Mònica Terribas

“Vivim massa de pressa i esborrem massa ràpid els titulars”

Encara que se la tingui molt per barcelonina, Mònica Terribas i Sala (Barcelona, 1968) és vallesana des de ja fa tres dècades, viscudes a cavall entre Sant Cugat del Vallès i Bellaterra, i es mira aquesta comarca com un territori potent en tots els sentits, fet d’unes ciutats i pobles emergents, però amb una personalitat forta, que no volen ni han de perdre. I ella que es reivindica de poble, pels seus orígens i vivències familiars a la Segarra, ho afirma cofoia des de Sant Cugat, plena de vitalitat, que diu que conserva la tranquil·litat de les ciutats petites, tot i els seus 90.000 habitants. Una ciutat on ara ha tornat a viure perquè resulta especialment accessible i apropiada a les necessitats sempre en evolució de la vida de les famílies. “No es poden fer mai plans perquè la vida sempre te’ls capgira”, constata. I és a prop de casa seva, en una terrassa de bar no gaire lluny de la Plaça Octavià i del bell monestir, on hem fet les fotos, on la reconeguda periodista de llarga trajectòria, ara al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio, també ens parla de la seva feina amb passió i amb un punt de decepció. Alerta que l’ofici de periodista “està perdent una part de l’ancoratge fonamental, el compromís social” i ho atribueix als tentacles allargassats del capitalisme, “que ha sabut seduir els periodistes també en les dinàmiques de l’èxit i el mercantilisme del poder”. Mestra de periodistes en temps de revolució del periodisme, en una Catalunya que també viu la seva pròpia revolució, sosté que “Espanya es pensa que empresonant independentistes està solucionant el problema, quan s’empresona ella mateixa”. Ha visitat els líders polítics catalans a la presó i a l’exili i constata que la distància a què estan forçats els fa estar més reflexius. Amb tot, també n’acaba concloent que “quan no hi ha un únic front de discussió estratègica, els risc que el procés acabi en fracàs és alt”.

Vicenç Relats (text) , Màrius Gómez (fotografies)

Nascuda i criada a Barcelona i actualment veïna de Sant Cugat, quants anys fa que Mònica Terribas és vallesana?
Això de criada a Barcelona és molt relatiu, perquè vaig anar a viure a Madrid de molt petita, dels dos als set anys, ja que el meu pare treballava al Banc d’Espanya, justament... De petita petita, el meu domicili va ser al costat del pont del Manzanares. Després vam tornar i vam anar a petar al Passeig del Coll, a Vallcarca, i vaig anar a l’escola municipal Arc Iris, del barri, i més tard a l’Institut Menéndez Pelayo. Com que soc la petita de cinc germans, quan vaig acabar el COU i com que els meus germans estudiaven a la Universitat Autònoma (UAB), ens vam traslladar a Sant Cugat. Per tant, sóc vallesana des dels 19 anys, quan vaig començar periodisme a la UAB.

Hauria dit que t’havies estrenat al Vallès anant a viure a Bellaterra.
No, a Sant Cugat hi vaig tenir dos domicilis previs. Vaig fer tota la carrera vivint a Sant Cugat, a l’avinguda cal Ganxet, treballant amb Joaquim Maria Puyal i també a la UAB. Després vaig anar a fer el doctorat a Escòcia i quan vaig tornar, com que els pares estaven a Sant Cugat, vaig buscar un pis a prop d’ells, amb la meva germana. A Bellaterra vam anar-hi bàsicament perquè vam trobar una casa adaptada per al Sergi, la meva parella. Una casa que estava a peu pla, sense escales i on podia circular bé amb la cadira de rodes. Volíem buscar una cosa prop dels pares i la vam trobar a Bellaterra, però si l’haguéssim trobat a Sant Cugat, no ens n’hauríem mogut. Nosaltres som molt clan. A Sant Cugat hi som la major part de la família i des del punt de vista vital aquesta és la meva ciutat i sempre hi he fet molta vida.

Què et captiva especialment de Sant Cugat?
Sempre busco un lloc on la meva família estigui tranquil·la i bé. Ens calen entorns molts particulars i Barcelona és una ciutat enorme, excessiva per al meu fill Marc, que necessita entorns controlats on pugui moure’s bé. I Sant Cugat això m’ho dona. Ara, estem al centre, prop del monestir, que és el que buscava, no pas un barri residencial. Una zona on ell es pugui moure amb facilitat. I com que Sant Cugat té una zona de vianants molt gran, també resulta pràctica per al Sergi, que pot anar amb la cadira a l’estació a agafar el tren per anar a la ràdio i tornar a pujar. Això no es troba a gaires ciutats. No es troba a Gràcia, per més que m’agradés. Al centre de Sant Cugat una persona amb mobilitat reduïda pot gaudir molt de la ciutat.

“Des del punt de vista vital, Sant Cugat és la meva ciutat, sempre hi he fet molta vida."


Bellaterra és un nucli residencial curiós, creat fa un segle arran dels Ferrocarrils Catalans, i que depèn de Cerdanyola. Com el veus, com un barri, un poble?
Bellaterra és un lloc brutal. Només que coneguis quatre o cinc persones de les que en són de tota la vida, tens una sensació de poble absoluta. Segur que hi ha gent que no hi fa vida, però nosaltres n’hi fèiem, perquè el Marc jugava al club i fèiem servir tots els serveis que teníem: el forn de pa, la farmàcia, el supermercat, els bars, tot... Nosaltres ho fèiem servir tot i al final la gent et coneix. Si només hi dorms, no, però si hi fas vida...

I tu hi podies fer gaire vida, amb el ritme que portes?
I tant, els dissabtes. A les 8 o les 9 del matí cada dissabte jo ja estava circulant per allà, perquè alternava les compres entre Bellaterra i el mercat de Torre Blanca de Sant Cugat, d’on soc clienta des que era joveneta, quan hi anava amb la meva mare.

Hi heu estat bé, eh?
Molt. A Bellaterra hi hem viscut del 1995 a aquesta tardor del 2018, que són molts anys. I hi hem estat molt bé i ens han ajudat molt els veïns. Ara n’hem marxat perquè, pel que necessita el meu fill en l’etapa actual, no era el lloc més adient, però hem vingut a Sant Cugat amb la idea que algun dia hi tornarem. Perquè per al Sergi la casa és ideal i és un lloc perfecte on fer-nos grans. Està molt més preparada per a ell que no pas el pis amb ascensor on vivim ara... El trasllat de casa que hem fet ara ha confirmat la meva teoria que en aquesta vida no es poden fer mai plans, perquè la vida sempre els capgira. I el que fa plans sempre fracassa, perquè es poden fer molts plans, però sempre n’hi ha que fan els mateixos plans que tu, justament perquè no aconsegueixis el que t’has proposat... Amb la casa ens va passar això. Vam pensar que Bellaterra seria un lloc perfecte per les circumstàncies que teníem, però era just el contrari del que necessitava el nostre fill en aquest moment.

Sant Cugat ha passat en pocs anys de ser una vila d’estiueig de la burgesia barcelonina a ser una de les grans ciutats catalanes. Com t’ho expliques?
Sí, Sant Cugat avui té més de 90.000 habitants, però diria que ha crescut bé. Hi faig molta vida, al centre: a la Plaça Octavià, Santiago Rusiñol, Santa Maria... I per tenir 90.000 habitants encara conserva la tranquil·litat de les ciutats petites. No tens la sensació que sigui una ciutat que no ha crescut bé. Té moltes zones, als barris, amb les seves botigues i parcs, que fan que no tothom hagi d’anar al centre a comprar. Les seves centralitats funcionen, té una descentralització que funciona. La plaça Octavià concentra una gran activitat cultural, però també n’hi ha a l’Auditori, als jardins Barnils i a diversos punts. Hi ha molta activitat i això fa que, per més que hi hagi 90.000 persones vivint-hi, totes trobin els seus espais, sense sentir-se gens abassegat. A la plaça Octavià hi ha molta activitat sempre, cada dissabte i diumenge és un no parar, però és la vida pròpia d’una ciutat que té un teixit associatiu cultural molt potent. Una de les coses més meravelloses de Sant Cugat és l’Esbart en Dansa, que té més de 500 nanos ballant-hi, on el meu fill, que té 19 anys, hi ha ballat des que en tenia cinc. Fan meravelles absolutes, modernitzant la dansa tradicional, i mouen centenars de famílies. Això, que rutlla d’una manera molt natural, segurament no ho tenen gaires ciutats. I és molt d’agrair, francament.

“Ara ja no es pot concebre l’àrea metropolitana de Barcelona sense comptar amb la centralitat del Vallès”


I l’estirada particular de Sant Cugat per créixer tant, a què l’atribuiries?
Al fet que és una ciutat que no es pot fer més gran del que és, perquè té Collserola i limitacions a la vora, amb Rubí i Cerdanyola a prop, i que està molt ben comunicada, amb dues línies de tren i perquè pots entrar en cotxe a Barcelona per quatre bandes: pels túnels, per l’autopista, per l’Arrabassada, per la C-58... Amb tren, en vint minuts ets al centre de Barcelona i això fa molt fàcils els desplaçaments. Des del punt de vista de la mobilitat i de gent que utilitza la ciutat per ser-hi els caps de setmana i les tardes no és gens incòmoda.

De fet, aquest creixement dels darrers 25 anys és molt comú a tot el Vallès...
Jo crec que els Vallesos han aconseguit ser un pol que compensa el desequilibri que hi havia respecte al Baix Llobregat i la resta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Ara no es pot concebre l’AMB sense comptar amb la centralitat dels Vallesos, perquè tant l’un com l’altre formen part d’aquest reequilibri territorial que era necessari, perquè era la forma natural de créixer també cap a la muntanya. No tenia gaire sentit que tot pivotés sobre a zona més industrialitzada. El fet que hagin crescut els Vallesos, com et diria un economista –i més que jo, que parlo per intuïció pura– reflecteix un cert canvi del model productiu econòmic del país. El fet que aquí hi hagi vingut a petar molta part de les empreses de tecnologia i investigació fa que es reflecteixi en el creixement del Vallès i que comencem a posar pes econòmic en aquelles empreses que ens donen un valor afegit diferent. Això es comença a reflectir amb aquest reequilibri, perquè aquestes empreses –Grífols, el Sincrotó...– són aquí i aquest creixement és l’evidència que la reestructuració econòmica de l’àrea metropolitana s’ha produït. Si no, la gent no viuria aquí. I molta gent hi viu perquè treballa a l’entorn d’aquestes empreses. Això ha fet de pol d’atracció de les universitats, ha vingut ESADE... i ha anat xuclant aquells elements que es necessiten per proveir-se de talent i de cervell. I Sant Cugat ha implosionat perquè té una posició geoestratègica dins dels Vallesos, n’és a la porta.

Hi ha un debat públic que defensa una àrea metropolitana pròpia per al Vallès, d’acord a la seva força productiva, poblacional i el seu territori, per no ser tractat com un pati del darrera de Barcelona. Això ho defensa des de l’alcalde Sabadell, Maties Serracant, al moviment Fem Vallès, integrat per patronals, sindicats i entitats. Com ho veus?
No ho sé, perquè no hi entenc tant. Però sí que és veritat que aquesta tensió econòmica es viu, per exemple, en els enfrontament entre les patronals CECOT, amb seu a Terrassa, i Foment del Treball, a Barcelona. Ho veia quan entrevistava Antoni Abat i Gay de Montellà, quan deien que no hi havia motius polítics per a l’enfrontament, però és una evidència que també hi ha aquesta tensió territorial. La força amb què es reivindica la CECOT, per dret propi, reflecteix que el motor industrial del Vallès ha crescut molt i defensa un pes específic que dins de Foment segurament no té o no se’ls reconeix. El gran repte dels propers quinze o vint anys a Catalunya és administrar aquesta gran metròpoli sense perdre la identitat de les seves ciutats. Una de les gràcies dels estudis que analitzen les ciutats-estat, com els de Saskia Sassen i Richard Sennet, on el territori rural es va aprimant perquè les metròpolis van creixent, en el nostre cas mostren que totes les ciutats al voltant de Barcelona tenen molta personalitat pròpia. No és una ciutat que s’ha anat escampant, sinó moltes ciutats amb molta personalitat històrica que han anat agafant cada vegada més força, conservant la seva identitat. L’Hospitalet i Santa Coloma no volen perdre la seva identitat i fan bé. En aquesta convivència no sempre fàcil, o crees ens que siguin bons gestors dels potencials o realment serà difícil de gestionar, perquè hi haurà un moment que això serà Catalunya o una gran part de Catalunya serà això.

“La gran revolució del periodisme no ve per les xarxes sinó per la pèrdua del compromís social del periodista."


La Catalunya-ciutat teoritzada pels noucentistes...
Sí. I Sant Cugat està atrapada en positiu per aquest fenomen, com Cerdanyola i Rubí. I Sabadell, Terrassa i Granollers, amb la potència que tenen, estan vivint aquest fenomen

Com a vallesana detectes una identitat pròpia al Vallès?
Sóc més vallesana que altra cosa, perquè hi visc des dels 19 anys i ja en tinc 50; la major part de la meva vida l’he viscut aquí. De barcelonina me’n fan, però me’n sento zero.. De fet, fins i tot em sento de poble, en realitat, perquè tinc arrels a la Segarra, d’on provenia ma mare, de Sant Guim de Freixenet, i nosaltres la infantesa la vam passar molt allà, on anàvem tots els estius, a Sant Ramon. Encara hi tinc alguns germans i les meves cunyades. M’agrada la vida de poble i la busco. M’agrada conèixer la gent, a les botigues i el carrer. No m’agrada la ciutat anònima, on em sento molt insegura...

I els pobles i ciutats del Vallès trobes que tenen una identitat compartida?
Si hi ha una identitat vallesana no te la sabria definir, però és evident que aquest és un territori potent en tots sentits, no és només un corredor de pas. Això de les identitats és molt relatiu, perquè les identitats dels pobles es fan a mesura que la gent viu i creix als llocs. Segur que el Sant Cugat de fa cent anys no és el d’ara, però la gent que hi viu ara està teixint la identitat de la ciutat. Per això és tan important el que es fa a les ciutats. Les ciutats són la gent que hi viu en cada moment i no es pot imposar una identitat a una gent que té unes necessitats que difereixen de les que tenia la gent que vivia en aquest mateix poble fa cinquanta anys. Ara bé, si s’és capaç de sumar la identitat de la gent que arriba a viure a un lloc i vincular-la bé als trets característics de cada indret, s’aconsegueix evolucionar aquesta identitat.

Parlem de la teva feina com a periodista total, carregada de reconeixements, que ho ha tocat gairebé tot...
Que ho he tocat tot? No! El periodisme és un ofici que té moltes maneres de practicar-lo. Sempre dic que en el mitjà en el qual ho fas pots fer-ho millor o pitjor, en funció del lloc on vas a petar, però és evident que l’ofici és el mateix. Hi ha instruments i mitjans que et són més fàcils i d’altres que se’t resisteixen més o que et resulten més complicats per la teva manera de ser i de funcionar. L’ofici, però, és el mateix. I quan mires enrere i veus el que hem viscut en el periodisme, t’adones com ha mutat l’ofici. Han canviat eines tecnològiques, però la gran revolució del periodisme dels darrers anys no ve marcat només per les xarxes i les eines tecnològiques, sinó sobretot per la progressiva pèrdua de compromís social del periodista...

A veure, explica’t.
Un dels problemes greus que tenen les democràcies occidentals és que el capitalisme ha fet molt bé la seva feina i també ha aconseguit infiltrar en el cervell dels periodistes la rendibilitat de l’empresa. Això ha fet que el nostre ofici estigui molt orientat a l’èxit, a aconseguir determinats rèdits de la feina de cadascú, a no cooperar entre mitjans i a establir moltes complicitats per obtenir aquests objectius, cosa que passa per establir complicitats a vegades fins i tot amb qui no s’han d’establir en el nostre ofici. Quan penso en la revolució del periodisme dels darrers anys, no és tant que les xarxes ens hagin sotmès a un estrès quotidià de 24 hores sobre 24, que també, i a una falta de perspectiva en la mirada que tenim sobre les coses que passen, que també... Fruit de la immediatesa de les xarxes, coses realment greus passen immediatament a ser caducades, només perquè les xarxes ja no en parlen o perquè el titular ja ha caducat, no? Això fa que avui siguin notícia uns whatsapp d’un portaveu al Senat i demà ja ho és una altra cosa i no ens adonem de la transcendència que té el pacte polític estrany d’aquell whatsapp i que no s’hi aprofundeixi prou i no sigui motiu de trasbals social, quan la nostra feina és vigilar com funcionen els poders. Aquest és un dels dèficits que tenim i no és imputable al fet que el món és així sinó al fet que a vegades els periodistes oblidem el nostre compromís amb la societat i la gent que ens envolta, no només amb nosaltres mateixos, la nostra empresa i en garantir-nos la supervivència econòmica i professional. Aquest ofici està perdent una part de l’ancoratge fonamental. Donald Trump s’està aprofitant d’això, d’aquesta distància del periodisme respecte al compromís social i ell és la caricatura d’aquest retrat. Quan llença la caricatura que els mitjans són l’stablisment i la societat li compra, encara que ens escandalitzem, cal que pensem en profunditat d’on ve això. I això ve d’una tendència que ell utilitza de perversa, però que en el fons té a veure amb un capitalisme que ha sabut seduir els periodistes també en les dinàmiques de l’èxit i el mercantilisme del poder, també associat al periodisme.

El capitalisme es carrega l’ofici i les noves tecnologies els mitjans tradicionals?
Les tecnologies no es carreguen els mitjans, però alteren la manera com els periodistes treballem. Si es dona molta importància a quatre tuits, perquè hi donen molta importància les persones que el disparen, pels seguidors que tenen, perquè això és la bombolla que tenen entre periodistes, polítics i gent que considera que això és important, s’està donant importància a una xarxa social que té cinc milions d’usuaris a tota Espanya d’entre 50 milions de persones. Quan un agafa distància respecte d’això i posa els tuits al bell mig de l’actualitat, a una audiència de 500.000 persones, està sobredimensionant l’impacte d’un tuit que en realitat no tindria l’impacte que té si des dels grans mitjans no fessin això. Això no seria particularment greu si no fos que després els autors d’aquest tuits acaben convertint-se en candidats a partits, en persones de referència, els mitjans els acaben buscant perquè siguin articulistes... Llavors pots trobar persones que no són expertes escrivint articles en les matèries que tracten, però a qui els els demanen perquè són persones conegudes a través de les xarxes. La perversió està en no prendre consciència de la mesura justa que té tot. Són importants les xarxes i són súper útils, sí, però no haurien de modificar tot el comportament periodístic.

Abans es criticava el periodisme basat en declaracions en comptes de fets i ara ni tan sols són declaracions dites, simples tuits...
Ara els polítics utilitzen el tuit per no haver d’afrontar preguntes. Twitter s’ha convertit en una vàlvula de seguretat per a ells perquè, quan han de reaccionar a alguna cosa, ho fan a través de twitter i s’ha acabat el bròquil. És “l’àixò no toca” actual. Així rebran bronques a twitter que saben que tindran una transcendència relativa –que ho peta només en la comunitat de twitter–, de la qual hi ha molta gent que hi viu aliena. Jo no soc tuitaire, en soc espia, l’utilitzo per informar-me, que ja prou que tinc un programa de set hores diàries per dir el que vull dir... És una xarxa fantàstica des d’on es poden establir converses i seguir debats de gent que m’interessa, però em sembla que els mitjans hauríem de saber ponderar el pes que donem a les coses. I com que twitter és una olla molt atractiva perquè la gent s’hi diu el nom del porc i sempre hi ha ocurrències i coses divertides té una gran força per al consum mediàtic. I tornem altre cop on érem. Si es té un material vistós, es projecta a través de les xarxes i a conseqüència d’això, com que els mitjans projectem el material vistós –insults, exabruptes, ocurrències...–, això fa que cada vegada twitter sigui concebut més com un mitjà espectacle, on hi cauen els mateixos usuaris, que saben que si no, no els citaran. Si no la dius grossa no existeixes.

El joc dels disbarats és un mal molt escampat...
En aquesta voràgine hi caiem tots, jo també m’hi incloc. Jo també cometo molts errors de criteri cada dia, perquè tots en som víctimes. I t’adones que se’t mesura pels resultats i per res més, quan la teva feina al cap de tres mesos només es mesura per l’audiència de l’EGM i que ningú no està escoltant què es fa a seccions del programa com Lectoràlia o Al racó de pensar o quan entrevistes un filòsof... Això no ho valora ningú, només qui és primer i segon, fins i tot a les nostres empreses, tan públiques com privades, i només es pregunta pels resultats també en la comissió de control parlamentari. Quan ets conscient que l’únic que es valora de la teva feina és això i el pes polític que té un grup parlamentari o un altre a les entrevistes, o sobre la tendència dels tertulians, tot això t’acaba influint. Simplement perquè saps precisament que els responsables del teu projecte et mesuren a pes. I si et mesures a pes, automàticament això et fa cometre errors. Perquè els teus propis redactors, quan fas determinada proposta, et fan veure les dificultats d’una traducció simultània, que no ho escoltarà ningú, etc. El virus que s’encomana és que hem d’entrevistar tal persona que ho peta, mentre que amb aquella altra no ens menjarem un torrat...

“Els estudiants del últims cinc anys, que han arribat a la universitat després que a casa s’hagi patit la crisi, tenen molta més consciència i compromís social.”


O posar tertulians que són purs xarlatans, que s’esbronquen...
Això jo procuro no fer-ho. Malgrat que tingui conseqüències, al meu programa procuro no fer-ho. La conversa de Joan B Culla amb Jordi Cañas, Jaume Roures o la Montse Nebreda, o de Julià de Jódar i Garcia Margallo són converses interessants, a les quals sempre intento haver-hi après alguna cosa interessant. I se m’encongeix el cor quan una tertúlia la marca algú imposant-se sobre un altre, tallant-se, i portant-se el tuit a punt per llançar-lo a mitja tertúlia i començant a veure les reaccions que provoca. Això ho he vist fer i he anat evolucionant les meves tertúlies. Hi ha hagut alguns tertulians molt potents del nostre país que han deixat de venir a les tertúlies perquè no els agrada aquesta tendència competitiva que tenen avui, i que tanmateix són un dels espais més baixats del podcast.

En aquest context de pèrdua de criteri de l’ofici, com a professora de Comunicació de la UPF, què t’agrada dir als teus alumnes com a futurs periodistes?
Els explico molt francament com estem evolucionant i estic esperançada perquè en les generacions que he tingut a la universitat els últims anys hi he vist un canvi claríssim. L’he vist en aquells estudiants que han viscut la crisi econòmica. Els dels últims cinc anys, que han arribat a la universitat després que a casa seva s’hagi viscut la crisi, són joves amb molta més consciència i compromís social que els que tenia deu i quinze anys abans. I col·laboren i cooperen més entre ells i les idees que tenen per fer els treballs de fi de carrera són molt més enganxades als problemes de la societat, menys resultadistes. He vist una evolució en la generació que ha viscut la crisi i que ara és a la universitat i hi estic molt esperançada, perquè m’encanta la docència. Faig classes a la universitat des del 1993 i hi he vist moltes generacions i les que van viure la crisi econòmica ara tenen una altra mirada sobre la realitat.
Ja diuen que les crisis a vegades fan bé...
I tant que sí, ja t’ho dic jo, seguríssim. I crec que a la llarga hem d’aconseguir que el sistema productiu sigui cada vegada més cooperatiu, de manera que la gent aprengui a sumar talents i no pas a lluitar contra el talent de l’altre, a treballar a fons en equip. En aquesta tarda que fem l’entrevista jo tinc un equip que està treballant a fons en el programa de demà. Però les empreses que només premien molt el periodista que està al capdavant, però maltracta els treballadors –pagant-los una misèria, perquè saben que al mercat laboral en troben deu més– estan fent un trist favor al nostre ofici. Perquè ni els que cobren molt aprenen a entendre que necessiten dels altres ni reequilibrem la desigualtat, sinó que la mantenim en el nostre ofici. Això vol dir que tolerem millor la desigualtat social perquè nosaltres mateixos l’exercim als nostres mitjans...

Has treballat en alts càrrecs a TV3 –directora–, al diari Ara –editora– i a Catalunya Ràdio –sis anys dirigint-ne “El matí”. En quin mitjà ets més tu?
La televisió, quan es fa en directe, té una cosa fonamental: el llenguatge no verbal, que permet veure molt tant de l’entrevistat com de l’entrevistador, més enllà del que diuen. Els meus gestos diuen coses. Hi ha gent molt poc expressiva, però jo m’expresso molt a través dels ulls i de les mans, cosa que la ràdio no té. I aquest llenguatge no verbal el trobo a faltar perquè jo m’estalviava moltes paraules amb les cares, amb els gestos, les proximitats... La ràdio té molta màgia, perquè un programa llarg com “El matí de Catalunya Ràdio” et permet canviar de registre moltíssim. A partir de les 10 jo ja no faig actualitat política i econòmica, sinó que em dedico a fer cultura, filosofia, música... Les hores de més audiència són les més matineres, quan la gent es mou, però després faig moltes altres coses i és un programa molt més ric periodísticament que quan feia “La nit al dia” per televisió, molt més, des del punt de vista dels continguts. Puc permetre’m el luxe de dedicar mitja hora a entrevistar-hi un expert en canvi climàtic mentre que a la televisió, on cada minut és or, d’aquest expert en sortiran deu segons en un vídeo d’un minut del “Telenotícies” o en formats molt acotats, perquè l’impacte de les audiències s’hi mesura encara molt més minut a minut. A la ràdio, com que encara no estem a l’esclavatge del minut a minut, perquè la medició d’audiències continua sent quadrimestral, tens una certa llibertat que et pot fer portar Terry Hugs, expert en canvi climàtic i oceanografia, a qui hem de poder escoltar algun dia, no? A la ràdio m’ho puc permetre. A la ràdio li falten algunes coses, però en té de meravelloses, com que et permet que per telèfon entri qualsevol persona donant una informació, i això, a la tele és molt més lent i complex. La ràdio és molt més immediata i viva i la participació de la gent molt més ràpida. De tota manera, les diferències s’estan aprimant, perquè el nostre programa també s’emet en striming i estàs en tot moment capturat per les càmeres a l’estudi, que contínuament et van captant.

“Espanya s’està empresonant ella mateixa”


En tot cas ets una bèstia de ràdio i de televisió, per més que també vas fer premsa diària, a l’ARA...
A la premsa no m’hi he dedicat prou. Vaig col·laborar amb El Periódico fa molts temps i vaig ser editora de l’Ara. un breu temps, on feia tasques diverses i cada dia feia un article, però molt curt. Escriure m’encanta i no descarto tornar-hi, però els gèneres hi són diferents. Una entrevista de premsa, si no és llarga, em suscita molt dubtes d’autenticitat, perquè sempre queda escapçada i s’hi perden molts matisos de com es fan les preguntes, cosa que a la tele i a la ràdio –quan es fan en directe, insisteixo– no passen per filtres d’edició. El que es pregunta és el que es respon i el que surt. Hi ha formats molts resultons des del punt de vista mediàtic, però són arquitectura i l’arquitectura periodística té molts riscos.

Ok, doncs intentarem minimitzar-los en aquesta entrevista... En qualsevol cas, després d’haver tocat tantes tecles als mitjans, no sé què et queda per fer que t’agradés en especial...
He après a no fer plans, en tot, però m’agradaria fer un programa de pensament, com el que fem a la secció El racó de pensar, durant una hora o dues i debatre sobre pensament i sobre àmbits que crec que a la nostra societat li han de ser útils. Jo no soc una perseguidora de titulars. Les entrevistes no les faig per treure titulars sinó perquè la gent entengui com funciona el cervell de les persones que els governen o que els influeixen. Per mi, les entrevistes són la manera de connectar gent que té responsabilitats en l’àmbit que sigui –del tercer sector, del món sindical, del que sigui...– amb la gent que influeix sobre aquestes persones. Per tant, m’interessa que la gent quan escolta l’entrevista no sàpiga si hi haurà eleccions, perquè li he arrencat –per exemple– a Pablo Iglesias que “no descarta que...” no sé què. Això dura deu hores o dos dies, màxim. El que és important és que la gent que t’escolta, et veu o et llegeix entenguin millor qui és aquella persona. Perquè aquella persona determina la seva manera de viure, al final, perquè pren decisions i acabarà influint sobre ella. Per tant, moltes vegades els meus companys periodistes em critiquen amb lògica de prime time radiofònic que no vaig prou a treure’ls el tall de veu, perquè després te’l repliquin la resta de mitjans. Perquè la batalla ja no és el teu programa sinó com el teu programa és replicat pels altres, cosa que és la perversió absoluta. L’important és que els altres –la Sexta, Tele 5, el “Telediario”... – et citin, no el que tu fas. Però el veritable servei a la societat no té res a veure amb això. Quan realment ets útil és quan algú et diu que ha entès com funciona determinada patronal o perquè aquella empresa fa una inversió...

Sempre has defensat el paper dels mitjans públics com un servei informatiu lliure i professional, essencial per a un país. Aquest darrer any, tan complex a Catalunya, ha estat el més difícil de gestionar?
Jo diria que han estat els últims sis anys. Vaig començar afer “El matí de Catalunya Ràdio” el 2013 i des de llavors a Catalunya hem passat de la consulta del 9N al referèndum de l’1 d’octubre. La gestió d’un conflicte tan gros i profund com el que vivim a Catalunya fa molts anys que l’arrosseguem. I si miro enrere, recordo que vaig començar el programa “La nit al dia” el 2002 i el procés de construcció i negociació de l’Estatut és del 2003 al 2005. Ja llavors vam tractar-hi dia a dia totes les discussions, des de les de les infraestructures fins al concepte de nació al preàmbul... Aquell procés el vaig viure amb una intensitat molt gran des d’aquell programa on es podien fer entrevistes amb calma i profunditat, sense la pressió que hi ha ara. Allà vaig veure com s’estava esquerdant tot i vaig ser molt conscient del que estava passant amb aquell Estatut, molt abans que el retallessin a les Corts espanyoles i que el tombés el Tribunal Constitucional. Recordo una entrevista que vaig fer al president Rodríguez Zapatero a la Moncloa, quan l’Estatut acabava de sortir de les Corts, en què va dir: “teneis el mejor Estatuto de la historia”. Jo li vaig dir que només faltaria, perquè si n’havíem de tenir un de pitjor que l’anterior, tindríem un problema... Després va arribar el 2010, quan jo ja era directora de TV3, que es quan van arrencar les grans manifestacions que reflectien l’escalada de l’independentisme i de tot el procés, que he viscut des de la ràdio des del 2013.

Això ve de molt lluny, certament, però el darrer any ha estat el del 155 i el de l’empresonament i de l’exili del govern de la Generalitat i de dirigents polítics i de les entitats...
Aquest any ha estat potser el més dolorós però no el més difícil per a l’exercici del nostre ofici, perquè les pressions les hem tingudes sempre. Qui exerceix el poder i també l’oposició intenta sempre que el seu retrat sigui el millor possible i això no canvia al llarg del temps. I, sí, aquest darrer any hem tingut querelles i pressió.

Heu rebut amenaces i tu has tingut denúncies que no havies tingut mai...
Sí, vaig tenir una querella de la Guàrdia Civil que ja està arxivada. I hem rebut agressions a la ràdio i amenaces que nosaltres no publicitem. Jo no crec en la publicitat de les agressions, perquè penso que sempre hi ha una utilització política en l’ús de les amenaces i els insults. Això no ho he fet mai públic, però acompanya el conflicte. Estem vivint el que estem vivint, que és discutir directament l’status quo d’una Constitució, la del 1978, en la qual no s’hi senten representades dos milions de persones, que truquen a la porta de les institucions de l’Estat en diferents ocasions per reclamar-los que caldria asseure’s a parlar. I l’Estat no s’asseu de cap de les maneres i es produeix una situació de ruptura que genera presó, exili, etc. Evidentment, tot això és molt complicat. Però complicat de gestionar periodísticament fins al punt que l’últim any hagi estat un malson, no. Això porta molta història de malson i, per tant, estem preparant-nos des de fa molts anys per això que estem vivint, que ha anat in crescendo. Recordem les tensions viscudes dins del bloc independentista i dels partits constitucionalistes. Ho hem viscut en un in crescendo permanent. És al·lucinant veure com el procés independentista ha anat acompanyant en paral·lel una regeneració traumàtica de maneres de fer la política i de viure-la i d’entendre les institucions, amb l’esclat al mig d’afers de corrupció tant en la política espanyola com en la catalana. Segurament ara no som prou conscients de com s’ha transformat tot.

Han desaparegut partits, caigut governants i lideratges...
Efectivament, per això dic que vivim massa de pressa i esborrem massa ràpid els titulars. Quan ara veus Josep Sánchez Llibre com a president de Foment del Treball, que continua tenint un càrrec important en l’estructura institucional, però que durant 22 anys va ser diputat a Madrid d’Unió Democràtica i que el partit ha desaparegut... No és que el procés s’hagi menjat el partit històric, sinó que els gestors d’Unió Democràtica no van saber llegir prou bé la realitat política o no es van saber entendre prou bé amb els socis... Tot això ho hem viscut i no ha estat cosa de l’últim anys, sinó que ve del 2003. Per això, quan venen aquí responsables polítics espanyols diuen que no entenen què ha passat... Recordo que, fa tres o quatre anys, en la primera entrevista que vaig fer a Pablo Iglesias, fora de micro em deia sincerament que no entenia què passava. I jo li deia que no havien observat què passava a Catalunya des del 2003, que és quan amb l’elaboració del nou Estatut va començar a esquerdar-se la paret. I ara llegint coses seves t’adones que ho ha entès. En els dos últims anys Espanya ho ha acabat entenent i ho ha acabat empresonant, que no solucionant. Perquè no hi ha res que solucionis tancant la porta als problemes. Pots empresonar la teva vida, però si deixes de ser sincer amb tu mateix i amb saber qui ets, per molt que t’empresonis, hi haurà un dia que t’ofegaràs. I això és el que li acabarà passant a Espanya si no afronta el problema enorme que té amb Catalunya i amb el País basc, perquè està empresonant la seva pròpia identitat. Es pensa que empresonant independentistes està solucionant el problema i s’està empresonant ella mateixa.

La seva resposta és l’aplicació estricta de la llei i la judicialització de tot...
Podran dir que l’independentisme s’ha salta la llei, que va contra la Constitució i trobar tota la base jurídica del que no deixa de ser una desobediència. I es pot trobar una sentència que digui que hi ha hagut desobediència d’uns mandats del Tribunal Constitucional, etc. Això jurídicament s’aguantaria, però en el rerefons el que està fent Espanya és empresonar la seva pròpia identitat i això l’ofegarà, no sabem si d’aquí a 10, 15 o 25 anys. Però si no obre la porta –i no parlo de la de les presons, que també l’hauria d’obrir–, Espanya no solucionarà mai la seva identitat, perquè no es reconeix a si mateixa, no s’estima prou. No s’estima com és ni estima la diversitat. S’estima en una idea romàntica i platònica que s’ha fet d’ella, que no es correspon a la realitat. I així pots caminar en l’engany fins a la tomba.

Albert Rivera diu com a gran condemna del PSOE que són els promotors de “la España nación de naciones”, com si fos el pitjor dels pecats...
Cada polític pot defensar legítimament la seva idea. I el que fa Ciutadans és defensar la seva idea d’Espanya i va néixer per això. Ara bé, quan s’asseuen a la taula majories i minories i es miren entre ells i els grans hi veuen el PNB, el PDECAT, ERC, Bildu i Coalició Canària s’han de poder mirar no per nivells de pes d’escons al Congrés sinó valorant-se mútuament com una mateixa cosa. I Coalició Canària s’ha de respectar tant com el Partit Popular i si no s’és capaç de fer això no es creu en una democràcia sòlida. Perquè majories i minories han de ser respectades. I ara està passant que hi ha més de dos milions de persones a Catalunya, que a més són majoria parlamentària, que no se senten còmodes en un entorn. I cal afrontar-ho. I si com a resposta només empresones o exilies arribarà un moment que t’acabarà esclatant.

Últimament t’has vist obligada a fer programes des de llocs ben estranys: des de l’exili de Brussel·les i Ginebra i a les presons, on hi ha els principals líders polítics catalans. Com t’has sentit havent d’anar allà?
Per la meva feina he anat moltes vegades a les presons, a veure presos comuns, perquè hi he fet molts programes. Vam dedicar un programa “Un tomb per la vida” a un pres comú, fa molts anys, i per tant vaig preparar quatre hores de programa de tele dedicat a un pres comú, a can Brians. Per tant, les presons les conec bé i no era un entorn que em fos aliè. Però jo he tingut moltes més facilitats per veure i parlar amb presos comuns, que han estat entrevistats i han participat en tertúlies per ràdio –des de Brians i de la Model– que quan he anat a veure els presos polítics. I el que més m’ha sorprès de la situació és l’extrema vigilància amb la qual estem quan els hem anat a veure i a parlar amb ells, cosa que prova que són presos polítics. Jo hi he anat sempre en visita a través d’un vidre, en espais cedits per les famílies. Hi he fet un “Racó de pensar”, amb Raül Romeva, a Estremera, acompanyada de David Fernández i Xavier Antic. Vaig anar a veure la Carme Forcadell amb la seva família, a la Dolors Bassa i pràcticament els he vist a tots, privadament. No he anat mai a buscar entrevistes a la presó, perquè crec que les entrevistes escrites aporten molt poc. Perquè entre que envies les preguntes a través de l’advocat i te les tornen es perd el dia a dia diabòlic. Jo hi he anat a veure com estan, perquè són actors polítics i per res més, a banda que són persones i que amb alguns, com Jordi Cuixart, amb qui tenia molta més relació d’abans, o en Raül Romeva, que era tertulià del meu programa, ja formaven part de les meves relacions.

I com els has vist a tots plegats?
Els he vist experimentant que la presó té una cosa terrorífica, que és que et limita la teva llibertat, però te la dona tota per pensar, fora de la intoxicació quotidiana. És a dir, que la privació de llibertat té una avantatge, com la té l’exili, que és la distància respecte a la batalla quotidiana. I si ets capaç d’abstraure’t de la batalla diària, a alguns els ha donat una perspectiva del seu projecte polític amb una maduresa que segurament no podien exercir quan estaven a fora. Jordi Turull ho explica d’una forma molt gràfica. Diu que allí dins ells viuen al segle XX i no al segle XXI, perquè no tenen el mòbil ni la pressió quotidiana, cosa que els permet pensar i compartir reflexions. Segurament això té tristament l’avantatge que els dona la llibertat de no estar pressionats per què diran d’ells si diuen una cosa o altra.

Hi estan sense mòbil, però el seu twitter el fa anar algú altre...
Sí, però amb intervencions molt més mesurades. No entren a la frega com quan estaven a fora; tot es mesura molt. Ells són molt presents en el debat, però això no vol dir que la seva aproximació a la política sigui a curt termini. No parlo en general de tots, perquè n’hi ha que fan més política de vigilància del dia a dia que d’altres, però diria que la perspectiva que li dona a Cuixart l’estar presidint Òmnium, amb temps per pensar i rumiar les estratègies, té coses positives. I ell les explica així en les cartes que escriu des de la presó. Denoten clarament que la privació de llibertat té una finestra petita, escanyolida i terrible perquè els pensaments tinguin un repòs que a fora moltes vegades no tenen. És per veure-hi una cosa positiva, eh? Perquè amb això també m’hi he trobat quan he anat a veure la Marta Rovira, l’Anna Gabriel, Toni Comín, Lluís Puig o Carles Puigdemont fora del país. Aquesta pressió respecte al minut a minut que aquí ens ofega, ells no la tenen.

I aquesta fredor i recel brutal que es detecta entre Junqueras i Puigdemont, a què l’atribueixes?
A la vida et trobes que hi ha persones que saben administrar les tensions humanes amb l’altre amb una actitud o amb una altra. Hem passat d’un any 2017 que, per a ells sí, va ser d’una extrema dificultat, prenent decisions límit a cada minut, on tant l’un com l’altre havien de prendre decisions que afectaven milions de persones. I tots dos van viure el bateig compartit del que significava l’Estat quan se sent amenaçat, i això era un bateig, no una adolescència. Segurament això els dos ho van viure de forma diferent. I les conseqüències d’aquest bateig en l’adolescència d’ara –no diria pas la maduresa, perquè el que ha de venir a partir d’ara és molt lent– fa que les aproximacions de l’un i l’altre puguin divergir. Es legítim que sigui així i que ho expressin. Ara bé, també és veritat que, superada l’adolescència d’aquest procés tan complex en el que estem, vindrà la capacitat de poder-se reconèixer els uns als altres les coses bones i positives que han fet els uns i els altres. Jo confio que això serà possible, perquè la gent d’altres partits que també fan un regat curt els uns contra els altres per guanyar-se espais –Ciutadans respecte del PP, el PSC respecte de Ciutadans o dels Comuns...–, que també tenen els seus enfrontaments, sí que han demostrat, sobretot a nivell d’Estat, que quan l’objectiu és defensar la unitat territorial de l’Estat no discrepen. L’aprenentatge d’aquest procés des del punt de vista polític per a aquells qui realment volen una república a Catalunya, o els que són independentistes, hauria de ser de veure en el mirall dels qui defensen l’Estat que quan ells el veuen perillar no discrepen. I aquest aprenentatge de moment no l’han sabut fer.

Com creus que quedarà als llibres d’història la declaració d’independència del 2017?
Quedarà com un pas... Depèn del que es faci a partir d’ara. Ara no podem dir què quedarà de la declaració perquè serà un pas dins d’un procés que o bé és involutiu o és disruptiu. Si continua la disrupció, aquest haurà estat un pas imprescindible per mesurar la força de l’Estat i la capacitat de l’independentisme. Si és involutiu, quedarà com un mal pas que ha quedat en involució. Jutjar el que va passar l’octubre del 2017 no es pot fer. Per això soc bastant contrària a aquests llibres processistes, els instantbooks, que volen explicar mil detalls d’aquells dies. La història tot això ho explicarà relativament, perquè dependrà de com evolucioni tot. És evident que la presó i l’exili seran analitzats i que la situació que avui tenim és absolutament insòlita. Ara bé, fixar-se si en un cotxe hi anaven uns; si les maletes estaven al cotxe dels altres i que si algú no va rebre un whatsapp perquè se li havia apagat el mòbil... són detalls força irrellevants, francament. L’important és que els projectes tenen una evolució a vegades caòtica, a vegades no planificada i a vegades s’estavellen contra les parets per les coses més tontes. Però això no ho podrem valorar fins d’aquí a vint anys, quan sapiguem com acaba.

l el futur, amb els judicis en vistes, com te l’imagines? Seran un detonant?
Soc del tot incapaç de preveure-ho. També semblava que el 155 seria un detonant, que havia de ser la bomba atòmica... i ara què estem fent? Al final, el detonant, el momentum i tot això, dependrà molt de la capacitat que tinguin totes les formacions que defensen la república d’articular una resposta durant el judici. Si és una resposta desgastant socialment, en una societat de petita i mitjana empresa com la nostra, que va a les cites convingudes quan se li diu, però que no sé si aturaria el país una setmana a costa d’un efecte econòmic molt lascerant sobre la seva economia particular... S’ha de mesurar molt bé quina és l’estratègia, perquè el moviment independentista ha de conèixer molt bé quina és la seva base, que no és cupaire, sinó molt més complexa. Cal veure quina és la reacció després de les sentències. Quan no hi ha un únic front de discussió estratègica, el perill que això acabi en un fracàs és alt. Després poden posar-se d’acord o no, però cal debatre en una únc front, tots alhora, amb voluntat d’entesa.Si les estratègies són de partits i entitats per separat, no hi ha futur, perquè el projecte independentista confronta un Estat que té una única estratègia conjunta: preservar-se.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara