Caldes: de banyistes i estiuejants a veïns
Caldes de Montbui va ser la principal estació balneària de Catalunya a finals del segle XIX i Al segle XX van aflorar-hi diversos models d’estiueig
Raquel Puig Alasa
(text)
El 1909 Manel J. Raspall, l’urbanista modernista vallesà per excel·lència, exercia com a arquitecte municipal de Caldes. Algunes de les seves obres van ser el safareig de la Canaleta, la darrera reforma de la Font del Lleó i alguna casa particular. Aquest patrimoni no respon a la febre constructora de grans cases d’estiueig modernistes i que avui encara es conserven, com sí que passa al poble veí Sant Feliu de Codines, «el poble d’estiueig per viure-hi tot l’any». En aquest recorregut per l’estiueig a Caldes esmentem banyistes, bohemis «caça-paisatges» i les primeres urbanitzacions. És clar que, a la llista hi hauríem d’ incloure els campistes, semi-nòmades fidels a la vila termal i, sens dubte, els primers estiuejants: els romans que hi van construir les seves vilae.
Els banyistes
A finals del segle xix, essent segona estació balneària de la península, Caldes era receptora d’un ampli ventall social de turistes: des la mateixa reina Isabel II i la seva filla Maria Cristina, a burgesos, aristòcrates o grans terratinents lleidatans que hi venien coincidint amb l’aplec del Remei a la tardor. Molt abans, fins i tot Joan Serrallonga, el bandoler, que hi va fer una estada fugaç fent-se passar per un membre de l’aristocràcia italiana. La facècia la recull Joan Perucho en la seva obra Els balnearis i explica com en una de les tertúlies al jardí el bandoler va coincidir amb el virrei, el seu màxim perseguidor, que no el va reconèixer. Joan Sala, però, es va ficar de peus a la galleda durant la conversa ( va confondre el nom del déu Baco en castellà pel mot bacó) i en sentir-se ofès va acabar fugint a l’estil bandoler. I és que la tertúlia al jardí era sens dubte una de les principals activitats reposades durant les estades balneàries. Prendre la fresca o el solet amb glamur, vaja! A l’anecdotari de banyistes i les seves activitats tertulianes hi podem sumar l’ escultor Manolo Hugué. Allotjat al Balneari Broquetas, de seguida es va posar tothom a la butxaca: entrava a la cuina i picava qualsevol cosa i pel salons era el rei de les converses, segons testimonis de l’època. Manolo acabaria sent un veí de Caldes, com farien estiuejants posteriors. L’altre gruix de clients, petits i grans empresaris o menestrals, podien gaudir més del seu anonimat. I, què feien aquests banyistes, a banda de la rutina dels banys i les tertúlies als salons i grans jardins? Cronistes locals com Joan Oller o Òscar Samsó expliquen que alguns s’havien afeccionat a la pesca a la riera o bé feien excursions a les fonts de la rodalia. Un dels punts mig amagats era el gorg de les Elies a cavall de Caldes i Sant Feliu. Tot plegat, entre els mesos d’abril i mitjans de juliol. En plena temporada d’estiu, als balnearis, baixava la clientela i l’activitat forta no es reprenia fins ben entrat el setembre.
El fet és que Caldes, tot i gaudir d’un entorn natural immillorable per a caminades suaus, no tenia grans avingudes de passeig dins del nucli urbà, per això els balnearis havien anat engrandint els espais de jardí. Fins que es va anar articulant urbanísticament el passeig del Remei. L’empedrat d’aquesta via va donar cert aire d’estiueig a la vila: un passeig agradable, amb dues fileres de plataners per banda. Naixia, així, un espai que posava en contacte els aires de camp de la vila amb un cert sentit d’urbs organitzada. Al llarg del passeig s’hi van construir algunes cases adossades d’estiueig, destacant la cantonera casa Canals (o cal Mussenya) alçada per Manel Raspall, que marcava l’inici d’aquesta ruta urbana. Actualment, en aquest mateix sentit, ha guanyat pes l’espai de les Hortes de Baix, a tocar de l’espai de banys públics, on és habitual veure-hi passejants.
Els bohemis, caçadors de llum i paisatges
Algunes famílies arribarien i s’instal·larien a Caldes pels seus paisatges. Una de les més arrelades va ser la de l’artista Antoni Vila Arrufat que l’any 1922 i acompanyat pel seu amic Josep Vives –tots dos de Sabadell– van descobrir l’espai de Sant Sebastià de Montmajor, format per l’església, la sagrera i petits masos dispersos per serrats propers. Aquesta pedania situada a plena muntanya del Farell era un espai mig abandonat després que la crisi de la fil·loxera en forcés l’ èxode d’habitants. El pintor i amics seus van quedar impressionats per la llum de l’entorn, amb l’omnipresent cim de Gallifa i van demanar al mas de Can Pastor si els deixarien un espai per guardar-hi els estris de pintors. I així van acabar comprant aquesta casa i d’altres, establint un vincle emocional amb l’espai i una estreta complicitat amb la seva gent.
Pocs anys més tard, el resultat seria una important restauració del conjunt patrimonial, començant per l’església: es van comprar elements litúrgics i van tenir lloc les grans aportacions artístiques del pintor Vila Arrufat, al mateix altar, amb l’aportació de l’escultor calderí Sebastià Badia.
Antoni Vila Delclòs, nét del pintor Vila Arrufat i fill d’Antoni Vila Grau, qui va ser fins fa pocs anys el vitraller de la Sagrada Família, explica que el seu pare, junt amb d’altres artistes com l’arquitecte J.Bonet, l’interiorista J.Vilanova, el ceramista J.Aguadé i el joier A.Bisbe van formar el grup “La Cantonada”. Aquest col·lectiu interdisciplinari format per gent de Sabadell i Barcelona mantenia l’activitat artística, i alhora lúdica, en un espai “que no estava de moda”, diu. Els petits masos de Sant Sebastià es van anar omplint de famílies com els Edo, els Alujes, els de cal Jaumot, els Carbonell, els Gaspar, etc. Tots plegats van conformar un cosmos particular a la pedania, que va esdevenir un refugi inspirador per aquest grup d’intel·lectuals, on no hi faltaven tampoc llargues tertúlies o representacions teatrals als pallers, a banda dels treballs d’estudi, propis dels artistes.
L’Antoni explica: “sentíem que vivíem en llibertat i, alhora, en un aïllament relatiu”. Amb l’arribada del bon temps, les famílies s’instal·laven a les cases, mentre els qui treballaven es desplaçaven diàriament a Barcelona. Era una etapa en què les facècies es multiplicaven: festes d’època, excursions i, sobretot, els banys a les basses que sempre eren una sorpresa, pel nivell de l’aigua i pels habitants d’altres espècies que hi trobaven. “Corríem en estat semi-salvatge primer amb les bicis, després amb les motos, però abans ja havíem jugat arrossegant uns camions de joguina enormes”, relata l’Antoni. “Qualsevol petita activitat era un esdeveniment. Un dels més remarcables era la festa d’aniversari que preparàvem a mossèn Ramon Giralt”, el rector de l’església que els feia visites. Actualment aquest esperit bohemi i el vincle amb la muntanya s’ha traspassat a les noves generacions com la de l’Antoni i la els seus fills, que conviuen encara amb alguns dels avis de “La Cantonada”. L’Antoni, és historiador del vitrall i artista plàstic i ara mateix viu a Sant Sebastià gran part de l’any.
Les primeres urbanitzacions: la primera piscina de Can Valls
El llibres de llicències d’obres delaten algunes primeres casas de campo o xalets a inicis dels anys seixanta del segle xx a la zona del Puigdomí, un turó adjacent al nucli urbà, sota el mateix passeig del Remei. L’any 1968 hi ha desenes de permisos suspesos per a la zona d’Els Saulons que no s’autoritzen fins el 1973. Les actes de plens constaten els estira-i-arronsa entre determinats promotors i l’ajuntament de l’època. A inicis d’aquesta dècada sorgeixen també les primeres cases també al Farell, La Font dels Enamorats (Finca Ribó), o a Els Lledoners. Però ens fixem en Can Valls, on l’any 1969 comença el periple per a la família Maye Pérez que hi arriba buscant un terreny. Originaris de Gràcia, a Barcelona es dedicaven a la pelleteria, amb comerços a la capital i a Calafell.
Quan arriben a Caldes els convenç l’entorn i la planificació de serveis ( ja hi ha enllumenat i clavegueres). Les parcel·les solien tenir una grandària de 1.000 m2 o més, però al voltant no hi ha res més que una pineda. La Jenny filla de l’Oto, motiu pel qual és conegut el seu pare a Can Valls, recorda amb entusiasme aquests inicis: es va fer de seguida un nucli de comunitat entre una desena de famílies i els petits sempre anàvem amunt i avall, lliures però segurs. Fèiem cabanes, concursos de disfresses, olimpíades i fins i tot s’havia fet una cavalcada de Reis que anaven passant per les cases. A l’estiu, era viure al carrer. A Barcelona sempre esperàvem amb ganes anar a la torre». I no era estrany, a més de les aventures entre turons, la parcel·la dels germans Maye era un punt neuràlgic per a refrescar-se: van ser la primera casa de Can Valls amb piscina! Durants aquests anys inicials va ser “la piscina”. La canalla va fer colla de seguida. Una de les integrants va ser la Cristina Tramullas, filla d’un agent de viatges de l’Eixample, que hi va arribar pocs anys més tard. La Cristina corrobora totes les vivències i destaca el fort sentiment de comunitat. “La prova és que”, explica, “més de trenta anys després, la colla la mantenim i ens anem trobant”. Can Valls va ser vista com l’elit de les urbanitzacions que va passar per diferents etapes: la més inicial, amb parcel·les més grans i la que va anar portant més gent i ampliant zones d’urbanització, amb finques una mica més reduïdes, d’uns 600 m2. Era coneguda com la zona dels taxistes.
Els estiuejants de Can Valls van crear un món propi, una mica deslligat del nucli de Caldes, però on s’hi anava sempre per comprar des de caixes de fruita per a fer melmelades a qualsevol cosa que es necessités, com per exemple, anar a telefonar. El primer veí amb línia telefònica a casa, feia el favor a la resta pels avisos. Ens ho expliquen els Maye que destaquen, per damunt de tot, el gran esperit de comunitat i de respecte entre un veïnat amb ganes de tirar endavant activitats i no només limitar-se a cuidar la gespa. Un altre exemple en seria la Charo García, una alabesa casada amb un alt executiu que va ser traslladat a Barcelona. La Charo és i era una dona amb inquietuds i estava molt motivada per dotar la col·lectivitat d’un espai d’expressió. Així que entre els anys 1987 i 1994 va tirar endavant la revista Impuls, on es publicaven escrits de veïns, consells domèstics, o informacions d’interès general.
Tots plegats tenen una estima i per aquest passat feliç i ric de vivències, amb fills i filles, alguns dels quals s’han convertit plenament en calderins de Can Valls. Els avis, persisteixen amb certa nostàlgia en el seu calendari d’estiueig, gaudint dels néts i de les trobades amb la colla.
Carpeta Quan en dèiem estiuejants
