De l’estiueig senyorial del XIX als xalets populars dels anys 70, de veïns actuals

La burgesia barcelonina atreta pels bons aires rurals i les aigües termals va iniciar el 1870 un canvi residencial temporal, amb el tren com a motor, que es va transformar i estendre amb la popularització del cotxe i les urbanitzacions del desarrollismo

Vicenç Relats (text)

Si avui ens demanéssim quins llocs són els més habituals per anar a estiuejar a Catalunya per part de la gent del país, de seguida ens vindrien al cap localitats de la costa –singularment de la Costa Brava i de la Daurada– i en una proporció menor localitats de muntanya, sobretot a la Cerdanya i a altres comarques del Pirineu.
La vila empordanesa de l’Escala, que a l’estiu quintuplica els seus 10.000 habitants habituals, podria molt ben ser una d’aquestes destinacions assenyalades intuïtivament. El que potser ens sorprendria és saber que una escalenca il·lustre com l’escriptora Caterina Albert Paradís (L’Escala, 1869-1966), més coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, als anys vint i trenta del segle passat era una estiuejant habitual a Cerdanyola del Vallès, fins al punt que és ella qui a través d’una poesia va donar nom al barri cerdanyolenc de Montflorit. Un veïnat que es va començar a construir amb la febre de l’estiueig de senyors de Barcelona, amb qui ella estava emparentada a través d’una germana. “Monflorit! La gaia terra/ del bell viure i del bell nom!/Espargida entre pla i serra/ per millor plaure a tothom”.
Així és com començaven els versos tan descriptius de Caterina Albert, escrits el 1942, quan la seva vila pescadora a redós de les ruïnes grecoromanes d’Empúries encara no havia desenvolupat l’estiueig turístic que hi arrelaria amb força a partir dels anys seixanta del segle passat.

El tren, eix clau
I és que els usos i costums dels primers estiuejants de les darreres dècades del segle xix i les primeres del xx són lluny de les platges atapeïdes de banyistes que coneixem avui. Llavors estiuejar era un privilegi reservat a les famílies més adinerades de la capital i d’altres ciutats, que s’instal·laven fora durant dos, tres o quatre mesos, anant al mar, efectivament, però encara tant o més a l’interior i la muntanya. I el Vallès, començant per Montcada i Reixac, Cerdanyola i Sant Cugat, situades just rere la Serra de Collserola i que trobaven en el tren el principal motor d’expansió, van ser de les localitats més destacades d’entre les que van rebre els primers estiuejants. Ho van fer juntament amb d’altres localitats més allunyades, però també comunicades amb tren, com Caldes de Montbui –que del 1880 al 1939 va tenir el tren El calderí–, així com Ripollet, Santa Perpètua, Sant Fost, Parets, la Garriga, Figaró, Montmeló, Aiguafreda, Cardedeu, Llinars del Vallès, Sant Celoni, Santa Maria de Palautordera o Bellaterra, un veïnat nascut a partir de la construcció de l’estació dels Ferrocarrils Catalans l’any 1930.
El fenomen de “l’estiueig al camp” es va expandir poc o molt a tot arreu i també va agafar cos a localitats rurals sense comunicació ferroviària com ara Matadepera, Castellar, l’Ametlla, Montornès, Vilanova del Vallès, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Granera... Es van convertir en llocs idonis on trobar-hi aquells aires més purs que preconitzaven els corrents higienistes, d’influència creixent, que donaven importància a viure en un ambient saludable, a mesura que la industrialització de les ciutats avançava i alhora empitjoraven les condicions de vida, per causa dels fums, sorolls i residus que les fàbriques originaven.

L’extensió social de les vacances
Per això mateix, el declivi iniciat a la segona meitat del segle passat d’aquell estiueig clàssic va ser degut en bona part “als avenços de la indústria farmacèutica” i a “l’extensió social de les vacances a partir de certes polítiques de l’estat del benestar”, tal com ho explica amb més detall en aquestes mateixes planes l’historiador Joaquim M. Puigvert, professor de la Universitat de Girona (UdG) i director de la Càtedra Martí Casals de Medicina i Salut en l’Àmbit Rural de la mateixa universitat.
La millora de la salut va ser un dels motius que va moure els primers burgesos de Barcelona –i també de Terrassa i Sabadell– a sortir a passar els mesos de bonança fora de les seves ciutats, però també les ganes de gaudir del lleure per esbargir-se. Això es va concretar en activitats com ara anar a fer excursions al bosc i a les fonts per prendre’n les seves aigües, com és el cas de les reconegudes fonts de Montcada i Reixac, i en la celebració d’innombrables festes i tertúlies als casinos i torres dels estiuejants. Eren unes festes i activitats molt exclusives per a ells, els “membres de la colònia”, com ells es reconeixien a si mateixos i per part de la població local que també els anomenava “forasters”. I, de fet, no hi havia res de pejoratiu en el terme, ja que pobles pioners en l’estiueig –com la Garriga, Cardedeu o Sant Feliu de Codines– ara fa un segle tenien la seva Societat d’Atracció de Forasters que, com els actuals patronats i oficines de turisme, organitzaven actes per incentivar que els visitants de fora es trobessin a gust a la vila.
Amb més o menys grau, l’impacte de l’estiueig es va estendre a la majoria dels pobles del Vallès i fins i tot va haver-hi masies i cases de pagès que als anys cinquanta i seixanta es van obrir a acollir hostes, compartint amb ells estances de la casa, en el que seria tot un preludi del que avui coneixem com a turisme rural.

Els del poble i els forasters
L’arribada d’estiuejants va introduir transformacions en tots els àmbits de la vida, començant per una marcada divisió social entre la gent adinerada de fora i la més modesta del poble. El fenomen va suposar també un revulsiu econòmic i laboral en uns pobles que vivien de la pagesia i on es va crear nova feina per a paletes, lampistes i fusters, enfeinats a construir cases d’un nou estil modernista, inicialment, situades en nous eixamples i nous eixos urbans, i més tard en la construcció de tota mena de xalets a les urbanitzacions que van proliferar a partir dels anys seixanta i setanta.
Al mateix temps el comerç es va revitalitzar –sovint aplicant de sota mà preus més cars per als forasters que per als locals– i fins van néixer pastisseries i botigues noves en pobles petits, que proveïen els estiuejants –i de retop tots els veïns– dels productes més refinats que ells consumien a ciutat.
L’estiu també era un moment especialment idoni per participar en la vida recreativa, fet que va donar una gran empenta a les Festes Majors, engalanades amb grans envelats, per als balls de tarda i de nit, i va impulsar jornades i activitats esportives de gran rivalitat, com ara partits de futbol entre jugadors locals i equips integrats per estiuejants.

Els balnearis, un món
Els balnearis de tradició francesa havien estat, ja des de meitats del segle xix, un atractiu per a famílies de l’alta societat barcelonina, fet que va ajudar a desenvolupar el potencial termal que tenien algunes localitats catalanes, com ara les vallesanes de la Garriga i Caldes de Montbui, amb banys mineromedicinals implantats des dels temps dels romans. De fet, romans a banda, els reconeguts banys garriguencs havien atret visitants des d’antic i es pot dir que el rei Martí l’Humà hauria estat el primer estiuejant de la vila quan, el mes de maig de l’any 1400, per motius de salut, s’hi va establir amb un ampli seguici i, d’alguna manera, la Garriga es va convertir així per unes setmanes en la capital de les decisions polítiques de la Corona d’Aragó. També va ser gràcies al renom i a l’afluència de visitants que els balnearis van donar a la Garriga que els anys 1911 i 1914 els boscos de can Terrers reunissin unes concorregudes sessions de Teatre a la Natura, pioneres a Catalunya, que van comptar a l’assistència de destacats intel·lectuals de l’època com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Maria López Picó o Magí Morera, entre d’altres.

Les torres d’estiueig
La implantació de l’arquitectura modernista és una de les petjades més fondes de l’estiueig als pobles i ciutats vallesanes i va tenir com a principals artífex els arquitectes Manuel Joaqum Raspall i Eduard Maria Balcells Buïgas, que van firmar els plànols d’un bon nombre de cases d’aquella arquitectura culta, d’autor, que s’introduïa a la ruralia, amb la participació d’altres noms com Josep Puig i Cadafalch, que va ser president de la Mancomunitat de Catalunya. Són més d’un centenar els punts d’interès artístic modernista encara visibles al Vallès, construïts per arquitectes com els esmentats. Alguns d’aquells edificis vistosos, vinculats a l’estiueig clàssic, avui són seu d’equipaments municipals diversos, com el Centre Cívic Mas Bagà de Llinars del Vallès, el Casal de la Gent Gran de la Rambla de Santa Perpètua o el Museu d’Art Modern de Cerdanyola.
Amb tot, la proliferació de torres d’aquella estètica arquitectònica tampoc no va agradar tothom en els anys en els quals es desenvolupava. El geògraf Pau Vila les va qualificar “d’exòtiques i vanitoses” i de “no integrar-se en el paisatge”, al seu llibre Resum de geografia de Catalunya, escrit entre el 1926 i el 1935. I el periodista Eugeni Xammar va qualificar de “vertadera mona de Pasqua” la reforma que Raspall va fer de can Xammar de l’Ametlla quan la van comprar els Millet.

Canvis urbanístics
Les autoritats locals es van adonar aviat que calia fer millores urbanístiques per garantir el benestar dels estiuejants, des d’obres d’enjardinament fins a plans d’ordenació i incorporació d’infraestructures com la llum elèctrica i el telèfon, encara que els principals beneficiats no fossin precisament la gent del poble. És així com a Montcada es van desenvolupar dos eixamples que van configurar l’estructura urbana que la ciutat té avui o a la Garriga es va projectar la Ronda del Carril o el seu memorable Passeig rectilini d’un quilòmetre de llargada.
Les colònies d’estiuejants tenien un marcat caire endogàmic. Organitzaven festes i actes al seu casino i connectaven prioritàriament amb les persones més influents i benestants de la vila, com les autoritats municipals, el rector, el metge i els mestres, mentre que la gent del poble s’hi relacionava més aviat perquè treballava per a ells com a masovers i jardiners i, en menor mesura, com a minyones i criats, perquè ja acostumaven a arribar amb ells des de la ciutat. Amb tot, aquests “forasters” nouvinguts van acabar arrelant a la vila i són moltes les accions de mecenatge que van dur a terme, costejant inversions municipals i parroquials o determinades obres públiques.
L’estiueig es va expandir en les primeres tres dècades del segle passat fins que l’esclat de la Guerra Civil el 1936 el va estroncar. Es va anar reprenent a poc a poc en els primers anys de la postguerra, protagonitzat per unes classes benestants ben vistes pel franquisme, que es van aferrar a la llengua castellana com a pròpia, fet que les distingia de la població local, que seguia parlant majoritàriament en català malgrat les prohibicions a què la llengua estava sotmesa.
El de la postguerra va ser un estiueig menys glamurós a causa de l’estretor general que els tres anys d’enfrontament bèl·lic havien deixat a la vida social i a l’economia. A partir dels anys seixanta, l’estiueig clàssic de les classes burgeses va anar sent substituït progressivament per un altre de més interclassista, coincidint amb el desarrollismo econòmic preconitzat per règim dictatorial i per la popularització dels cotxes en el si de les famílies i de les vacances pagades.

Les urbanitzacions
Va ser llavors quan es van començar a desenvolupar les primeres urbanitzacions en àrees agrícoles i forestals, sense criteris urbanístics ni ambientals, que van proliferar a nombrosos pobles de l’interior del Vallès, com els de la Vall del Tenes o els situats a les faldes del Montseny i de Sant Llorenç del Munt, entre molts d’altres. Un fenomen residencial vinculat originàriament a l’estiueig i el lleure, que naixia de l’especulació immobiliària i de propietaris de terres que venien a preus baixos parcel·les on es van edificar sense gaires miraments els xalets, que van posar les bases d’un creixement urbanístic que s’ha mantingut fins als nostres dies.
Amb els anys, com va passar amb nombroses torres de l’antic estiueig clàssic, les cases unifamiliars de les urbanitzacions s’han anat convertint en residències permanents d’antics estiuejants o dels seus descendents. Unes urbanitzacions nascudes sense serveis o amb moltes deficiències, que han comportat problemàtiques serioses a nombrosos municipis que han volgut regularitzar-les i dotar-les dels serveis adequats als seus propietaris actuals, que han deixat de ser estiuejants per convertir-se en veïns que hi viuen tot l’any.
Fins fa ben poc encara era possible trobar algun cas anecdòtic d’estiuejants clàssics d’arrel aristocràtica, com el de Joan Amat i Mercedes Par, de 95 i 86 anys, propietaris de la Torre Amat de Cardedeu, on han estiuejant ininterrompudament els darrers cinquanta anys, tot i que ja havien estat habituals a Cardedeu molts anys abans, en altres torres de la família, com la torre Cortés. Els tropells de la salut impediran que aquest estiu, per segon any, no puguin instal·lar-s’hi, de juny a novembre, com solien. “No saps el greu que em sap, perquè Cardedeu és la nostra vida”, afirma la Mercedes, que recorda que, quan arribaven al poble, tenien el costum “d’anar a notificar-ho a l’alcalde i a posar-se a la seva disposició”.
Tant els descendents dels que antigament estiuejaven al Vallès com els veïns actuals de la comarca, a hores d’ara destinen les vacances d’estiu a fer tota mena d’estades o viatges turístics en altres contrades –a prop o arreu del món–, que tenen poc a veure amb aquell fenomen social de temporada llarga que s’establia en una determinada plaça.

Lloguers turístics
Amb tot, la proximitat del Vallès amb Barcelona està fent notar el gran impacte turístic internacional de la ciutat, fet que està fent aparèixer a la comarca el lloguer informal d’apartaments o habitacions per dies a turistes d’arreu, especialment en zones ben comunicades amb la capital catalana. Això obre un nou debat sobre com regular aquestes activitats econòmiques emergents, que és a sobre de la taula de diversos ajuntaments. És el cas de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, que veu amb preocupació “com proliferen per Internet aquest tipus d’ofertes, que generen una activitat econòmica en zones residencials del municipi que no tenen reconeguts aquests usos i que fan disparar el preus dels habitatges, tant de lloguer com de compra”, segons la seva directora de Territori i Sostenibilitat, Teresa Mira.
Corresponen a la història les imatges d’un segle enrere de les famílies adinerades que a primers d’estiu arribaven carregades de baguls a les estacions de tren de Montcada, Cerdanyola o la Garriga, on els esperaven carruatges per anar cap a les seves torres, després d’haver tancat la casa de Barcelona. Amb tot, en la memòria popular encara hi ha molt vives les imatges més recents del canvi general de ritme que experimentaven molts pobles vallesans quan, amb les revetlles de Sant Joan, arribaven els estiuejants, uns nous veïns de temporada que omplien de vida festiva els pobles i viles, en un ambient que desapareixia de cop al setembre, quan feien les maletes quan era l’hora de la tornada a l’escola. Unes imatges com aquelles, d’il·lusió al juny i d’enyorança al setembre, com les que ara encara es poden viure amb melangia a alguns pobles de muntanya i de la costa catalana.
De l’estiueig senyorial del XIX  als xalets populars dels anys 70, de veïns actuals

Imatge d'uns estiuejants durant una de les seves excursions a la Font del Mitja Costa de Montcada, l’any 1919. Foto: Centre Cultural Montcada.

Cartell d’un esdeveniment esportiu a Castellterçol, entre locals i estiuejants, del 1923.

Un grup de banyistes, al Pont de can Donat de la riera Tenes al seu pas per Santa Eulàlia de Ronçana, amb un taxi de Barcelona passant pel camí, a inicis dels anys seixanta. Foto: Arxiu Pere Cabot.

Una fotografia de l’època daurada del Casino de la Garriga, d’inicis dels anys trenta Foto: Imatge cedida per Albert Benzekry. Arxiu Fundació Maurí de la Garriga.

La revista Il·lustació Catalana va dedicar un reportatge a l’estrena de Flors de Cingle d’Ignasi Iglesias, el dia 3 de setembre de 1911 al bosc de Can Terrés de la Garriga. Foto: Arxiu Biblioteca de Catalunya.

Centre Cívic Mas Bagà de Llinars del Vallès. Foto: Vicenç Relats.

Imatge de la Vall del Tenes que mostra l’ocupació del territori que ha suposat el creixement de les diferents urbanitzacions a poble del Vallès. Foto: Josep Prims.

Una imatge de l’arribada de del ferrocarril a Sant Cugat, el 26 d’octubre de 1917. Foto: Arxiu FGC.

Imatge de la Vall del Tenes que mostra l’ocupació del territori que ha suposat el creixement de les diferents urbanitzacions a poble del Vallès. Foto: Josep Prims.

La Xamuskina de Ripollet, quan el vell estiueig inspira un element modern del bestiari popular

Pot un element patrimonial d’un segle enrere transmutar-se en un patrimoni actual i modern de la cultura popular? Ripollet acaba de demostrar que sí. Durant la festa de Sant Jordi d’aquest any s’ha presentat la Xamuskina, una nova figura del bestiari popular local per a les festes de carrer, que desfilarà junt amb el Cabraboc, el Poll Foc i els gegantons i gegantonets. La nova figura està inspirada en els tres dracs de ferro forjat d’estil modernista de la Torre de l’Argentera, més coneguda com a torre de l’INEM, situada a la Rambla Sant Jordi. Es tracta d’una antiga torre d’estiuejants de primers del segle passat que ha estat recuperada com a equipament i que als anys vuitanta va allotjar el moviment associatiu en plena ebullició. En la tria del nom, d’entre les 8 propostes fetes per les escoles del poble, hi van participar més de 2.500 veïns, en votació popular. Nascuda a l’entorn de la celebració de l’any del llibre, la Xamuskina es presenta com un personatge heroic que estima els infants, el poble, la lectura i també el patrimoni local.
D’homenatges als estiuejants i a la tasca que van fer als respectius pobles d’acollida se n’han fet força i són nombrosos els casos de persones declarades filles i fills il·lustres d’un poble o als quals se’ls ha dedicat algun carrer. Amb tot, el cas més curiós és el de Cebrià Calvet Jané (Barcelona 1855-1932), conegut popularment com a Canuto, sobretot a Castellterçol. Era fill d'un traginer barceloní que l'any 1873 es va casar amb una filla de Castellterçol, Antònia Picas. Va fer fortuna amb el negoci del transport amb carros i es va acabar convertint en un personatge molt peculiar. Va adquirir gran notorietat i es va convertir en promotor de la vila com a centre d'estiueig. Tan peculiar va ser que l'any 1919 es va "autoerigir" un monument, situat a l'entrada del barri del Pedregar, on va construir diverses cases. La veritat és que d’autoestima, al Canuto, no n’hi faltava gens.
Entre els nombrosos noms famosos de l’estiueig, a Santa Perpètua de Mogoda n’hi va haver un de molt popular: el de la Bella Dorita, cupletista triomfadora al Paral·lel de Barcelona als anys vint i trenta del segle passat, que va ser habitual a La Florida, un barri creat per l’estiueig als anys vint, on va tenir-hi una casa.

Una imatge de la xamusquina de Ripollet.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara