Quedem amb Feliu Formosa a la Biblioteca Vapor Badia. Té 84 anys i, com diem a Sabadell, està ben xeret: té molt bon aspecte, una memòria prodigiosa i conserva el tracte exquisit de sempre. Des del final del 2017, aquest home de lletres polifacètic viu un moment intel·lectualment dolç: li han publicat una nova antologia de poemes, li han reeditat un dietari, ha aparegut una revista de 240 pàgines dedicada exclusivament a ell, li han editat tres traduccions i quatre pròlegs i, a més, ha lliurat un dietari nou i una altra traducció a la impremta. Tot plegat és el fruit que recull una persona sàvia i treballadora de mena. No hi ha dubte que avui Josep Pla el convertiria en un homenot més. “Ahir em vaig llegir l’homenot que Pla dedica a Andreu Nin; és un retrat precís i profund del personatge”, diu. I és que Formosa llegeix àvidament com ha fet sempre per satisfer la curiositat que l’acompanya.

Itinerància vallesana
Tot i que s’està des de fa sis anys a Igualada i que ha viscut molt de temps a Barcelona, Feliu Formosa és un vallesà de soca-rel. No en va firmava amb el pseudònim Lleó Vallès els escrits on no podia aparèixer el seu nom real en plena dictadura franquista. D’altra banda, l’actor Carles Martínez, deixeble i amic seu, sosté que no hi ha ningú que tradueixi de l’alemany com en Formosa, perquè ho fa des de “l’exquisida senzillesa del català del Vallès”. I el Feliu declara amb contundència: “sempre he volgut que se’m consideri sabadellenc, que és on van néixer també els admirats Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, principals membres de la Colla de Sabadell”. És la ciutat on va veure el món per primer cop el 10 de setembre de 1934 i on va viure fins als 7 anys, quan el pare, que havia estat un membre compromès del POUM, va creure que era millor establir-se a Barcelona per canviar d’ambient i passar més desapercebut durant la postguerra. Aquesta i altres vivències de joventut les explica a Sense nostàlgia, un llibre publicat el 2015, en què desgrana els records dels seus primers anys de vida en una “prosa clara”, com diu ell, és a dir, mitjançant frases curtes, paraules concises i justes, tot cuinant un llenguatge rigorós, fluid i entenedor, que llisca i sembla fàcil, com només saben escriure en prosa alguns poetes savis. També inspirat en Sabadell, el 1975 va publicar Raval, un llibret que conté disset proses poètiques basades en la seva experiència a casa els avis, al raval de Fora, on de petit va viure tres anys mentre el pare era a l’exili.
Formosa també ha passat moltes hores a Mira-sol –entitat de població de Sant Cugat del Vallès–, on la família, quan ja vivien a Barcelona, passaven els mesos d’estiu en una caseta que van comprar i engrandir i “on el pare tenia una gran afició: l’hort!”, afirma. I més tard encara va tenir contacte amb el Vallès Oriental, ja que els pares, en jubilar-se, van anar a viure a Caldes de Montbui. A més, al xalet de Caldes hi van passar moltes hores les seves filles: Ester i Clara Formosa, quan se’ls va morir la mare, l’actriu Mari Plans, el 1974.
Tanmateix, la població vallesana on ha viscut més anys és Terrassa, des del 1967 fins al 1982. Una ciutat que ha fet una “millora substancial en pocs anys”, afegeix. A Terrassa va treballar a l’Institut del Teatre del 1975 al 2000, on va impartir assignatures teòriques i es va encarregar de tallers diversos per a un gran estol d’alumnes, que parlen d’en Feliu com d’un professor culte, bonhomiós i amb una riquesa interior pregona, franca i natural, sempre a l’avantguarda. “Els alumnes, a qui ha tractat com a professionals, li han agraït la seva lucidesa i han restat sempre incondicionals seus”, segons Pau Monterde.

Traductor, escriptor, dramaturg
Als 25 anys, després de llicenciar-se en Filologia Romànica, Formosa va fer de professor de traducció a la Universitat de Heidelberg durant quinze mesos. Allà va reforçar les habilitats en la llengua alemanya, que li han permès traduir al llarg dels anys més d’un centenar de llibres, sobretot textos teatrals, i esdevenir un dels grans traductors del nostre país –al català i també al castellà–. I també va aprofundir en el coneixement del teatre europeu, del més clàssic al més emergent.
A partir d’aleshores, Formosa ha dedicat la vida en cos i ànima al teatre, fent tots els papers de l’auca: d’actor, director, traductor, professor... El 1954 va començar a actuar a Barcelona, on va crear el grup teatral Gil Vicente i va ser un dels fundadors del Grup de Teatre Independent del CICF. A Terrassa, va treballar amb el grup Sis x Set i amb El Globus. Monterde creu que Formosa actuant té “un gran respecte pel text, una recerca acurada de la sonoritat de les paraules i del ritme de la frase, una preocupació per trobar el gest precís, un distanciament del personatge”. Per això afirma que “l’activitat del Feliu com a actor crec que no ha estat prou valorada”, com tampoc no ho ha estat la seva tasca com a director d’escena, que ha exercit al llarg dels anys. A més, com a dramaturg, ha publicat tres títols. Finalment, Formosa es va bolcar durant anys a formar els seus alumnes amb un gran entusiasme, fins al punt que traduïa textos i els adaptava a la idiosincràsia de cada classe. Com a pedagog, conclou la seva amiga Cinta Massip, “és un mestre que no dona lliçons”.
Per un altre costat, el 1972 Feliu Formosa va començar a escriure poesia, versos que podem llegir en algun dels 19 títols d’aquest gènere que ha publicat fins ara i que li han merescut els màxims guardons. El 1976 Joan Oliver deia del poeta: “ha esdevingut un mestre que reverbera claredats, transparenta fondàries”. Tot i això, Formosa aclareix que, a partir del 2006, la “la poesia em va abandonar” i ja no n’ha escrit més, com si la font de la inspiració poètica s’hagués estroncat. I al llarg dels anys ha publicat fins ara quatre dietaris o textos autobiogràfics que han permès als lectors endinsar-se en el món íntim i en el pensament d’un intel·lectual de primer nivell. Perquè no ha tingut gens de pudor per explicar les seves vivències, conviccions, temors i dubtes per mitjà d’aquest gènere que ell ha engrandit en el món literari català.

Compromís vital
Formosa ha estat sempre un home compromès. Va militar al PSUC del 1956 al 1972, on durant uns anys es va encarregar de tasques de difusió del partit esquivant la censura franquista. Però el compromís l’ha exercit tota la vida tant en el món de la cultura –sempre al costat de les noves generacions i dels moviments més innovadors–, com en el camp de la pedagogia, sobretot amb propostes teatrals ben diverses.
En alguna ocasió ha dit que li agradaria viure en una casa molt gran dins un poble molt petit. I ha afirmat que té predilecció pel color blau, pels clavells, pels llibres de Thomas Mann, per la música de Mozart, per la pintura de Goya i, també, que voldria morir ràpidament. Són els desigs d’una persona sincera i transparent, de ment oberta i valenta. Generós, amb una riquesa interior pregona, que té bona relació amb persones ben diverses i que sap fer amics de tota mena. Aquesta és la manera com els qui més el coneixen parlen de Feliu Formosa. El ballarí Andrés Cor­chero ho resumeix així: “admiro la seva calma, la seva perseverança i el seu amor per allò que fa, ja sigui escriure, traduir o contemplar qualsevol procés creatiu. M’agrada la seva sinceritat absoluta a l’hora de dir les coses, la transparència, el seu esperit crític i la seva ironia amable. Al marge de modes i tendències, ell sempre està a l’avantguarda. Però sobretot, sobretot, a mi el Feliu em sembla una gran persona i un referent a seguir pels seus valors”. I el seu amic Francesc Ventura dona fe que “no trobareu ningú que parli malament d’ell”.
Finalment, un darrer aspecte que cal destacar. El descriu així el traductor castellarenc Joan Sellent: “Feliu Formosa té un sentit de l’humor que treu el cap dosificadament però que, com a sabadellenc, el connecta de ple amb la tradició de Trabal i companyia. I, si no us ho acabeu de creure, em guardarà de mentir [...] l’argument irrefutable amb què, en una entrevista, justifica el mal record que conserva de les monges carmelites de la seva primera infància: «Ens obligaven a fer restes». Humor sabadellenc en estat pur”. Per això li pregunto què és per a ell l’humor sabadellenc i em respon: “És aquest acudit de Francesc Trabal: «–Bufa. / –No puc. / –Doncs mira, anem». Un humor de coses que no tenen sentit”, fa tot murri. I segur que, mentre conservi l’humor, aquest homenot polifacètic continuarà igual de lúcid com fins ara.