A cinc minuts per tres quarts

Laura Pinyol i Puig (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)

Exactament aquesta hora. Sempre. Tots els dies laborables. Menys els d’agost, és clar, que amb els torns de les vacances, tot es dilata. I li toca fer més voltes i, amb la calor, dalt de la moto, tot és més feixuc.
L’Adelina té cinquanta-vuit anys i compta els dies que li queden per jubilar-se. Encara queda un bon tros pels seixanta-cinc, però d’ençà que la seva filla gran li va dir que esperava una criatura, que li han agafat cuques. Ha fet els seus números. I potser podrà jubilar-se una mica abans. Així podria ajudar-la. Quedar-se alguns matins amb la nena –perquè n’està segura que serà una nena, com ella, que en va tenir tres, i ben seguides: la Gemma, l’Esther i l’Anna; i com la seva germana, que també va tenir dues nenes o la seva mare, que en va tenir cinc, per desesperació del seu pare. I, quan la nena sigui més crescuda, acompanyar-la algun dia a l’escoleta o que li portin a casa si està malalta. Encara que això l’obligarà anar amb l’autobús amunt i avall, que la seva filla gran no es va voler quedar a viure aquí.
I en aquest poble que ella estima sense haver-ho triat, perquè hi va venir a parar amb el seu pare quan feia de manobre, i hagués pogut ser aquest com qualsevol altre, s’hi anat fent fins a sentir-se’n, encara que no sigui del poble de tota la vida, com els vilatans del centre, que a tothora ho diuen. Mira que en són quatre, els del poble de tota la vida, però uns als altres que s’ho diuen i no deixen de dir-s’ho, com una salutació de reconeixement. Sort que ella és la cartera. Això dona galons. La cartera és una mica com un mossèn, que tothom sap que hi és. I més val, que mala peça al teler quan no n’hi ha de mossèn. I amb la cartera, igual. Fa tants anys que n’és que és com part del paisatge. Primer, tota sola que se n’ocupava. Però després Correus va obrir una petita oficina en uns baixos d’un bloc de pisos i ara en són tres. Però ella és la cartera com oficial.
La seva vida és una rutina sense estridències. Al matí, volta pels carrers del casc antic que l’Ajuntament va vianalitzar, fa uns anys, abans del boom immobiliari. I en aquest poble del Vallès, que té com tants altres urbanitzacions, un centre més o menys històric, ni bonic ni lleig, i un polígon industrial a l’entrada que no és gaire gran, ni fa massa fumera, també tenen tot un barri nou de nova construcció, de planta baixa més quatre, que es va fer quan tothom es creia ric. Són uns pisos amb terrasses i totxo vist. I li sembla que tenen piscina comunitària i patis a dins. A ella, la veritat, és que li hauria fet il·lusió que la Gemma se n’hagués comprat un, ara la tindria a prop i quan tingués la criatura no caldria anar amunt i avall. Però la Gemma, després d’estudiar a l’Autònoma, va preferir anar-se’n cap a Barcelona. Au, ben lluny. Autobús i tren i amunt i avall. Perquè amb moto, no que hi anirà, ni per la nena, ni per ningú. O sigui que amunt i avall.
L’Adelina, doncs, quan el poble es va eixamplar i van haver d’ampliar la plantilla de carters, va triar seguir fent uns trossos del centre i a la tarda fer un parell d’urbanitzacions, amb la vespa. I a cinc minuts per tres quarts de cinc, ja està de tornada, amb la feina feta. Abans, fer de cartera, era com ser darrera la barra de la cafeteria. Ella ho sabia tot, de tothom. Qui rebia cartes de l’estranger, dels fills, d’amics antics, de parents llunyans. Qui rebia cartes sense remitent però amb una freqüència tan explícita que no calia dir res més. I ella quan la tirava a la bústia de ca l’Adela, per dir un nom, al matí, sobretot, quan el seu marit era a la fàbrica, ja ho sabia que el contingut cremava els dits. L’Adela l’esperava, rere les cortines de la cuina, i així que havia girat el carrer, corria a obrir la bústia. Però, els últims anys tot això ha canviat molt. Ara només lliura cartes certificades de multes de trànsit. Cartes dels bancs, que hi tenen molta profusió amb la paperassa. Cartes d’agències de cobroaments; aquestes, mal senyal. A vegades les cartes porten males notícies, es veu només amb la lletra d’impremta dels emissors. Cartes, cartes, com les d’abans, ja es pensava que no en tornaria a veure.
Però d’un temps ençà, i amb pena, que ho diu, que el primer dia que en va veure una, el cor li va fer un salt que es va deturar a respirar, hi ha moltíssimes cartes escrites a mà. I ella, només de veure-les, ja sap on van. Porten nom i cognoms, amb bona cal·ligrafia, que es veu que hi ha funcionaris que es posen tiquis-miquis i les tatxen d’il·legibles, si no, i posen Soto del Real o Estremera o Alcalá-Meco. És que és veure-les, i les posa a la cartera, com un tresor i les lliura a cada casa o les diposita amb cura a les safates de l’oficina de cartes per enviar; que no se’n perdi cap. I no ho sap si tantes cartes és perquè el Jordi és fill de Santa Perpètua, o el Raül, perquè va créixer a Caldes, o el Josep, que és de Terrassa, o el Turull, que és de família de Parets, o la Carme, que és de Sabadell. Potser n’envia tantes, la gent, de cartes, perquè tots estar mig emparentats. Però després es diu que no, que és una mena de teranyina subterrània que es va construint, que no té res a veure amb ser o no ser del Vallès, perquè també en recull moltes pels altres, pel Sànchez, per l’Oriol, per la Dolors i pel Quim. I això la fa feliç, no perquè hi torni a haver cartes, com les d’abans, escrites a mà–és que hi ha gent que té una lletra tan bonica que també era llàstima– sinó perquè n’hi ha d’anada, però també de tornada, i li passa el mateix: és llegir Alcalá-Meco, Estremera o Soto del Real, que un calfred li esborrona l’esquena.
La fa estar tranquil·la quan algun col·lega de professió li diu que als altres llocs també passa. Que a tot arreu se’n reben i se n’envien de cartes, que quina fal·lera la gent. I quina feinada deuen tenir els de dintre, pobres, contestant-ne tot el dia, però a vegades per la tele algú diu que escriure i rebre cartes els distreu tant; i sort n’hi ha. Amb tot això, en té molta més de feina. Però la fa feliç, tu, i vestida de color groc i amb el seu casc brillant, i la vespa també groga, i gairebé diria que se sent una mica rebel amb aquest color que ara tothom assenyala, i ella pensa que ves, va d’uniforme, però transgressora se sent. Perquè llaç groc, no, eh. Això li valdria una asseveració. Però groga? Per fora i dins del cor.
I ara, que són just cinc minuts per tres quarts i ha acabat la ronda, torna a pensar en el dia que podrà jubilar-se. I es pregunta fins quan durarà aquesta animalada de la presó i que aviam si acaba, i es va dient: abans de l’estiu, seran a casa. I, si no, abans del setembre. Abans que faci un any. Abans que torni a ser Nadal. Abans que l’any vinent... perquè fins quan ha de durar la broma? Que sigui, per l’amor de déu, abans no es jubili, que no podria pas amb la pena de no haver deixat enllestida la feina.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara