Bellaterra: ¿Zona d’estiueig, barri residencial, poble?

L’espai urbà nascut als anys trenta amb els Ferrocarrils Catalans va passar de ser de propietaris a veïns als anys setanta

Ignasi Roda (text)

El meu pare, Frederic Roda Pérez, va prologar el meu llibre Bellaterra 1930 – 2005. Crònica de 75 anys. No era pas un privilegi familiar sinó una raó de justícia: ell va ser un actiu importantíssim en la construcció de la convivència veïnal des dels anys 40 fins a la seva mort, l’any 2006. A molts, però, els va sorprendre el títol del pròleg: “Bellaterra no existeix”. Com era que un home que havia fet tant per Bellaterra digués que no existia? La redacció d’aquest pròleg es va fer una setmana abans que el meu pare es morís. Tenia moltes dificultats per parlar degut al Pàrkinson i jo aleshores ja sordejava. És a dir que, units nostres fronts, intentava transcriure el que ell em deia. La situació era força còmica, fins al punt que no ens vàrem poder estar d’esclafir a riure. Pocs dies després va morir i jo només tenia un bocí de pròleg. Aleshores vaig recordar el pregó que havia fet a la Festa Major de Bellaterra del 1987 i que, potser, amb aquell material i el que m’havia dictat, podia completar el pròleg pel llibre.
Tornant al títol, “Bellaterra no existeix”, cal dir que sorgeix en un moment convuls, quan un bon nombre de bellaterrencs començaven a parlar de la possibilitat de segregar-se de Cerdanyola del Vallès. Ell creia que si la idea prosperava, tant bon punt tinguéssim ajuntament, començarien els conflictes entre veïns. La segregació no va prosperar, però si la creació de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) i val a dir que els temors del pare s’han complert en escreix.
Tot aquest preàmbul es deu al fet que la tradició de l’antic estiueig al Vallès, que centra la carpeta d’aquest número de Vallesos, hi té unes particularitats que, a diferència del que sovint es pensa, més aviat l’entronquen amb les promocions immobiliàries estàndards d’avui en dia, essent una pionera d’aquest exercici especulatiu. Si comparem, per proximitat, Bellaterra amb Montflorit, barri de Cerdanyola, veurem de seguida que el segon neix no pas d’una promoció urbanística sinó de la construcció esparsa de cases per part de la burgesia barcelonina que cercava un lloc per passar l’estiu en un poble no massa allunyat de la capital. No hi havia integració urbana amb Cerdanyola sinó el fet pintoresc de viure uns mesos al costat d’un poblet rural. Amb el temps (1919), Montflorit va agafar consciència de barri i va constitur la Unió de propietaris per atendre unes necessitats que l’Ajuntament de Cerdanyola no podia cobrir pels seus pocs recursos. Aquí caldria fer una reflexió i considerar fins a quin punt les construccions de les cases d’estiueig aportaven diners a les arques municipals. Jo crec que no, en tot cas benefici a les masies de l’entorn i les botigues del centre, ja que els estiuejants hi compraven.

El negoci com a motor
Bellaterra, per contra, va néixer del pensament de negoci. L’empresa Fomento de la Vivienda Popular (FVP) veia que la idea de l’estiueig podia aportar bons beneficis i va decidir cercar uns terrenys per urbanitzar i oferir als industrials barcelonins. L’ocasió es va presentar el 1912 amb la constitució la Societat Ferrocarrils de Catalunya S.A. (FCC) que pretenia construir una línia de ferrocarrils entre Barcelona i França.
Com ja ha explicat abastament Vallesos en altres edicions, els actuals Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) van ser impulsats per l’enginyer industrial Carles Emili Montañés, que pretenia arribar fins a França amb un tren d’amplada de via Europea. De fet, aquesta línia ha estat l’única a tot l’Estat espanyol amb aquestes característiques. El projecte era tant ambiciós que va caldre anar a cercar capital internacional, que va arribar amb l’enginyer nordamericà Frank Stark Pearson.
L’enllaç amb França havia de ser en direcció Terrassa, però l’activitat tèxtil de Sabadell també recomanava fer una derivació cap a aquesta ciutat. En el seu traçat la línia va patir un desviament important, ja que Cerdanyola es va considerar com un punt de pas. Això no va ser possible per la oposició dels propietaris de les terres per on havien de passar les vies, can Miró i can Domènec sobretot. És a dir que, reculant, reculant el traçat van arribar al límit de la serra Galliners, just on comença la vall Moranta. I a mitja distància entre Sant Cugat i Sabadell va néixer Bellaterra.
L’empresa FVP va convèncer els propietaris de can Domènec perquè els venguessin les terres i, així, promoure la urbanització. No cal dir que aquesta història simplificada suscita moltes preguntes: FVP estava en conxorxa amb el projecte ferroviari?; una promotora d’habitatges populars impulsava una urbanització?; els vincles de FVP amb la banca eren determinats?, etc.

Nascuda amb l’estació de tren
Sigui com sigui, Bellaterra va néixer i els que hem treballat la seva història vàrem determinar que la data de fundació bé podia escaure el dia que va entrar en servei l’estació de tren, és a dir el 22 de juny de 1930. La data és simbòlica ja que la urbanització havia començat a desenvolupar-se un parell d’anys enrere. Una fotografia del 1930 de l’estació revela que ja hi havia unes quantes cases construïdes.
Bellaterra es va poblar principalment per gent de Barcelona, tot i que alguna família de Sabadell també s’hi va instal·lar. Amb tot, perquè entenguem la dificultat d’arribar en cotxe des de Sabadell cal dir que fins l’any 1963 no es va obrir la carretera actual i els sabadellencs havien de voltar per Cerdanyola.
La distància de Bellaterra amb Cerdanyola i el fet de no tenir connexió ferroviària ha estat determinat per al desenvolupament del barri, encara que l’atenció urbana no sempre ha estat responsabilitat del municipi. Com a urbanitzadors, FVP tenia l’obligació de crear les infraestructures necessàries, però ben aviat se’n va desentendre. Tot va passar a mans de personatges destacats de la comunitat, i que el meu pare, amb sornegueria però també amb admiració, titllava de cacics. Al seu pròleg escrivia: El camí comença amb la propietat privada coincidint amb l’època dels anomenats cacics que, per sort, feren possible la dita Romanonesca: “Feliz el pueblo que tiene un buen cacique”.
Vull citar el cas del meu avi matern Joan Fàbregas Soler, que va arribar a construir onze cases, i potser en serien més si no hagués mort el 1953. Desconec els vincles d’ell amb FVP, si és que n’hi havia i les raons de la seva fal·lera de fer cases entre el 39 i el 53. Ell i la seva família van arribar precisament el 1930, amb el tren per dir-ho d’una manera, però no va ser fins el 1934 que es va construir la casa pairal. Després, la guerra ho va aturar tot. Una guerra on Bellaterra podia haver tingut un protagonisme luctuós amb l’afusellament, el mateix 18 de juliol del 36, de molts caps de família titllats de burgesos industrials, davant de l’hostal Sant Pancraç, afusellament que van impedir els estiuejants senyor Abalo, president de la Creu Roja d’aleshores, i el senyor Dencàs, germà del llavors conseller de Governació de la Generalitat republicana Josep Dencàs. Bellaterra també va ser la seu de molts nens i nenes que fugien de la guerra i que van ser acollits per famílies, i van rebre instrucció en una escola improvisada a les dependències de l’Sport Club Bellaterra.
Del 1930 al 1965 Bellaterra va ser principalment un lloc d’estiueig. Poques famílies s’havien aventurat a viure-hi tot l’any. La deixadesa de l’empresa urbanitzadora es reflectia en els serveis bàsics i d’infraestructura. El traspàs de titularitat cap a l’Ajuntament no va millorar la cosa. A partir del 1970 moltes d’aquelles famílies que només hi anaven a l’estiu van decidir fer de la seva casa d’estiueig la primera residència. La Unió de Propietaris va passar a dir-se Unió de Veïns i Propietaris i més tard, Unió de Veïns a seques. Ja no era només una qüestió de propietat sinó de veïnat. Els enfrontaments amb l’Ajuntament de Cerdanyola es van multiplicar i les distàncies es van accentuar fins al punt que, aquell anhel romàntic de poble dels anys trenta, i que Josep Vicens Foix reflectia en el seu article del 22 de juny de 1930 al diari La Publicitat, titulat “Bella Terra, o el naixement d’un poble”, prenia dimensió i es començava a parlar que Bellaterra podia arribar a ser poble.

Una suma de coincidències
Vull acabar l’article citant el pròleg del meu pare, que, més que ningú, sabia d’aquest llogaret i li va donar personalitat. Perquè, quan ell parla d’aquesta “no existència de Bellaterra” ho fa des del cor, des de la perspectiva de qui ha viscut les convulsions d’una comunitat que es regia per un codi inexistent i romàntic del bon veïnatge, com les antigues concentracions d’estiueig modernistes i noucentistes, fins a la prosperitat que malauradament comporta la fredor d’uns interessos econòmics per damunt de la construcció harmònica d’una societat.
“Bellaterra és una suma de coincidències en l’espai: el producte de la industrialització creixent de Barcelona, la conquesta de les vuit hores de treball, la influència del cottage britànic, la presència vital de la immigració, entre d’altres. Bellaterra podia haver estat un paradís il·lusori o gairebé, o només el testimoni del pas de generacions. Som com una illa de contorns imprecisos, cenyits d’autopistes, aeroports, imaginàries zones de reserva forestal, campus universitari inclement i desert. Bella gent de Bellaterra! Des d’on sou, mireu a dreta i esquerra. Doneu-vos la mà, prometeu-vos concòrdia, mútua comprensió, poc amor propi, sentit de pertinença. Poca gent com vosaltres té la sort de poder anar construint el propi poble, de fer-lo com vol que sigui. I si surt malament no poder donar la culpa a ningú més que a nosaltres mateixos!”
Bellaterra: ¿Zona d’estiueig, barri residencial, poble?

Una imatge de l’stació de ferrocarril de Bellaterra als anys quaranta del segle XX. Foto: Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya.

Primera vinyeta de l’Auca de Bellaterra de Valentí Castanys: “La família Grau i Serra / se’n va un dia a Bellaterra”. Foto: Ignasi Roda

Primeres cases de Bellaterra, als anys trenta. A primer terme la plaça del Pi. Foto: Ignasi Roda

Cartell d’entrada a Bellaterra.

Una imatge de l’Hostal Sant Pancraç, a Bellaterra, a inicis dels anys quaranta. Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya.

Dibuix de la casa Ábalo, casa tipus de Bellaterra del projecte urbanitzador de FVP de l’any 1930. Aquesta casa i l’estació sòn les úniques que Lluís Girona va aixecar a Bellaterra. Foto: Ignasi Roda

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara