L’energia positiva que emana de Xavier Bertran es fa patent allà per on passa i no només pel seu somriure permanent. Amb els ulls brillants repassa, assegut en el local de reunions de La Remençada de Montornès, la seva trajectòria cultural, com tot va començar amb un simple comentari d’un professor d’institut: “no deixis d’escriure perquè acabaràs tenint un estil bonic”. I així ha sigut. Sobretot en novel·les juvenils i infantils. Algunes inacabades i guardades al calaix, d’altres guardonades amb premis de gran reconeixement i llegides per centenars de joves, però totes amb un denominador comú: la passió per les lletres.
Abans de convertir-se en una professió, escriure va ser durant 25 anys una afició de diumenges i vacances. En paraules de Bertran: temps d’ ‘autoescola’ perquè el va aprofitar per experimentar, llegir, rellegir i reflexionar; i així, sense cap pretensió, va anar enfilant el camí que el conduiria a convertir-se en l’escriptor que és avui dia. “Escriure per mi és molt divertit, en el moment que estàs escrivint tu ets Déu. Vols cinc llunes? Els arbres de color lila? És un exercici d’imaginació sense fronteres.”
Cal destacar dos moments que van marcar un abans i un després dins d’aquesta etapa literària. Per una banda hi ha el primer premi que va rebre. Va ser als Jocs Florals de Montmeló, organitzats per un llibreter local. D’altra banda, hi ha la història d’Elieta, el llibre que li va obrir les portes de les editorials des de 1990 amb el primer Premi de Literatura Infantil Ala Delta. Paradoxalment, Elieta no va ser escrita per ser una novel·la infantil o juvenil, però així va ser i, des d’aleshores, l’escriptor s’ha especialitzat en aquest gènere.
Afirma que es tracta d’un mercat gratificant, ja que li permet anar a les escoles per conèixer el seu públic i poder conversar amb els nois i noies, reflexionar amb ells i rebre un feedback a què els autors d’altres gèneres no tenen accés.
Fins ara, té una vintena de llibres publicats i ha estat traduït a diferents idiomes com ara a l’anglès i al brasiler. Així i tot, n’ha escrit un parell que són de poesia i un seguit de volums categoritzats com a didàctics. “Quan acabo un llibre n’haig d‘estar enamorat, si no, no estaria acabat”, confessa i explica mentre riu: “continuo escrivint però a mesura que em faig vell m’adono que tinc ganes d’escriure coses més curtes”.

D’alumne a professor
El primer contacte com a periodista el va tenir al setmanari Plaça Gran com a corresponsal a Montornès. Cobria actes i conforme els seus articles s’anaven publicant, la curiositat sobre aquesta professió va anar augmentat fins que es va inscriure com a alumne a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de llavors no ha deixat mai el “periodisme de batalla”. Ha col·laborat, per exemple, escrivint contes que amagaven un paral·lelisme amb l’actualitat al diari Avui i redactant contes infantils de terror per a les revistes Disney. La majoria de les col·laboracions han estat escrites tot i que també ha participat en altres mitjans vallesans i d’abast nacional.
Mentre anava fent aquestes aportacions, treballava com a professor de redacció periodística a la mateixa universitat i així va ser fins que es va jubilar. “M’ho passava molt bé perquè mantenia una relació oberta amb els alumnes, els plantejava situacions reals i intentava fer les classes molt dinàmiques”. Una prova de la complicitat amb els alumnes és que un any en Xavier Bertran va ser votat com a millor professor de la facultat.

Autor del gran musical del Vallès
Cada cop són més els municipis que s’animen a interpretar episodis de la seva història local i Bertran va pensar queMontornès també en podia ser un. Es va documentar sobre la batalla dels remences que va tenir lloc en aquesta localitat el gener de 1485 i va començar a escriure una cantata sense dir-li a ningú. Va ser tot un repte i un procés d’elaboració llarg perquè tot el text estava en vers. Finalment, quan l’autor va considerar que estava acabat, li va recitar a l’alcalde i a un grup de regidors. A partir d’aquest moment ha sigut un no parar.
Des del primer moment, l’escriptor i l’equip de persones que de seguida van moure fils per fer de La Remençada una realitat, van apuntar alt. No volien repetir el que ja es feia en altres indrets: “anàvem a fer una representació única, que fos una d’aquelles coses de Catalunya imprescindible de veure”, diu Bertran. Havia de ser un espectacle del poble i per al poble de manera que els veïns i les veïnes havien de ser els actors i els cantants i l’escenari havia de ser els mateix carrer.
D’aquesta manera, a Montornès s’ha anat creant una mena d’escola de teatre en la qual els participants també han après a tenir un taller propi per confeccionar el vestuari i els decorats. En els cinc anys que La Remençada porta en marxa, hi han col·laborat més de 500 persones amb aportacions de tota manera, siguin de material o de coneixements. L’espectacle ha anat modificant-se edició rere edició, canviant o afegint aquells detalls necessaris per ser encara millor.
La idea sorgida de la ment de Bertran aconsegueix reunir cada any centenars de persones a la representació del musical. Cada cop el públic és més extens i són moltes les persones que ja s’han après tonades i fragments. “La meva dèria ara és marxar” explica l’autor, “la maduresa de l’espectacle està en el fet que funcioni sol i que la figura de l’autor vagi desapareixent. Ja tinc 72 anys, és el moment que altres generacions la vagin agafant. Ja s’està fent i està funcionant”.