El poema d’amor i Guifré el Pilós em van arribar el mateix dia. Va ser el regal que vaig rebre d’una cosina de la meva mare, la Mariona Pla, abans de fer maletes i anar-se’n a viure a l’Argentina. Un gran oli –el retrat del pare de la pàtria pintat pel meu besavi– i un poema de Pere Quart al seu primer amor, picat a màquina i signat a mà. Renaixença i noucentisme en un mateix paquet.
El quadre ja el coneixia: el va pintar el meu besavi el 1887, amb només 24 anys, per presidir el Centre Català de Sabadell, que va inaugurar Valentí Almirall. Del poema, en canvi, no en sabia res. Ningú no en sabia res, tret de la Mariona, que em va explicar la història. En essència, que el poeta es va enamorar de la seva mare, l’Antoñita Figueras. Profundament.
L’Antoñita –nascuda el 1898 i quasi dos anys més gran que Joan Oliver– era la segona dels quatre fills d’Engràcia Crehueras i Joan Figueras, petit industrial de cardes de Sabadell i esplèndid pintor. L’Acadèmia de Belles Arts i l’amistat unien les famílies Figueras i Oliver. Es coneixien ells i els seus fills. La meva àvia, germana petita de l’Antoñita, va retratar diversos cops el grup amb la seva càmera Kodak autographic, tots en un posat molt de colla.
Joan Oliver no va amagar el sentiment que li provocava l’Antoñita. Era el seu primer amor, si més no amb aquella intensitat, i li va escriure diversos poemes que anava deixant en una de les finestres enreixades de can Figueras, al carrer Migdia de Sabadell. Però l’Antoñita no estava enamorada del poeta. Si n’hagués estat, res hauria impedit l’enllaç i l’esclat que el poeta somia al final del seu poema que, es publica en aquestes pàgines, fins ara inèdit. Fet i fet, la germana de l’enamorat, Justa, i el germà de la no enamorada, Joan, sí que es van casar. L’Antoñita ho va fer amb Feliu Pla Formosa, un home molt ben plantat. I en casar-se va llençar els poemes de Joan Oliver, que encara no era un poeta reconegut. Només en va sobreviure un. El de l’esclat final. Amagat entre les pàgines d’un llibre.
L’Antoñita va morir el 1981, cinc anys abans que el poeta del qual no es va enamorar. Havia enviudat el 1955 molt lluny del Vallès, vivint a Teheran, on el seu marit representava la fàbrica tèxtil del meu avi. El drama va anar així: ell anava en un taxi a recollir-la a ella, un vianant va travessar el carrer sense mirar, el taxista va donar un cop de volant i un autobús que venia en direcció contrària va envestir el taxi. El metge personal del Sha va intentar, sense èxit, salvar la seva vida.
Cap novel·la de l’Armand Obiols hauria superat aquesta realitat: de Teheran estant, Feliu Pla escrivia per al Diari de Sabadell pàgines viscudes a la capital persa, i l’última que va enviar –publicada pòstumament– explicava el caos del trànsit a Teheran: “En els embotellaments, fa por veure les piruetes dels taxistes per situar-se uns centímetres més endavant que els altres cotxes. Mentre dura l’embotellament, els vianants es llencen entre els vehicles aturats sense tenir en compte que el taxista, si pot avançar uns centímetres, ho farà sense pensar en el vianant, i aquest haurà de fer un salt acrobàtic per tal de no ser atropellat”.
Tot plegat, l’amor del 1919 i la mort del 1955, en clau molt i molt sabadellenca. Sempre he pensat que la patacada sentimental de Joan Oliver amb la meva tieta-àvia va falcar el sarcasme i la provocació –i, per tant, la lucidesa– que aquell mateix any naixien en el poeta i els seus amics: l’amor –i la mort– com una broma pesada, d’aquelles que ells tan magistralment van teixir.