Això era i no era… una bicicleta
La bicicleta que la canalla demana insistent per reis sovint trigava a arribar però, al final, sempre arribava
Carme Ballús (text)
Hi havia una vegada una nena que cada any encapçalava la carta als reis així:
“Queridos Reyes Magos:
Este año me he portado muy bien y he sacado buenas notas en el colegio...”
A continuació, renunciava expressament i per escrit a qualsevol altre regal que no fos una bicicleta. Però Ses Majestats sempre tenien una excusa o altra i deixaven una nota on deien que aquesta vegada no havia pogut ser, que se seguís portant bé i que bla, bla, bla. Enlloc de la bicicleta deixaven una nina amb els seus vestidets, o un joc de cafè amb cafetera , platets, tasses i culleretes, tot molt bonic. Però això... no era.
Quan els Reis Mags van ser substituïts pels pares, com sol passar, la nena va veure el cel obert: només calia ser molt insistent, portar-se bé i la bicicleta arribaria el sis de gener de bon matí. Però amb el canvi de possibles proveïdors de bicicleta només va arribar una nova tanda d’excuses, totes molt enraonades. Aviat va descobrir que als pares els passava si fa no fa el mateix que a Ses Majestats: no és que fossin cruels ni oblidadissos, és que anaven fluixos d’armilla.
Només li quedava un remei: pidolar la bicicleta a alguna amiga o alguna cosina. I quan ho aconseguia, quin plaer poder anar amunt i avall del carrer Corró, del carrer Santa Elisabet fins l’església dels frares, rodant per damunt les llambordes, sentint l’aire a la cara, suant, feliç.
Va arribar un dia que semblava que tindria el cobejat objecte de desig molt més a prop: el seu germà, uns anys més gran, es va posar a treballar i al cap d’un temps va anunciar que es comprava una bicicleta amb els seus estalvis. No amb el sou, que el sou calia aportar-lo a casa. Però quan el noi va arribar amb la flamant màquina, la decepció va ser total: era una bicicleta de carreres, amb barra travessera i d’una alçada adient a la del seu propietari, que ja feia més de metre vuitanta. I venia acompanyada d’una alerta claríssima:
–Ni se t’acudeixi tocar-la: és meva.
Tampoc calia l’advertència. Per molt que, d’amagat, la despenjava amb cura del seu lloc a l’eixida i intentava fer-hi un volt, si pujava al seient els peus no li arribaven als pedals. Si es posava per sota la barra i pedalava, el manillar li quedava lluny. O sigui que... això no era.
Els anys passen, les nenes creixen –poc o molt– es fan noies, dones, tenen una feina, un sou, una família, vés a saber. Obliden algunes il·lusions i en troben de noves. Però a la noia de la nostra història la fal·lera ciclista no li havia marxat del tot. Sobretot, perquè era una espina clavada en el seus records d’infantesa. Passats els trenta anys, va fer una feina extra. I com la rateta que escombrava l’escaleta, la protagonista d’aquest conte que és i no és un conte, es va trobar amb uns dinerets inesperats a les mans i va dir-se:
–Què en faré? Què no en faré?
I enlloc d’un llacet per la cueta com la fava de la rateta, ella va anar a can Basolí i es va comprar, ara sí, una bicicleta.
I aquest conte s’ha acabat i si no és mentida, és veritat.
“Queridos Reyes Magos:
Este año me he portado muy bien y he sacado buenas notas en el colegio...”
A continuació, renunciava expressament i per escrit a qualsevol altre regal que no fos una bicicleta. Però Ses Majestats sempre tenien una excusa o altra i deixaven una nota on deien que aquesta vegada no havia pogut ser, que se seguís portant bé i que bla, bla, bla. Enlloc de la bicicleta deixaven una nina amb els seus vestidets, o un joc de cafè amb cafetera , platets, tasses i culleretes, tot molt bonic. Però això... no era.
Quan els Reis Mags van ser substituïts pels pares, com sol passar, la nena va veure el cel obert: només calia ser molt insistent, portar-se bé i la bicicleta arribaria el sis de gener de bon matí. Però amb el canvi de possibles proveïdors de bicicleta només va arribar una nova tanda d’excuses, totes molt enraonades. Aviat va descobrir que als pares els passava si fa no fa el mateix que a Ses Majestats: no és que fossin cruels ni oblidadissos, és que anaven fluixos d’armilla.
Només li quedava un remei: pidolar la bicicleta a alguna amiga o alguna cosina. I quan ho aconseguia, quin plaer poder anar amunt i avall del carrer Corró, del carrer Santa Elisabet fins l’església dels frares, rodant per damunt les llambordes, sentint l’aire a la cara, suant, feliç.
Va arribar un dia que semblava que tindria el cobejat objecte de desig molt més a prop: el seu germà, uns anys més gran, es va posar a treballar i al cap d’un temps va anunciar que es comprava una bicicleta amb els seus estalvis. No amb el sou, que el sou calia aportar-lo a casa. Però quan el noi va arribar amb la flamant màquina, la decepció va ser total: era una bicicleta de carreres, amb barra travessera i d’una alçada adient a la del seu propietari, que ja feia més de metre vuitanta. I venia acompanyada d’una alerta claríssima:
–Ni se t’acudeixi tocar-la: és meva.
Tampoc calia l’advertència. Per molt que, d’amagat, la despenjava amb cura del seu lloc a l’eixida i intentava fer-hi un volt, si pujava al seient els peus no li arribaven als pedals. Si es posava per sota la barra i pedalava, el manillar li quedava lluny. O sigui que... això no era.
Els anys passen, les nenes creixen –poc o molt– es fan noies, dones, tenen una feina, un sou, una família, vés a saber. Obliden algunes il·lusions i en troben de noves. Però a la noia de la nostra història la fal·lera ciclista no li havia marxat del tot. Sobretot, perquè era una espina clavada en el seus records d’infantesa. Passats els trenta anys, va fer una feina extra. I com la rateta que escombrava l’escaleta, la protagonista d’aquest conte que és i no és un conte, es va trobar amb uns dinerets inesperats a les mans i va dir-se:
–Què en faré? Què no en faré?
I enlloc d’un llacet per la cueta com la fava de la rateta, ella va anar a can Basolí i es va comprar, ara sí, una bicicleta.
I aquest conte s’ha acabat i si no és mentida, és veritat.
Retrat dels anys vint del segle passat d'una dona i dues nenes amb una bicicleta a Aiguafreda. Foto: Frederic Flos i Gimbernau. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
Nen en bicicleta i al fons Can Moragues, a Sant Antoni de Vilamajor l’any 1929 Foto: Antoni Gallardo i Garriga. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.