El cinema que planteja Enric Vilageliu és un híbrid que deriva de la ficció realista. El seu últim treball, El Xoc, no és, clarament, una ficció. Narra els fets ocorreguts en el context politicosocial de Catalunya entre el 4 de juliol i el 27 d’octubre de 2017. Però tampoc és una proposta que afronti els esdeveniments des d’una mirada periodística i que, per tant, intenti explicar una veritat objectiva. El Xoc és una pel·lícula que il·lustra una realitat a través d’una perspectiva cinematogràfica i subjectiva.
Feia temps que l’Enric Vilageliu pensava que el dia que s’aprovés la Llei de transitorietat hi hauria represàlies polítiques. Li interessava fer-ne un producte cinematogràfic perquè “si només es tractava des dels mitjans de comunicació i els seus interessos, la part humana dels protagonistes implicats no es veuria”, explica. Abordar la realitat des d’un punt de vista humanista significa narrar una situació a través de la visió de persones, i Vilageliu va prendre la determinació d’explicar el procés com una història emocional i simultània als esdeveniments. El jove cineasta diu que no estava interessat en mostrar la figura continguda del polític contemporani sinó que volia investigar, a través de la imatge, quines situacions l’afectaven realment per deixar-lo en un estat de vulnerabilitat. El Parlament, doncs, va esdevenir l’escenari principal de la pel·lícula perquè és l’hàbitat primordial del polític català.

Treballar amb la incertesa
“Vaig concebre la pel·lícula mentre l’estava enregistrant, bàsicament perquè les circumstàncies eren del tot imprevisibles”, explica. Prèviament, havia preparat un guió en el que detallava el pla de rodatge, els protagonistes que volia que hi apareguessin i la idea principal del que volia mostrar però “en cap cas podia dominar la situació perquè els fets quedaven fora de les meves decisions tècniques o artístiques”. L’Enric gravava el que es trobava i es movia entre la intuïció i la curiositat. “El mateix 6 de setembre no sabia si es signaria el decret de convocatòria del referèndum al Parlament o a la Generalitat...i com que no sabia què em trobaria, simplement anava a gravar amb un únic pensament: a veure què caço!”, diu Vilageliu entre rialles. La incertesa el va dur a intentar recopilar tant material com fos possible i ser molt ràpid mentalment per destriar qui estava vivint una situació més forta o impactant.
Un cop ho havia decidit, hi havia tot un desplegament de maldecaps tècnics: gravar bé, poder-ho editar correctament i que el que apareixia en pantalla fos comprensible. “Eren moments de molta tensió tècnica perquè, a diferència de les ficcions, jo no podia aturar l’escena i demanar una repetició”, exclama. “Em van sortir escenes amb imatges mogudes i desenfocades però al final, aquesta imperfecció visual transmet el realisme”, confirma.

Pensar a través de la càmera
L’Enric ha reflexionat molt en com vol transmetre el seu treball. Explicar una història tan delicada com la dels esdeveniments polítics de la tardor passada a Catalunya des d’un sol punt de vista, el seu, pot provocar discrepàncies i, fins i tot, incomprensió. Així, a l’ESCAC, l’Enric va descobrir una manera de fer cinema que el va captivar: la ficció realista. Aquest gènere cinematogràfic té unes característiques i particularitats que el jove director ha intentat aplicar a El Xoc: “anar càmera en mà, seguint els personatges protagonistes de molt a prop per retratar una evidència, una realitat que només passa pel filtre de l’objectiu de la càmera i, sobretot, oferir plans molt tancats que ajuden a matisar les expressions facials”. El seu discurs es fonamenta en construir empatia respecte els personatges gràcies a la proximitat i, així, “transmetre el que senten”.
No obstant això, el director ens explica que molts espectadors poden haver trobat a faltar coses: "Jo remarco que El Xoc és un documental sense veu en off, fet des d’un punt de vista subjectiu, que és com jo ho vaig viure. Les històries de cadascú són molt impactants però jo no em puc acostar a totes. Encara que la gent trobi a faltar segons quines escenes, tinc la sensació que agrada rememorar, de nou, els successos perquè estan relatats des d’una perspectiva aliena a la de cada espectador”.
Tractar aquests esdeveniments des d’un punt de vista tècnic, t’ha fet neutralitzar els fets d’octubre? Davant d’aquesta pregunta, l’Enric Vilageliu no dubta perquè hi ha meditat. Durant aquells dies va desenvolupar uns mecanismes determinats per superar i evadir-se de les preocupacions personals. “La preocupació i l’angoixa em van servir per fer una pel·lícula, i això és el que més m’agrada fer”, puntualitza. “Pensava a través de la càmera i, per tant, no ho passava malament, sinó que intentava viure els fets com un director; m’allunyava de la realitat per centrar-me en la meva feina” rebla.

Cap al mig milió d’espectadors
El Xoc és una pel·lícula però també és un documental. Emmarca un temps i un ambient seguint una cadència trepidant. Ha de ser vist com una experiència. La seva emissió per mitjans generalistes és, doncs, un element fonamental per donar a conèixer al gran públic un treball com aquest. Així, l’1 d’octubre, El Xoc es va emetre a TV3, dins de l’espai de difusió documental “Sense Ficció”. Va aconseguir un 25,6% del share amb 406.000 espectadors, col·locant-se entre més vistos a Catalunya d’aquest any, tot i haver inicat la seva emissió a gairebé a 3/4 de 12 de la nit. Paral·lelament, i com que l’objectiu del cineasta és ensenyar la feina feta, ha fet passis previs i posteriors al llançament televisiu: ha passat pels Cinemes Texas i cineclubs de tot el territori; ha estat a Ginebra i també té projeccions previstes a Brussel·les, Londres i a universitats com la de Rennes o la d’Standford. Una pel·lícula i tot un periple que, remarca Vilageliu, ha estat produït per Gent i Terra S.L: la mateixa firma que edita la revista Vallesos.
El Xoc no ha estat un document fàcil de pensar, realitzar i produir. És una pel·lícula mestissa, entre el documental, la ficció realista i, fins i tot, el thriller d’acció. Justament, si la realitat és esborronadora i complexa, son necessàries les perspectives híbrides, gens estàtiques.