Anna Santolaria

Vitralls de llum i vidre, fets d’art

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

El procés de coneixement humà sol iniciar-se en els rudiments, les beceroles, per, així, –en un moviment gradual de creixement– fer camí cap a complexitats cada vegada més esmolades, de més difícil comprensió. I en aquesta espiral inacabable per acostar i fer comprendre la complexitat, l’art és una eina per fer present en individus concrets missatges que, utilitzant altres fonts de coneixement, els serien inaccessibles, inintel·ligibles.
És així com, en el llunyà segle xiv, els fidels que entraven a les catedrals, empolsinats del peregrinatge fet i sense esma ni capacitat per llegir les reflexions teològiques de les autoritats en la fe, entenien la grandiositat del coneixement religiós. L’arquitectura majestuosa, les severes imatges escultòriques, els capitells argentats i, sobretot, la calidesa i policromia de la il·luminació dels grans vitralls que projectaven la llum i els colors amb una vivesa mai vista, els acostaven planament i sense paraules cap a aquella experiència, aquella esborronadora veritat eterna de la fe.
Aquesta i moltes altres experiències del coneixement artístic formen part de la vitrallera vallesana Anna Santolaria. Especialitzada en conservació i restauració, l’Anna s’endinsa en la concepció artística del vitrall a l’hora que també en reivindica els aspectes més tècnics: “Quan vaig estar a la Fundació Centre del Vidre a Barcelona, des d’un principi vaig estar treballant els recursos tècnics suficients per adaptar el fet creatiu a la realitat”. A més, l’experiència a Anglaterra va accentuar la seva concepció d’artista, artesana i conservadora a parts iguals.

Els secrets de la taula de Girona
El dia que va arribar a a la universitat anglesa de York per fer un màster en restauració de vitralls, Anna Santolaria va assitir al primer seminari i va veure, amb estupor, que tractava d’un tema aparentment ben proper i del qual no en sabia pràcticament res: la taula de vitraller de Girona. Les taules de vitraller eren unes planxes de fusta on es realitzava tot el procés d'elaboració del vitrall. Així, sobre la taula, emblanquinada, el mestre dibuixava el vitrall a mida natural, amb tots els elements característics. A més, la taula servia per marcar i tallar les peces amb l'ajut d'un ferro roent; peces que, un cop pintades i cuites, s’emplomaven seguint les formes del dibuix traçat sobre el tauló.
Aquest descobriment la va interpel·lar i, amb el rigor que la defineix, al final dels estudis va dedicar la seva tesina a la taula de Girona que va servir, al segle xiv, per fer els vitralls de la catedral. “Em van animar molt a publicar-la la directora del màster, Sarah Brown, i el doctor Ivo Rauch, perquè existia molt poca documentació sobre aquesta taula, i la bibliografia publicada per Joan Vila-Grau feia més de vint-i-cinc anys, era de difícil accés. La meva tesi, que apofundia en anglès en aspectes desconeguts de la taula els va entusiasmar, i fins i tot Sarah Brown va voler fer el pròleg quan es va publicar la tesina, el 2014”.
Resseguint el gest dels vitrallers medievals, l’Anna va adonar-se que descobria els secrets d’aquest art. “Encara hi ha misteris indesxifrats a la taula, com les lletres que van sortint i que he intentat explicar seguint diferents criteris: noms de colors, passes de la creació del vitrall, o qui era el mestre que va tallar el vidre”, diu, aclucant una mica els ulls. “El fet és que jo treballo pràcticament com treballaven ells ara fa vuit-cents anys, i quan treus el clau i queda un forat a la taula de vitrall molt semblant al que feien els mestres vitrallers de fa tants segles, no pots deixar de pensar en què el gest que acabes de fer repeteix el que feien aquells antics mestres. Ets tu fent aquell mateix gest antic per aconseguir un resultat semblant, però únic”, insisteix. Aquesta autèntica complicitat que travessa el temps té una lluentor màgica que neix amb una tècnica concreta i que arriba a un coneixement ben evident, d’intenció artística.
Anna Santolaria aposta per un model en la conservació de vitralls històrics ratificat pel Corpus Vitrearum Medii Aevi Internacional, que s'aplica a diversos tallers de països europeus com ara Anglaterra, Alemanya, França o Suècia i que es centra en la mínima intervenció, la reversibilitat i la documentació com a elements bàsics.

Un esclat de colors a Bordils
En aquest sentit, “per exemple, en la restauració de l’església de Bordils em vaig trobar que no hi havia documentació prèvia”, diu. Efectivament, es tractava de recuperar uns vitralls profundament degradats que, fins i tot, havien perdut gran part del seu disseny original. Anna Santolaria va iniciar la feina seguint les indicacions de l’arquitecte municipal, “posats a restaurar, deia l’arquitecte, hi volem color. Però, quin color, i quina forma? Tot estava per fer”. La investigació va resoldre, mai més ben dit, el trencaclosques: es tractava d’un vitrall realitzat originalment a finals del segle xix, pels millors artesans barcelonins de l’època al cèlebre taller Amigó. I la rosassa, apedaçada barruerament d’urgència després de la guerra amb tapaforats blancs, va esdevenir el punt culminant de la feina. “Malauradament, no vaig poder trobar el disseny concret de la rosassa que havia fet Amigó, però sí que en vaig trobar d’altres de les quals vaig acabar agafant-ne detalls per poder refer la rosassa de Bordils”. Així, no es pot dir que es tractés, només, d’una feina de conservació, sinó d’un cas de restauració, conservació i nova creació alhora. “Totes les peces que eren originals, per petites que fossin, estan conservades i les peces noves estan marcades mitjançant línies pintades a la cara exterior, fixades de forma permanent i datades”. Una feina minuciosa i detallada, que no busca enganyar a l’observador, sinó restablir la intenció artística del conjunt i documentar l’acció: si en el futur hi hagués deterioraments, s’hi podrà actuar respectuosament.
Els vitralls flamencs del segle xvi de la Lady Chapel de la Catedral de Lichfield o els vitralls de la Catedral d’Uppsala, a Suècia, també expliquen amb eloqüència la dedicació rigorosa al coneixement artístic d’Anna Santolaria. Conservar, restaurar i crear. Ciència, art i artesania.
Anna Santolaria

Vallesana, de can Pinyonaire. Anna Santolaria Tura (1984) es va llicenciar en Belles Arts i, després de treballar uns anys en un reconegut taller de vitralls barceloní , va anar a ampliar els estudis a la Universitat de York on va elaborar una tesina sobre la taula de fusta del segle XIV on s’havien manufacturat els vitralls més antics de la Catedral de Girona. A més d’una efervescent capacitat artística, Anna Santolaria ha dedicat els darrers anys a especialitzar-se en la conservació de vitralls històrics, i les seves experiències laborals a Anglaterra i Suècia han anat modelant la seva capacitat com a conservadora, que avui és del tot reconeguda internacionalment. L’any 2014 va fundar el seu taller de vitralls a Girona, que va batejar com a “Can Pinyonaire” i que explica amb exactitud la seva arrel molletana: va ser a casa dels avis, a Mollet, on va començar a fer art amb llum i vidre.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara