Jordi Masó, granollerí, fa 15 anys que viu lluny de la ciutat. Casa seva costa de trobar, enfilada en una carena alta de la Roca, abocada al silenci d’uns boscos que ja són del Maresme. Entrar-hi és com entrar a la caixa d’un piano: tot ressona de notes pel martelleig viu d’uns dits. “Cada dia és així”, diu aixecant la veu el seu fill, que és qui obre. Pugem i apareix un gran cua Kawai presidint el dalt de la casa, una golfa a mida de la sumptuositat negra de l’instrument.
El pianista toca perquè el Màrius li fa fotos tocant. Assegut davant les 88 tecles, té a la vista un pany de paret despullat, a mà esquerra el finestral des d’on després ens ensenyarà el mar i a l’esquena una prestatjada replena de llibres de música i de partitures enquadernades. A la dreta, un sofà i una taula neta de papers però amb altre teclat destapat. Aquí és on Masó toca i escriu. Quasi res decora. Els llibres de literatura són a baix, a la sala d’estar.

Fer “agafar vida” a la música
Estem a mitjan Setmana Santa i parlem del concert que farà al Festival de Pasqua de Cervera. Interpretarà les Cançons i danses de Frederic Mompou intercalant-hi masurques de Chopin, dos compositors que “tenen molt en comú: una obra dedicada sobretot al piano, un caràcter melancòlic i la inspiració en la música popular.” Ho explicarà durant l’actuació: “Has d’acostar la música al públic, perquè el món va per un costat i el món de la música per un altre. Encara hem de ser pedagogs, i potser ho haurem de ser sempre.”
Masó ja fa més de 20 anys que va gravar la integral de Mompou. Com que no l’ha deixat de tocar, ha anat canviant la manera: “Abans en feia una interpretació molt racional, i ara el toco més fluid, com un anar caminant”. És com voldria Mompou? “Ell va gravar la seva obra a 80 anys i deia que cada dia tocava diferent. Jo sóc fidel al text, no a les seves gravacions”. Pregunto quin és el seu estil en general, i respon segur: “Tocar el que hi ha escrit a la partitura i incorporar-hi tot el que sé de música per portar-ho més enllà, perquè si no, no agafa vida.”
A 50 anys Masó és el pianista català que ha enregistrat més discos, quasi tants com anys té, la majoria per al segell Naxos. Ha gravat l’obra pianística de, entre altres, Monsalvatge, Sévérac, Castelnuovo-Tedesco i Turina, de qui acaba de publicar el tretzè i últim disc. En la seva discografia destaca el primer enregistrament de les peces per a piano de Robert Gerhard, “el compositor més gran que ha tingut Catalunya el segle xx”. També surt a la conversa el granollerí que dona nom al conservatori on treballa, Josep M. Ruera, de qui va fer un disc de sardanes.
Pregunto si al seu repertori l’uneix el Mediterrani. No, més aviat les oportunitats de gravar i la predilecció pels compositors dels segles xix i xx: “M’hi sento molt a gust, i si haig de dir un nom, Johannes Brahms, que equilibra molt bé el rigor i el commoure. Esculls tocar allò que t’agrada escoltar, perquè el primer oient ets tu”. Com et va començar a agradar el piano? “Perquè a casa n’hi havia un”, explica. Era el piano del seu pare, que el tocava per afició, i ell hi jugava. Va anar a l’escola de música ja de petit, com han fet els seus dos fills ara adolescents, que toquen ell el piano i ella la flauta.

Entre recrear i crear
Masó ha compost per a piano, però d’ençà que escriu “la tendència creativa se’n va cap a les paraules”. Els contes són “una via d’escapament al piano, que vol moltes hores i pot ser molt obsessiu”. Parlant del trànsit entre un llenguatge i l’altre, comenta: “Tocar música clàssica és recrear-la, investigar què volia transmetre el compositor. Però a l’ordinador soc creador, no tinc cap obligació amb ningú.” Escriure és la llibertat? “És posar-s’hi quan tens alguna cosa a dir o vols fer un experiment amb les paraules.”
El llibre que l’ha donat més a conèixer, Polpa, són 15 contes “lligats per la ironia i l’humor”. Masó ja tenia tres llibres de microrelats quan Males Herbes l’hi va publicar el 2016. Aquest any ha tret, a la mateixa editorial, La biblioteca fantasma, “el primer concebut com a llibre”. Li dona unitat l’estil, un to mig periodístic mig enciclopèdic per “explicar històries com un erudit, amb certa pompa, però que sovint són inversemblants”. A Masó el diverteix aquesta impostura, el joc intel·ligent entre veritat i mentida, “fer veure que en saps molt encara que t'ho estiguis inventant tot”.
Ha rebut elogis, i els esbandeix amb un riure curt: “És que he llegit molt”. Se l’ha emparentat amb la contística de Pere Calders, però ell replica: “M'agrada molt, però a 13 anys el vaig imitar tant que si ara començo a escriure res que s’hi assembli ho estripo de seguida”. El seu narrador s’estima més assimilar-lo a Borges, Calvino, Nabokov. També a Kafka? “Sí, i a més a Praga hi he ambientat un conte i m’agraden molt compositors txecs com Dvorak i Smetana”. Si La biblioteca fantasma tingués música seria d’aquests músics? “Li escauria més Bach: lliga amb aquest clima de falsa erudició, però irònicament: Bach és erudit de debò.”

“Que m’atrapin amb una frase”
Masó no és un diletant: ha escrit sempre i té dos cursos de Filologia Catalana. “Treballo molt cada frase, perquè l'argument pot ser absurd, banal, i la gràcia és com l’expliques. Escric com llegeixo: a mi que m’atrapin amb una frase espectacular!”. Veu lluny la novel·la que li reclamen, però ja té acabada una nouvelle amb “humor i metaliteratura”. Serà una altra obra ben masoniana, doncs, i que ja deu haver aprovat la primera lectora que té, la seva dona, violinista.
S’ha dit que té un escriure desenfadat, i se n’alegra: “M’agrada que la literatura no es prengui seriosament, no m’agrada l’èpica, les grans obres tipus Tolkien”. Masó, que tampoc es deu prendre gaire seriosament a si mateix, també se’n riu de l’afany de posteritat. Sis contes de La biblioteca fantasma els protagonitzen artistes egocèntrics, obsessionats per perpetuar-se: “Vull desmitificar aquestes ganes de perdurar: et moriràs igual que el barber que t’afaita. Coneixem Schubert i no el metge que el va portar, però estan morts igual”. I al final diu el que ja fa estona que li diuen els ulls: “Per mi ser escriptor era una il·lusió”.