de la disputa del campionat d’Espanya de ciclisme en pista en la modalitat de mig fons o cursa darrera motociclista o entrenador, “la reunió ciclista més important que hi ha hagut mai al velòdrom”, segons el cronista del diari local.
El velòdrom malaguanyat

El campió J.B. LLorens i el seu preparador Rubio durant les curses del campionat d’Espanya de mig fons, octubre del 1924.

Nicasi Pibernat i Gall, president del Club Velocipèdic de Sabadell. Foto: Miquel Arnella

Vsta aèria del velòdrom de la Creu Alta. Foto: Ramon Claret. Any 1925. Arxiu Històric de Sabadell.

Crisi i desballestament del velòdrom

Víctima de la indiferència i condemnat a la inactivitat, el velòdrom va iniciar un lenta agonia i va acabar sent enderrocat. De fet, el seu “pla de negoci”, com es diu ara, no havia previst prou bé que l’afecció al ciclisme de pista no era tanta com es creien ni suficient per assegurar un calendari estable de competicions rendible, ni que podien sorgir altres velòdroms competidors.
L’any 1926, quan va entrar en funcionament el nou velòdrom de Sants, al carrer de Rolanda, construït per la Unió Esportiva, una entitat, aleshores ja, molt professional, amb recursos, contactes i experiència en l’organització de proves ciclistes, que superava amb escreix el voluntarisme i amateurisme dels de Sabadell, va ser un cop definitiu.
Les diferències internes i les “ambicions personals”, potser per l’enfocament que es volia donar al club, també devien contribuir a la desaparició del velòdrom. És sorprenent que Nicasi Pibernat, l’artífex del velòdrom i president del Club Velocipèdic els primers anys vint del segle XX, deixés el club als tres mesos d’inaugurar-se la pista, després de tres anys de penes i treballs per aixecar aquella majestuosa instal·lació esportiva. La desaparició del velòdrom va ser un cop per a moltes persones, especialment, i no caldria ressenyar-ho, per a Nicasi Pibernat, el qual, com va escriure Josep Costajussà al Diari de la Creu Alta, el maig de 1989, en veure la seva obra derruïda “va viure tota una lliçó humana de manca de correspondència d’uns ideals”. Com es van esmicolar les seves il·lusions també es va anar esmicolant aquella pista històrica.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara