Sentinelles espirituals del Vallès
La comunitat de monges del monestir de Santa Maria de Puiggraciós celebra 45 anys de la seva arribada al santuari, enlairat a un extrem dels Cingles del Bertí, al terme de Figaró-Montmany i pertanyent a la parròquia de Sant Genís de l'Ametlla del Vallès. Són una de les dues úniques comunitats monàstiques que queden al Vallès.
Vicenç Relats
(text)
Les vides de les famílies, com tot, són atzaroses. Amb moments de confort, revolts, sotracs, pujades i baixades. I les comunitats monàstiques, que són unes singulars famílies extenses dedicades a la vida espiritual, confiades a la voluntat de Déu, no deixen d’estar també marcades pels tràfecs terrenals.
Al cor del Vallès, enfilat a 689 metres d’alçada, el santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós acull, des de l’any 1973, una comunitat de monges benedictines que estan sempre a cavall entre el petit monestir d’aquest turó panoràmic a un extrem dels cingles del Bertí i el conjunt claustral de Sant Pere de les Puel·les de Sarrià, del qual depenen.
Juntament amb un convent de dominiques de Sant Cugat, són les dues úniques comunitats monàstiques que actualment hi ha al Vallès. Està formada per tres monges octogenàries –Rosa Julibert, Teresa Solà i M. Lourdes Solé–, ja que el 4 de juny passat va morir M. Assumpta Maymó, que darrerament ja estava molt delicada de salut i estava desplaçada temporalment al convent mare de Barcelona. Allà les monges malaltes poden estar-hi més ben cuidades, voltades de vint-i-cinc germanes més, d’entre les quals, quan cal, surten els reforços per ajudar a atendre les necessitats de la seva comunitat vallesana.
La Rosa Julibert és la més veterana de la colla, perquè és l’única que no s’ha mogut de Puiggraciós des que les benedictines van arribar ara fa quaranta-cinc anys a aquest santuari situat al terme de Figaró-Montmany i al qual s’accedeix des de l’Ametlla del Vallès. També va ser de les fundadores d’aquella comunitat inicial de sis monges Teresa Solà, que hi va fer una estada de tres anys i hi torna a ser des de l’última remodelació de la comunitat l’octubre del 2013, quan va arribar-hi novament junt amb les germanes M. Assumpta i Lourdes i van substituir-hi M. Teresa Batallé i Griselda Cos, que se’n tornaven a Barcelona després de més de 40 i de 24 anys a Puiggraciós, respectivament, durant els quals van plantar arrels fondes a la contrada.
Servei a la comunitat
La decisió de moure les monges no depèn d’elles, sinó que correspon a les superiores de la comunitat, encapçalades per la mare abadessa, actualment Esperança Aterés. “Jo a Puiggraciós hi estic molt bé i al ser de poble encara més. Però no estic aquí per això sinó perquè aquí hi faig un servei. I mentre la comunitat no em digui que me’n vagi, aquí m’estaré”, explica somrient Rosa Julibert, nascuda a Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), que ha viscut 45 dels seus 65 anys de vida monàstica a Puiggraciós.
Amb un cognom que ja la predestina a ser entre la natura, Rosa Julibert ha estat la responsable de la comunitat de Puiggraciós durant molts anys, des que el 1979 la llavors priora, Montserrat Mercader, va tornar a les Puel·les i li va passar el càrrec. “La mare abadessa em va dir que només seria per tres mesos, però es va allargar molts anys més”, explica amb un comprensiu moviment d’espatlles.
A tots els efectes, les monges de Puiggraciós i les de les Puel·les són una mateixa comunitat, en contacte permanent, que participen d’una mateixa vida de pregària, treball i decisions compartides, inspirant-se en les normes de la Regla de sant Benet. “Jo he informat a la mare abadessa que avui parlaria amb Vallesos”, exemplifica la Rosa, que assegura, que “nosaltres aquí dalt funcionem amb molta llibertat”. També comparteixen amb el monestir de les Puel·les l’economia i fins la compra a l’engròs dels aliments i del que cal a la casa i per als hostes, molt més ara que quan eren joves i anaven més a comprar a l’Ametlla i als pobles del voltant. “Al mercat de Granollers quan em veuen encara em criden dient-me nena”, ironitza la Rosa, amb els seus 85 anys carregats de vitalitat.
Oportunitat d’obertura
Tot parlant a la taula del menjador, la Rosa i la Teresa se’n recorden molt bé de com va anar la decisió de fer a Puiggraciós una fundació del monestir de Sant Pere de les Puel·les, a primers dels setanta. “Abans de decidir-ho, vam pujar a veure el santuari en un autocar, en dues tongades perquè llavors érem una seixantena i no cabíem totes en un viatge”, expliquen. “La casa estava feta una desgràcia, amb tots els vidres i els plats trencats, però reconstruir-la i crear una comunitat fora de Barcelona, llavors que érem colla, era una oportunitat d’obertura que també lligava amb els aires de renovació del Concili Vaticà II”, explica la Rosa. “Vam resar-hi molt, però totes vam estar-hi d’acord”, assegura. I, molt pendents de la salut fràgil de les germanes malaltes i de l’edat elevada de la majoria, són conscients que avui no podrien pas emprendre una aventura com la que van fer el 1973.
La possibilitat d’establir un monestir a Puiggraciós “va ser una proposta del bisbe de Barcelona, Narcís Jubany, i va sorgir d’un suggeriment de l’avui bisbe emèrit Ramon Buxarrais, que llavors era rector de Granollers i arxiprest de la zona”, recorden. Els encarregats de fer les explicacions concretes a les monges van ser els capellans ja difunts Joan Bellavista, de l’Ametlla, i Joan Vallicrosa, rector de Llerona, que sempre van ser fidels col·laboradors seus. Les monges van comprometre’s a provar de crear-hi una comunitat per un període de tres anys... i encara hi són i ben arrelades. Confiant, això sí, que la salut els permeti ser-hi “tants anys com Déu vulgui” i que no se’ls acabi el relleu.
La bona rebuda dels temps inicials i la consolidació guanyada amb el pas dels anys han convertit el santuari i les acollidores monges que el vetllen en una referència espiritual a la comarca, esdevingudes unes privilegiades sentinelles del Vallès, sempre pacificadores i atentes a les necessitats dels que més ho necessiten i dels que són víctimes d’injustícies. “Ara mateix ens preocupa la situació de la comunitat, de tants refugiats i ens fa molt de mal la situació dels presos polítics i dels exiliats i el patiment que viu el nostre país”, explica la Rosa.
Teresa Solà i Rosa Julibert van formar part de la primera comunitat juntament amb M. Teresa Batallé, Rosa Ripoll, Justina Pi i Montserrat Mercadé. Asseguren que els inicis no van ser fàcils i que al començament ploraven i tot, d’enyorades com estaven de la seva nombrosa comunitat de Barcelona. I és per combatre aquella solitud que, per exemple, van decidir deixar de fer els àpats en silenci per passar a fer-los tot parlant. O d’altres mesures per sentir-se més acompanyades, com ara obrir la casa a les persones que volguessin allotjar-s’hi uns dies per fer-hi recessos o estudiar. “Passa i ha passat molta de gent per aquesta casa, primer venien sobretot de Barcelona, però després han estat més aviat de grups d’aquests voltants”, expliquen.
Pelegrinatge reforçat
Recorden entranyablement l’ajuda que van tenir des del primer moment de mossèn Joan Bellavista, així com dels rectors de la rodalia –Joan Vallicrosa, Manel Fuentemilla, Anton Bassoles, Lluís Ferret, Jaume Abril ...– que fins i tot les van ajudar a reparar el vidres trencats i a posar-ne de nous. Aquell va ser el preludi d’un lligam creixent amb les parròquies i la gent de la contrada, que han reforçat el pelegrinatge a Puiggraciós i la devoció per la Mare de Déu, que troba en el santuari tres grans moments anuals: les celebracions de la vetlla pasqual, de la vetlla de Nadal i de la vetlla de la Mare de Déu de Puiggraciós, el 7 de setembre. També hi apleguen nombrosos pelegrins l’aplec del panet del 25 de març, o altres aplecs que s’hi organitzen des de Bigues, la Garriga, Figaró, etc.
La relació amb els pobles del rodal de Puiggraciós s’ha reforçat darrerament amb l’organització d’un grup d’enllaç, format per laics, que hi organitzen concerts, conferències i altres activitats, en contacte amb mossèn Pere Farriol, que els últims anys ha estat rector de l’Ametlla i que continua celebrant missa diàriament al santuari.
Amb el dia estructurat al voltant de cinc moments de pregària conjunta –matines, laudes, nona, vespres i completes– i de la celebració de l’eucaristia, la vida de les monges no ha canviat gaire durant els quaranta-cinc anys que fa que són a Puiggraciós, per més que elles ara també enviïn correus electrònics, si convé. “La vida que fem és semblant, però som nosaltres que ja no som tan jovenetes”, constaten amb humor. “Sí, som com una família i hem lluitat per la convivència, que no és sempre fàcil. Però la dificultat per entendre’ns no ens separa sinó que ens ajuda, gràcies a la pregària, que és un aliment per a la vida interior, aquella que no es veu”, explica la Rosa.
Una trajectòria en què han viscut moments difícils com el paorós incendi que el 1994 va arrasar els cingles de Bertí i va arribar a les portes del santuari. “Tot va quedar cremat, però el monestir intacte. Va ser una gran sort, al voltant tot era negre i piles de cendra, en un silenci absolut, sense cap ocell que cantés, ni cap animal ni cap planta viva”, recorda la Rosa.
L’oració i les feines pròpies de la casa –de cuina i el manteniment de la llar– l’han combinat sempre amb el treball remunerat per poder mantenir-se, tot i que ara ja són pensionistes. Un treball que els va fer produir cassetes i ginys diversos per a l’empresa Sony durant molts anys, fins que la crisi econòmica les va portar a reconvertir-se a fer icones religioses, pintar roba –estovalles de taula i per a altars– o altres tasques manuals com ara fabricar caixes d’arpillera de sac per a una empresa de calçat de Mallorca, entre d’altres ocupacions.
Mirant el futur, veuen amb cert neguit la continuïtat del monestir, davant la falta de vocacions religioses. Amb tot, estan convençudes del recorregut que té la seva tasca monàstica. “Potser hi ha crisi d’Església, però no en la vida espiritual, perquè l’esperit no està en crisi. La gent té necessitat de resar i d’encomanar-se a la mare de de Déu”, diu la Rosa. Un fet que constaten en les necessitats de persones que truquen a la seva porta, de les que entren a venerar la verge o fins i tot dels nombrosos ciclistes que les saluden o se senyen en passar pedalant per davant del santuari.
Retrat de família
