L’economia, la ciència econòmica, tendeix a centrar-se en valors estadístics, en corves de creixement i, sobretot, en la confiança. De fet, es tracta de confiar en el diner (del llatí denarius, és a dir ‘moneda de plata que equivalia a deu asos’) com a penyora convertible i intercanviable per béns i serveis, i que permet la cooperació eficaç entre gent de tota mena, de qualsevol racó del món. I per guanyar diners, cal treballar.
És amb aquesta idea de permeabilitat del diner que, fa més de cent anys, el pare de José Roca Alias se’n va anar de Sorbas, un municipi d’Almeria, cap als Estats Units. “Va estar-s’hi treballant dotze anys mentre la resta de família vivíem a Quijiliana, una barriada de Sorbas, i cada mes ens enviava mil pessetes de l’època”, diu José Roca, amb mig somriure melindrós. Nascut el 18 de novembre de l’any 1917, en José, murri i amb una memòria prodigiosa, explica fil per randa les vicissituds d’una vida marcada per l’emigració i el treball. “De fet”, explica, “amb aquells diners que ens enviava el pare vivíem prou bé i fins prop dels catorze anys tant jo com els meus germans vam poder anar a l’escola”.
Però l’economia, la confiança en els contrapesos entre l’oferta i la demanda, la seva regulació aparentment natural i el creixement basat en l’optimisme generalitzat va trencar-se dràsticament: l’especulació salvatge i l’excessiva utilització del crèdit com a motor fictici del sistema econòmic americà va conduir, inevitablement al daltabaix del 1929. La bombolla econòmica generada per pujada contínua dels preus de les accions animava a invertir desmesuradament, fins que el 24 d'octubre de 1929 la bombolla finalment va esclatar i, sense aturador, el pànic general va emmetzinar la gent que, desesperadament, intentava desfer-se de les seves accions abans que no valguessin res.

Tornar a començar
“Quan el meu pare va tenir diners per tornar, comprar-se una finqueta i viure tots junts a Sorbas, el banc va fer fallida i ho va perdre tot”, explica, displicent, en José. Efectivament, les entitats financeres americanes van tancar l’una darrera de l’altra, afectant en la seva caiguda tota l’estructura industrial centrada en el crèdit com a base econòmica. Més de sis mil bancs americans van caure, víctimes de la crisi. I, amb els bancs, van desaparèixer els estalvis de moltes persones que, com el pare d’en José, “tenia vint mil duros estalviats i que es va quedar, de cop, sense res de res”. Poc més va saber la família Roca del pare. Inevitablement desesperat, al cap de poc temps va morir-se i “està enterrat a Ohio”, ens informa, puntual, en José. Deixava una vídua a Sorbas i quatre fills ( l’Ana, el Tadeo, el José i el Rafael) que, per força, van haver de fer el cor fort i tornar a començar.
“Quan tenia setze anys, doncs, vaig haver d’anar-me’n a un poble que es diu Serdinyà” –a la Catalunya del nord francesa– “a fer de vailet, de mosso”, explica. De fet, el seu germà gran ja feia dos anys que havia emigrat buscant prosperitat a Béziers. Va estar-se a Serdinyà munyint vaques, cuidant pomeres i escrivint cartes a la família fins als dinou anys. Aleshores, havent esclatat la Guerra Civil, ell i el seu germà Tadeo van decidir anar a fer pinya amb la família. Al seu pas per Catalunya, però, el van quintar i va haver d’anar al front. “Vaig estar en el front de guerra des del primer dia fins a l’últim”, diu amb severitat. I és viu de miracle. Defensant Madrid, dalt d’un niu de ciment armat que havia d’equipar-se amb una metralladora, el jove José estava aprofitant la llum del capvespre que entrava per l’espitllera per escriure una carta a la mare, mentre els altres soldats havien anat a buscar llenya per escalfar-se. “De cop, mentre escrivia fent servir de taula la pedra on havia d’anar la metralladora em va venir una esgarrifança per tot el cos i em vaig aixecar: just quan vaig apartar-me de l’obertura de l’espitllera de la metralladora, va entrar una ràfega de trets que es van estampar a la paret. Vaig quedar glaçat!” Acabada la Guerra, va anar a treballar a Llinars del Vallès perquè un cosí seu, que vivia a Igualada, li hava dit que hi havia feina. Allà va fer de manobre fins que, encara, el van cridar per fer la mili: divuit mesos més amb armes a la mà a San Roque, a la província de Cadis.
Després del terrabastall torna a la vida i José Roca, en el casament del seu germà, es retroba amb la germana de la núvia: María Munuera, una noia a qui ja coneixia del seu mateix poble i que ara es mira amb ulls diferents. Ulls d’amor correspost. Poc temps després es casen a Artesa de Segre, prop de la Colònia de la Fàbrica, on ella treballava. Dos germans casats amb dues germanes.

Confiança en el treball
És ara quan el José i la María van a viure a Montcada i, després d’un breu període de temps treballant a la cimentera Asland, l’any 1944, “el dia 1 de maig” matisa, eficient, en José, comença a treballar a l’empresa Aismalibar. Fundada per Walter L. Ankli a Montcada el 1934, Aismalibar des del seu començament elaborava productes conductors i va arribar a tenir més de 1.600 treballadors. Durant els trenta-set anys que hi va treballar, en José hi va fer, sobretot, de cap d’equip, però la seva habilitat per la mecànica li va generar un prestigi llargament reconegut. “Un dia vaig arribar i em vaig trobar la fàbrica aturada: s’havia fet malbé el motor que alimentava la caldera i els mecànics estaven suant de valent per desmuntar-ne la bomba. Feia estona que s’hi barallaven i que els deixés tranquils, em deien. M’ho miro i els dic: ‘clar que no podeu, l’esteu desmuntant al revés…” Tal dit, tal fet. La van girar i oli en un llum!
La família Roca també va viure en primera persona les riuades del 1962 i, si no hagués estat perquè s’estaven fent una caseta nova i hi van anar a viure quan encara no estava enllestida –amb la idea d’anar-la acabant mentre ja s’hi estaven–, la força de l’aigua se’ls hagués endut avall va, com desgraciadament, va passar amb onze veïns seus, que hi van deixar la vida.
En José sempre ha estat un treballador perseverant i, a més de la feina a la fàbrica, per tirar endavant, havia treballat fent totxos en una bòvila o cavant blat de moro però, a més, va empescar-se un petit negoci de venda ambulant de roba. Els caps de setmana, amb la bicicleta i un farcell anava per les cases del voltant venent teixit a terminis tot i que, sovint, i veient les necessitats que passaven dels clients, més que vendre, els ajudava, amb esperit solidari.
Va tenir dos fills, en Josep Maria i la Isabel que, malauradament, va morir ben jove, als trenta-vuit anys. I té dues netes, la seva gran alegria. “I la filla de la Isabel, la coneguda actriu i escriptora Núria Gago acaba de guanyar el Premi Azorin de novel·la!” diu, i els ulls li brillen.
José Roca, la confiança en el treball, el de cada dia durant més de cent anys.