Conxa Puig i Bacardit ha rebut enguany la Medalla d’Honor de la Ciutat, que concedeix l’Ajuntament de Terrassa, per la seva impecable trajectòria al servei de les persones malaltes de càncer i les seves famílies. Aquesta ha estat una lluita tenaç i constant al llarg de tota la seva vida professional. Un compromís social que va començar amb l’Asociación Española contra el Cáncer (AECC), després impulsant el Centre de Rehabilitació de Laringectomitzats i, més endavant, la Fundació Lliga Catalana d’Ajuda Oncològica (Oncolliga). Ha estat, a més a més, una de les fundadores de la Societat Catalanobalear de Cures Pal·liatives.
Nascuda a Manresa, la Conxa va ser la gran de tres germans. La seva mare, Dolors Bacardit, va morir molt jove de càncer, i els seus germans (Ramon i Lluís) també n’han mort prematurament. Perdre la mare quan ella just acabava de ser mare –el seu fill gran Roger tenia sis mesos– la va conscienciar de com de tabú era aquesta malaltia que s’escampava com una taca d’oli, escapçant projectes vitals i famílies.
Casada amb l’enginyer Ferran Garcia, va arribar a Terrassa per exigències del guió. El seu marit va venir a treballar a l’empresa terrassenca de carrosseries Inducar SC, situada als grups de Sant Llorenç, que fabricava components per a la SEAT. Va ser una cooperativa única, amb un caràcter democràtic sense rèpliques anàlogues a la ciutat, que mentre la crisi del tèxtil assolava les indústries i les elits locals, despuntava per la seva competitivitat i plantejaments molt moderns per l’època.

Un compromís social com una manera d’entendre la vida
Amb el fill encara ben petit, es van instal·lar a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, al centre, el lloc on encara avui és casa seva. Aquí van néixer, amb el temps i aquestes arrels que mica en mica s’hi enclavaven, els altres fills: el Ferran, l’Alba i la Tat.
La Conxa s’havia format a l’Escola de Manresa de formació social Torres i Bages. Una beca l’havia portat a treballar a França on va descobrir un món diferent sobre com fer el treball social. Allí va atendre immigrants (alguns espanyols) i va veure com el paper de la dona dins la societat podia ser també un altre.
L’escolarització dels fills va ser un motor per vincular-se, de mica en mica, amb la ciutat, a través de l’escola La Roda i el seu desenvolupament, com ja havien fet prèviament a Manresa amb La Flama.
Aquí, la Conxa rep la proposta de la seva tutora de pràctiques de Manresa d’involucrar-se amb l’AECC. Però, en un primer moment, va pensar que no “per no haver fet un bon dol, amb la mort de la mare”. Però al final, resoluda, ho va intentar. Començava una història de compromís i tenacitat que canviaria la vida de milers de persones.

El càncer: una realitat difusa i un tabú
Encara avui la Conxa recorda la primera persona que va entrevistar. Era un laringectomitzat que no podia parlar, pare de família amb quatre fills petits, que construïa una casa i un futur a Ca n’Anglada. El periple dels malalts com ell era anar fins a Barcelona a cercar un suport per a la rehabilitació que, sovint, no sabien ni que existia. “Vaig descobrir un treball assistencial de molt valor”, diu amb humilitat. El descobriment no acabava aquí: “amb una bona tècnica, les persones operades de laringe, tenien molt camp per córrer. No es necessitaven gaire mitjans, es necessitava aprendre com fer-ho”.
Colze a colze amb l’otorrino Dr. Pere Mata i el suport de l’obra social de Caixa Terrassa, a través de Josep Maria Casas Boladeras, van obrir un centre al Carrer Salmeron, que era propietat de l’entitat d’estalvi. Un centre d’atenció als malalts de càncer i de rehabilitació per als afectats de laringectomies que abastava tot el Vallès.
Amb la fundació d’Oncolliga, l’any 2004, s’articula un programa d’atenció a les persones malaltes de càncer. Un suport i un acompanyament basat en un voluntariat testimonial on altres persones afectades pel càncer de mama, per exemple, fan de guia i referent. Però, als començaments, aquest tema encara era un tabú. Patir un càncer i patir mastectomia era un daltabaix. Allí estava la Conxa i el seu equip de xiuxiuejadores prudents i cauteloses explicant com es posava una pròtesi, com calia recuperar l’autoestima i la vida normal. Aquest programa ha fet trenta anys. Una manera d’abordar el càncer innovadora que ha acompanyat l’evolució de la ciència amb pronòstics cada vegada més favorables.

Amb traïdoria
Però, a vegades, al pas dels anys, el càncer reapareix, sovint, d’una manera virulenta. Quan això passa, Oncolliga i la seva gent hi segueix sent per acompanyar, formar, curar, escoltar. Fins i tot, avui, la Conxa, ja jubilada, es manté al peu del canó oferint el seu temps i la seva expertesa, amb prudència, però amb determinació.
Sense oblidar que hi ha un temps per a cada cosa. I que ara també és el moment per gaudir del temps lliure, dels nets i les netes (vuit de colla) i dels plaers de la vida. Ho fa amb aquell convenciment de la feina feta però amb un lligam permanent: “és una feina que et dóna i t’enriqueix”. I, així, la Conxa Puig segueix regalant i estenent aquesta manera de fer.