Les casualitats inesperades, aquelles coses rares que passen tot d’una, no resulten pas sempre tan insignificants. Almenys no hi resulten en el trajecte vital i artístic de Ferran Capdevilla i Argemí, l’escultor de Bigues i Riells “sempre atent allò que passa”, que va “amb l’antena posada” i “amb el carretó a punt per carregar”.
I, efectivament, si la sorpresa que un dia li va causar el cascot d’una bomba d’artilleria trobat casualment mentre caçava a la serra del Montsec –que havia confós amb una pedra vermellosa– li va acabar inspirant una col·lecció de trenta peces sobre la Guerra Civil, fetes amb restes d’armament, la caiguda d’un pi centenari al seu poble, en la gran ventada del 9 de desembre de 2014, li ha inspirat una altra obra ingent. Es tracta de la macro escultura d’onze metres d’alçada i un diàmetre d’uns 90 centímetres, en la qual ha anat treballant els darrers quatre anys.
Al mateix tronc d’aquest pi pinyer monumental i a través de peces incrustades d’una vintena de varietats de fusta hi ha anat esculpint passatges de la vida del seu poble, des de la prehistòria fins avui. S’hi poden veure des de forns ibers, a molins fariners i bataners, moles i premses, feines agrícoles i de bosc, paletes, ferrers, manyans i tota mena d’oficis, cares de persones i mainada, masies...
Es tracta d’una obra que ja té pràcticament enllestida, parapetada entre bastides dins d’una mena de carpa que la protegeix de la pluja, el sol, el fred i el vent. La intenció és que acabi sent exposada dins d’un futur centre d’interpretació del paisatge, en un espai adaptat de can Coromines –actual seu de la policia local–, en el qual l’escultura es podrà veure amb tot detall, a través d’una escala que permetrà accedir als seus racons.
Aquesta és la il·lusió d’aquest artista nascut el 1943 a cal Fuster de Bigues que, quan va veure aquell troncàs tombat pel vent, va tenir clar que es tractava d’una escultura vivent, a la qual “se li veia el cor i les vetes” i que “no havia de servir pas per a llenya ni per a pèl·lets”, sinó per “explicar la vida del poble”. I és que Capdevila està convençut que “l’art es troba a tot arreu” i per això quan va al bosc o a d’altres bandes sempre en torna “amb alguna cosa que pot acabar sent una escultura”.

El manetes de cal Fuster
No va ser fins a la seva cinquantena que Ferran Capdevila va començar a dedicar-se de ple a l’escultura. Ho va fer després d’haver treballat durant molts anys en el món de la joiera, des que als disset anys, després de cursar el batxillerat als Escolapis de Granollers, es va atipar de fer feines de fusteria a casa i se’n va anar a treballar a un taller d’orfebreria de Barcelona. El noi era un manetes dels fins, que es dedicava a fer joguines de fusta per a la canalla i que amb un tros d’aram i un martell feia qualsevol cosa.
Durant els seus trenta anys llargs d’ofici de joier ja n’havia feta sempre poca o molta d’escultura, però més ocasionalment. “A vegades et demanaven una col·lecció de joies i ho acabava acompanyant d’una peça afegida”, diu. I va ser quan la vista li va començar a fallar per dedicar-se amb la precisió d’un cirurgià al disseny de joies que va optar de ple per l’escultura, un art en el qual treballa amb tota mena de tècniques i materials: ferro, bronze, pedra i fusta de totes menes ...
Una de les seves darreres obres, Els emboscats, l’ha feta a l’exterior de casa seva, al Rull, reconstruïda d’una antiga masia, al Turó del Rull, més amunt de l’enlairat barri del Pla de Bigues, des d’on treballa i des d’on es divisen unes panoràmiques realment inspiradores. L’ha esculpida sobre roca granítica en un racó forestal on s’hi amagaven colles d’homes emboscats, per evitar d’incorporar-se a files, quan van ser cridats a allistar-se per part de l’exèrcit republicà durant la guerra 1936-1939.
I és que la Guerra Civil és un tema cabdal en l’obra de Ferran Capdevila. La seva irrepetible col·lecció de 29 peces creades amb trossos de metralla és l’única que es manté sencera, perquè la vol conservar com un tot i voldria trobar el lloc més adequat on poder exposar-la de forma permanent. Elaborada a foc lent durant més de quinze anys, entre primers dels noranta i el 2007, la col·lecció retrata les persones que van lluitar i morir a la guerra, els presoners, els refugiats, els vençuts...
Com molt bé ho ha descrit la periodista Carme Badia i Puig, “no és un conjunt d’escenes bèl·liques sinó un retrat punyent i profundament humanista de les persones que fan una guerra”. Unes peces on l’acció creativa de Capdevila es va ajuntar amb l’acció explosiva de la dinamita, que va fer espetegar aquells trossos de morters, bombes i projectils trobats a la muntanya, i amb l’acció del pas del temps, durant el qual aquestes desferres d’artilleria van estar abandonades a la intempèrie a les serres del Montsec i de la conca de Tremp, als Pallars Jussà.
Ferran Capdevila es qualifica com “un escultor fet a la seva manera”, amb una vida artística volgudament solitària, que no ha tingut un interès especial en projectar-se enfora, encara que fins i tot hi hagi obra seva a Alemanya. “La meva obra no es pot comparar amb la de ningú, perquè no he buscat que cap estil m’influís ni que se m’encomanessin els vicis d’altres”, afirma. I és amb explicacions així de planeres, lluny de les disquisicions rebuscades de tants altres artistes, que costen de seguir, que el fill de cal Fuster de Bigues, amb els peus agafats a terra i les mans ocupades en tota mena de materials, no para d’esculpir i de crear art.