“Era el dia 14 d’abril del 1931 i en Corderas de Terrassa–que era pintador, i molt bo!– estava pintant un quarto, a casa, quan va entrar la seva dona, que el venia a buscar de revolada, i va dir: ‘Visca la República’. Tothom estava content, després van venir els treballs…”, explica amb veu lluent l’Àngela Carreras i Salas. Era just abans de casar-se i ho recorda amb concisió. “Ens vam casar amb el Josep el dia l’Ascensió d’aquell mateix any”. Era gairebé una nena perquè tenia tot just divuit anys: l’Angelina– com se la coneix a Ullastrell, el seu poble de sempre– havia nascut el 17 de desembre de 1912.
L’Àngela rememora fil per randa episodis de la seva vida amb una pulcritud remarcable. Ho recorda tot. I s’explica amb una naturalitat i un vigor que, d’entrada, sembla que no s’adiguin als seus cent-cinc anys llargs.

La pols verinosa de les canyes
L’Àngela va néixer a Ullastell –”Ustrell”, que diu ella– a cal Pep, del carrer que aleshores en deien de les Oliveretes. Era una casa de pagès i, a part del seu pare, Climent Carreras Casas, i la seva mare, Margarita Salas Redó, hi vivien l’Angeleta i els seus germans Valentí, Marieta, Maurici i Josep. Ella era la quarta.
La vida de pagès de principis del segle xx, que vista des de l’actualitat urbana tan atribolada per la immediatesa es sol descriure com una espai de placidesa i serenor, en realitat era d’una severitat ben concreta: “quan jo tenia sis anys”, diu l’Àngela, “el dia de Sant Sebastià, el pare va anar a serrar canyes al matí i es va fer una peladeta a la mà i, com que la pols de les canyes és una cosa molt verinosa, se li va infectar. El metge del poble, badoc, li va dir que aquella febre que tenia era d’una grip i al cap d’un parell de dies, veient que no es trobava gens bé, el pare va anar al metge de Terrassa que va confirmar que la pols de la canya li havia causat una infecció i ja va veure que era massa tard: al cap de set dies es va morir”.
Així la família, sense el pare, va haver de refer-se. D’entrada, va tornar a casa el fill gran de la família, que fins aleshores s’estava a cal germà del pare, en Josep Carreras. En Josep, –el padrí, per a tota la família– s’havia casat amb una germana de la mare de l’Àngela –dos germans casats amb dues germanes– i com que el matrimoni no tenia fills, l’havien acollit. Ara, amb més feina per fer, calien mans. I perdut el nebot afillat, en Josep i la seva dona van adoptar a casa un noi de deu anys de la Maternitat, en Josep Prats Redon.

L’esclat de la verema
Poc temps després, quan l’Àngela tenia catorze anys va anar a viure amb la família del padrí. Eren temps d’esperança i a Ullastrell, superada la crisi de la fil·loxera de finals del segle xix, va proliferar el cultiu d'arbres fruiters i l'expansió de la vinya va arribar a fer d’aquest poble un dels principals productors de vins de Catalunya. A finals d’estiu, el poble s’omplia de veremadors que venien d’Artés, de Castellterçol, de Balsareny o d’Avinyó i cada vespre, després de la feina, les colles de joves veremadors feien de les seves. “Un dia, al vespre en acabat de sopar van fer ‘el ball de la teia’: van anar per tot el poble de cap a cap un amb la teia a la boca i l’altre amb un paper i Jo te l’encendré el tio tio fresco, jo te l’encendré lo tio de paper, no me l’encendrà el tio tio fresco no me l’encendràs el tio del detràs”, canta ben afinada l’Àngela. O també quan van lligar un jove veremador a sobre d’una tarima transportada amb samalers i el van passejar en processó per tot el poble fins que, des del balcó del Serralet, algú li va llençar una galleda d’aigua a sobre. El Serralet era el centre de trobada i esbarjo dels catalanistes mentre que, al Casino s’hi trobaven els conservadors agrupats sota la influència del terrassenc Alfonso Sala, generador del salisme, d’arrel reaccionària.

Catalanisme i els treballs
Aquella nena, que havia anat a l’escola amb la mestra Dolors Filella, “una bona mestra, catalanista i que, a més, ens va ensenyar a ballar sardanes i cantar cançons”, va fer divuit anys i la van casar amb el xicot acollit a cal padrí, en Josep Prats. “Tot quedava a casa”, diu. Era molt jove però, com explica, “de joventut no se’n tenia, es passava de ser canalla a portar una família”. I durant aquesta època, amb una República a les beceroles i un matrimoni acabat d’estrenar, el padrí, “que era un home molt bo, molt noble i que comfortava molt la gent”, va ser l’alcalde catalanista d’Ullastrell. Cal dir que, al poble “encara que hi hagués dos partits, la gent estàvem agermanats”. Així, agermanats, el padrí era catalanista mentre que el cunyat de cal Ros era conservador. Però ben aviat va arribar la Guerra Civil i els seus estralls.
L’Àngela perd per un moment la seva proverbial alegria de viure, “Déu faci que no passi mai cap més guerra, perquè és terrible. Per aquí a Ullastrell no va passar res i va passar de tot!”. La guerra havia arribat i de casa seva “hi va anar primer el meu germà petit, després el segon i després el gran que tenia deu anys més que jo. I també el meu home, sí… i gràcies a Déu van tornar tots!”, explica. “Una vegada vaig anar a acompanyar amb la mula el meu germà Maurici, que era molt punyetero i anava i venia, a la Tarumba a agafar el tren per anar al front”. Així, el Maurici va pujar a dalt del tren “i jo me’n torno a casa... i quan vaig arribar, ja era aquí! Va anar a la guerra i va tornar el matex dia”. Ah! la Tarumba és el nom popular que la gent del voltant feia servir per anomenar Viladecavalls: ve de la guerra dels carlins, quan a un soldat li van preguntar d’on venia i va dir que de cal Tarumbot, una casa de Viladecavalls que encara avui dia s’anomena així.
I, efectivament, tots van tornar de la Guerra Civil, però el germà petit el van fer presoner a l’inici i fins acabada no en van saber res. I el gran “per coses del poble”, el van agafar i el van portar presoner a Valdenoceda, a Burgos, una presó que es va convertir en un autèntic camp d’extermini. “Un dia, abans que el retornessin cap a la Model de Barcelona, amb la meva cunyada el vam anar a veure i tot”.
I després, a treballar molt, portant al mercat, a Terrassa, tota la fruita que conreaven a Ullastrell: cireres, préssecs tous, gavatxos, prunes... i flors! “M’han agradat sempre les flors... i cantar! Ara, la gent ja no canta”, explica l’Àngeleta amb el seu somriure entremaliat, gairebé etern.