Els Arnella sou del Vallès, oi?
[Somriu] Sí que venim del Vallès, tot i que jo vaig néixer a Barcelona. De fet, el meu pare havia nascut a Barberà i el meu avi tenia una empresa familiar amb un germà més petit i un cosí. Tenien una fàbrica de cartró, el Molí Vermell, que era un molí paperer al marge dret del riu Ripoll, al mateix municipi de Barberà del Vallès. Sembla que els va anar molt bé i el cas és que van muntar tres fàbriques, una per cada un. El germà gran –el meu avi– va deixar triar una fàbrica a cadascun dels dos més joves i ell es va quedar la tercera, una fabriqueta de cartró a Sant Martí de Provençals amb una màquina comprada de segona mà a la exposició universal del 1929 de Barcelona.

Per això ets de la primera generació d’Arnelles no nascuts al Vallès.
Doncs sí. Jo diria que, així i tot, ja vaig néixer mirant cap al Vallès, però no ho puc assegurar. La llevadora, la senyora Mercedes, ho podria corroborar, si encara fos viva. [Ara, riu]

I ja de ben jovenet et vas encaterinar per la música.
Sí, mira, recordo que al carrer del Guinardó, el barri de Barcelona on vivíem, al xamfrà mateix de casa nostra hi havia una dona que feia classes de piano i allò, aquell constant martelleig del piano que omplia de música el carrer, a mi, m’agradava. Jo hi volia anar a aprendre’n, però al meu pare li va semblar que no, tot i que poc després ell mateix em va comprar una harmònica amb la qual jo vaig fer l’entrada al món de la música tocant amb l’harmònica “Los sitios de Zaragoza” o la “Llevantina”. Ve-t’ho aquí, el que es tocava aleshores!

I també, ben aviat, la guitarra.
Sí, la guitarra, de fet, va posar la música al meu abast, al meu servei. La guitarra va ser el meu primer refugi d’adolescent. Als meus setze anys, quan es tenen aquells alts i baixos que van amb l’edat, la guitarra m’ajudava moltíssim i, en tot cas, pujava baixava amb la guitarra a les mans. Tot plegat, la guitarra em va ajuadar molt a establir un lligam diferent amb la música, no pas com a tècnica. Amb la guitarra improvisava, anava fent... De fet, per aquesta època, quan ja anava al Seminari, vaig haver d’aturar-me per una malaltia i vaig haver de fer bondat, reposant dotze hores cada dia i les altres dotze me les passava tocant la guitarra. Aquell estiu mateix em van enviar a Sant Jaume de Frontanyà, a fer salut i, a banda de conèixer la Florentina, vaig estar-me tot l’estiu tocant la guitarra!

“La guitarra, de fet, va posar la música al meu abast."

Així que vas anar al Seminari a estudiar.
Sí, que és el que aleshores feia tanta gent perquè, de fet, poca cosa més es podia fer. Així, si tenies un cert compromís d’ajudar els altres, o anaves a la OJE (Organización Juvenil Española) –que aquí no tenien massa bona premsa, que diguem–, o bé voltaves per aquest altre entorn de l’escoltisme, de la parròquia, etc. De fet vaig arribar a fer de capellà i tot, a Sant Medir. I esclar, vaig coincidir amb el temps que les cançons, a l’església, es tocaven amb guitarra perquè el Concili Vaticà ii havia fet un gran pas d’obertura i s’havien deixat de banda les pràctiques més tradicionals com l’ús del llatí en les celebracions. El problema era que no hi havia cançons en català i aquí, amb una colla, ens hi vam tirar de cap.

Com vols dir?
De fet, tot plegat comença l’any 1964 que és quan fundem l’equip Telstar 33 que tenia com a objectiu fer cançoners perquè la gent cantés en català. Fins aleshores hi havia pocs cançoners i, evidentment, tots estaven lligats a l’òrbita de l’Església, com Cançons a flor de llavi o Plantem Cantant de la Joventut Obrera d'Acció Catòlica, que ja els havien fet amb un format que capigués a la butxaca de la motxilla. Nosaltres vam voler seguir amb aquest mateix impuls de fer cantar amb el que en vam dir la col·lecció Esplai. Aixi, vam fer ben bé una quarantena de números d’aquesta col·lecció. Però com que la gent no en sabia, de música, ens va semblar que no n’hi havia prou amb els cançoners i, per fer possible que realment cantessin les cançons dels cançoners que editàvem en paper, vam començar a fer discos perquè la gent les pogués escoltar i se les aprengués. I així va sortir Als 4 vents. De fet jo m’encarregava de la part musical de tot l’entramat: em portaven cançoners de tot el món a l’Hogar del Libro i jo anava provant les cançons i anava triant. Les que m’agradaven més les feia arribar a en Joan Soler Amigó, que també treballava a l’Hogar del Libro i ell ja les traduïa al català.

Treballaves a l’Hogar del libro?
Sí. De fet, l’ànima de tot plegat era l’Àngel Fàbregas, que ja hi treballava i que també havia estat al Seminari. L’Àngel, que tenia molta empenta, quan va sortir del Seminari, es va posar a treballar a l’Hogar del Libro i va veure que des d’allà teníem la possiblitat de fer moltes coses, com així va ser. Va ser un dit i fet: ens va cridar a uns quants i ens hi vam posar amb entusiasme.

O sigui que la llavor de moviments com el Grup de Folk ve d’aquí.
Sí, exacte. Segurament també hi havia llavors anteriors. Per exemple, durant la segona part del Concili Vaticà ii, del qual parlàvem abans, hi havia tota una colla de gent progressista, de base, que no volia estar informada de les activitats d’aquest concili seguint només les ressenyes dels diaris, diguem, oficials. Així, organitzat per en Josep Bigordà i en Casimir Martí, van muntar el que es deia Fulls del concili, una publicació que sortia ciclostilada cada dia –cada dia!– amb l’esforç que això significava. I amb moto, hi havia un servei de distribució per tota l’àrea metropolitana. Això vol dir que ja hi havia uns grups molt consolidats a tots els barris i que són els que, després, van propiciar l’èxit de tot aquest moviment. Nosaltres, per exemple, anàvem a cantar arreu gràcies a aquests grups de gent mobilitzada. Jo recordo que, si anaves a Sants, els d’Hostafrancs –ben al costat de Sants– no venien perquè deien, “ja vindran al nostre barri”. Cada grup constava de cinquanta a cent joves actius, gent que feien fòrums de tot: cine-fòrum, cançó-fòrum, teatre-fòrum, etc. Érem a inicis dels anys seixanta i ja hi havia una necessitat de pensar sobre la realitat, de discutir i elaborar criteris propis. Això creava la sensació de formar part d’un moviment, d’una xarxa que, més tard, va possibilitar que els membres de la Nova Canço o del Grup de Folk tinguéssim una audiència molt gran. El terreny, doncs, ja estava adobat.

“Hi havia la sensació de formar part d’un moviment que va possibilitar l’èxit de la Nova Canço o del Grup de Folk”

Mai hi ha bolets del tot.
Nosaltres, això sí, vam ser una mena d’injecció molt letal i molt directa per convidar la gent a cantar, a fer grups de folk, etc. Perquè la realitat és que en van sortir molts més dels que inicialment es podia esperar: va haver-hi un moment en què n’hi havia més de dos-cents, de grups! Una cosa espaterrant. En aquest sentit, cal dir que la gent, quan veia membres de la Nova Cançó els tenia una mica de respecte perquè anaven arreglats i cantaven molt bé, però veure’ns a nosaltres, amb una sabata i una espardenya els feia pensar: “Osti, si aquests pugen a l’escenari a cantar, jo també!” I per això va haver-hi aquell esclat de grups: cantaven coses del nostre repertori, cançons populars que cadascú anava recollint pel seu voltant i, encara, composicions pròpies. Fantàstic! I tot això barrejat amb unes ganes evidents de sortir al carrer, perquè feia anys que no es podia sortir al carrer. De fet, el Festival de Folk de la Ciutadella, celebrat el maig de 1968, va ser el primer festival a l’aire lliure després de la Guerra Civil. I va ser un gran èxit, inesperat. Ara, d’això ja en fa 50, d’anys.

Els festivals, sí!
Sí, nosaltres dels concerts en dèiem “festivals” perquè tenien aquest to optimista, viu. I com que érem gent molt diversa, hi havien de passar coses. I hi passaven coses: tu podies estar cantant una cançó ben seriosa, com qui diu, i pel darrere passar un xicot amb un tauló o una galleda. O si algú de la colla, en un moment donat, es veia amb cor de pujar a l’escenari a acompanyar qui estava cantant, ho feia i avall va. Jo m’hi havia trobat! Hi havia una energia extraordinària que és la que, en definitiva es comunicava a la gent. El missatge era clar: no hi ha models, podem crear, tot és nostre i està a les nostres mans de fer-ho. I això està bé!

Va ser un moment històric irrepetible.
De fet va coincidir, en molt poc temps la revolució de maig francesa, la primavera de Praga, o l’esclat del hippysme a Califòrnia. No sé si ens vam inventar res: cada època condiciona la gent que hi coincideix. Però jo, la veritat, no he tingut mai la sensació que he de complir amb uns clixés preestablerts. Puc fer el que senti que haig de fer, sense topalls.

No éreu convencionals. Això també té a veure amb aquesta passió en recollir cançons populars, antigues, que es perdien...
Clar, clar. Per entendre’ns: com que es perdia la vinya, es perdien les cançons que cantaven els pagesos que la conreaven. I, de fet, no hi ha mai un únic factor que provoqui un enfonsament general, és la xarxa que, quan va cap avall, s’ho endú tot avall. O quan aquesta xarxa, diguem, varia, tot plegat canvia a un ritme semblant. A nosaltres ens va passar que notaves que havies de cantar aquelles cançons tradicionals, d’arrel rural, perquè també eren nostres. Més cap a quí, m’ha vingut gent que et diu “mira, els meus fills i els meus nets ja no els interessen aquestes cançons, però jo te les vull cantar, perquè en sé moltes i te les passo a tu perquè no vull que es perdin”. Quedes superat quan et diuen això. I, de fet, no et passen només les cançons perquè, quan les canten, s’emocionen o t’acaben d’explicar què els fa sentir o els fa recordar aquella cançó. I, clar, amb cada cançó et passen un sentiment i una manera de veure el món. I et venen a dir: conserva aquestes maneres de veure el món i de viure! De fet, les cançons són una part del tot, d’un tot fet de petites coses, de sentiments i vivències. Quan et passen una cançó, també et passen unes maneres de viure i de veure la vida i que són amb les que han cregut i viscut ells i la seva gent.

“Quan et passen una cançó, també et passen unes maneres de viure i de veure la vida."

Has trobat molta gent que t’ha cantat cançons, oi?
Sí, perquè voltar i moure’t és molt important. L’alegria de veritat és anar a veure què fa l’altre i emocionar-te amb l’emoció del que t’explica. Les coses quotidianes són les úniques que emocionen. A mi , per exemple, Plató no m’emociona massa, però la iaia de Beget o la de Santa Eulàlia de Ronçana que et canta una cançó que havia sentit dels seus avis, sí. Resulta que llavors t’adones que t’acaba fent entendre el mateix que diu Plató, com qui diu. O com la Florentina de Sant Jaume de Frontanyà que t’explicava abans, que parlava tan bé com el Pompeu Fabra!

O les de Cornudella del Montsant, on vas viure.
Sí, sí, , ens hi vam estar un parell o tres anys. Hi vam començar anant perquè vam trobar una casa que ens era propícia. I també perquè volíem sortir de Barcelona. Allà era un lloc fort, que ens atreia molt, però molt amable. Un dia, a Cornudella, tota una colla, una mica engatats, van voler fer un castell i el que els va sortir més aviat semblava la pila del greix. A mi em va semblar que els podia fer venir una persona, en Pep Miralles de Vilafranca del Penedès, que els podia ensenyar a fer castells i així van néixer els Brivalls de Cornudella. Llavors, esclar, per pujar castells calia tocar la gralla i ens hi vam posar. Jo la mig tocava perquè ja feia temps que m’havia interessat i, de fet, el dia que es va morir Franco, a Cornudella mateix, vaig obrir les finestres de casa i vaig posar-me a tocar la gralla ben fort fins que vaig caure marejat de tant bufar. Era una gralla molt precària però jo ja en volia aprendre i va ser així com, al cap de poc temps ens vam reunir uns quans que ens interessava aquell instrument.

De l’entorn de Vilafranca?
De fet, Vilafranca del Penedès tenia l’honor d’haver tingut des de sempre, a cada Festa Major, gairebé tots els grallers que existen aleshores, quen n’hi havia molt pocs. Va arribar un moment que ens va semblar que allò s’estava perdent i va ser aleshores quan els Orriols de Vilanova van decidir que ells podien construir gralles i nosaltres vam centrar-nos en una revista, i així va néixer la revista Gralla. Més tard algú em va dir que havia de fer un mètode per aprendre a tocar la gralla i, esclar, per militància, el vaig fer. De mica en mica vam anar buscant repertori. Recordo que el 1976, per Sant Jordi, érem a les Rambles difonent la revista Gralla i com que aleshores no hi havia tan soroll pel carrer, vaig estar tocant ben fort una gralla tot el dia, de manera que érem el centre d’atenció. Vam fer més de 100 subscripcions en un dia! I a la revista també s’hi ajuntava tot un apartat de castells, així que era una mena d’escudella barrejada que, tot sigui dit, sempre és immilllorable. Les coses bones no són mai d’un sol color, sempre són una barreja: la gralla, la música, els castells, les bones intencions…

Per bones intencions, a Beget. Com hi vau anar a parar?
Tot això són coses que passen. Jo tenia un amic a Camprodon, l’Amadeu Rosell, cantant, músic i folclorista i ell ens va posar en pista. Allà vam recollir moltes cançons, moltes! De fet, aleshores feia molt poc temps que hi havien fet la carretera i hi haven posat llum elèctric. Sense carretera i llum, la gent de Beget vivia com a l’edat mitjana perquè del seu poble a Camprodon t’hi estaves un parell d’hores a peu, i patint. La gent de Baget, esclar, muntaven la seva vida al voltant de l’hostal i era allà on feien de tot: cantaven cançons i feien passar l’estona, ben entretinguts. El Peret de can Blanc tocava el violí i la gent vinga a ballar, amb un porró de vi. I ja feien festa. Quan va arribar la llum la gent va començar a comprar una tele i, en comptes d’anar a l’hostal es començaven a quedar a casa a veure el serial corresponent. Nosaltres, hi vam arribar quan aquesta tradició tan antiga encara era ben viva. Hi anàvem els diumenges, els esperàvem a fora de l’església i quan sortien de missa nosaltres començàvem a cantar i eren ells els que s’acostaven a nosaltres. I així és com vam poder recollir centenars de cançons d’un gran valor, de boca de la mateixa gent. I, a més, ens vam encomanar del seu mateix esperit i l’emoció de les seves cançons.

I, aviat, Gallecs, de tornada al Vallès
I tant! Va passar que coneixia els primers que van ocupar Gallecs. Amb un amic meu, que era lutier, vam respondre a la crida que s’havia fet per viure a les masies de Gallecs perquè no s’enrunessin. Aquest lutier buscava un lloc tranquil a prop de Barcelona per poder construir instruments amb calma. Vam anar cap a allà i mentre que ell, el lutier Sedo Garcia, es va a desanimant perquè les condicions d’humitat no li eren propícies per la seva feina, jo em vaig anar engrescant. Aleshores es tractava de preservar tot Gallecs, les 1.500 hectàrees, com a espai natural. Ara, diem que hem salvat Gallecs quan, de fet, n’hem salvat només a meitat del projecte d’instal·lar-hi 130.000 habitants auspiciat per Carrero Blanco. En vam ser ben bé un centenar, les persones que vam estar a Gallecs, ocupant diferents cases. Hi havia gent maquíssima tot i que la veritat és que, com a totes les organitzacions assembleàries, era una mica caòtic. Pero vam fer coses molt maques: mercat d’intercanvi, cultura i llibertat i la capacitat d’organitzar-nos. Per exemple, recordo que vaig portar a intercanviar uns pantalons i al Manel Trias, del grup de teatre Zotal, li van agradar. Li vaig dir que li canviava els pantalons per dues volteretes i, efectivament, va fer, davant meu, una completa actuació de circ, de primera categoria. Jo em vaig sentir molt ben pagat! Vam muntar una coral, d’altres feien pa ecològic fet allà mateix, etc. I vam haver de lluitar per preservar un espai molt llaminer pels ajuntaments del voltant. Sembla que està aturat, però… A Gallecs vam organitzar activitats i festes en què hi van participar l’orquestra Plateria, el Comediants, en Sisa, el Gato Pérez, la Dharma, els grups de balls de gitanes de la zona, etc.

Però tu t’anaves dedicant a la música.
Sí, sí, L’any 1968 ja havíem fundat el grup Els Sapastres, amb el qual vam voltar molt i, per aquella època, mentre vivia a Gallecs, anava amb el Rafel Sala com a duet, amb Cobla Cotó Fluix i, més tard, amb l’Orquestrina Galana. De fet jo em vaig estar a Gallecs del l’any 1978 fins al 1984 i es pot dir que la Cobla va néixer allà. Amb la Cobla fèiem gairebé de tot, però de sardanes també en fèiem. La Cobla va néixer perquè, a la Catalunya del nord les cobles feien ball, concert i sardanes, tot amb els mateixos instruments, mentre que els d’aquí feien el mateix, però canviant d’instruments. Allà, doncs, feien ball amb so de cobla i, per tant, ells tenien partitures per fer-ho. Nosaltres vam voler fer el mateix tot i que, essencialment, feiem ball i aquí, això no ho feia ningú. La qüestió és que la Cobla Cotó Fuix érem quinze o setze integrants i amb el Rafel Sala i el Quico Alpiste, que vivíem de les actuacions, ens vam adonar que no podia ser i que calia fer una orquestra que ens permetés treballar amb garanties de poder-ne viure. I a principis dels vuitanta va néixer l’Orquestrina Galana, amb cinc o sis integrants. Al cap de poc una altra part d’aquella Cobla Cotó Fuix va crear La Singular.

I, amb tot plegat, un cert retorn al ball d’envelat.
Sí, el ball d’envelat havia tingut una gran tradició però estava una mica esbotzada per l’empenta de manllevar clixés anglosaxons. L’Orquestrina Galana va contribuir molt tant a recuperar balls vuitcentistes com a manternir un tipus de ball autòcton. Vull dir que, per exemple, vam incloure a les nostres actuacions el “ball del fanalet”, que era una cosa molt petita, però d’una gran delicadesa, o “el canvi de parella”, que lligaven molt amb el tipus de música d’arrel popular, però posant-hi una mica de sal i pebre, una mica de picardia a l’arrel genuïnament popular del ball d’envelat, que era una cosa de tota la vida.

Hi ha tota una generació que van aprendre a ballar i passar-ho bé amb L’Orquestrina Galana!
Amb L’Orquestrina Galana tenies la sensació de defensar algunes coses que no les defensava massa gent: fer tot un ball en català, no hi havia ningú que ho fes. I tot cantant amb un repertori amable: de fet, en dèiem “ball amable”. Però havíem de competir amb les orquestres del moment… No era fàcil, però bé ho havíem de mantenir.

Potser per això va néixer Tradicionàrius.
Tot té les seves arrels. Vam començar el Tradicionàrius perquè hi havia tota una colla de músics que estàvem fins als nassos que ningú, cap administració, no ens ajudés per res. El fet és que vam decidir de fer una mica d’aparador d’aquest tipus de cultura popular nosaltres mateixos. I de fet, durant un parell d’anys, a mitjans del anys vuitanta, ja havíem fet els “Saraus”: el de Primavera i el de la Mercè. Així, amb Jordi Fàbregas, Jordi Roura, i amb el grup El Tercet Treset, conjuntament amb Turba Musici i L’Orquestrina Galana, vam organitzar aquests Saraus, que eren una mena de festes folk i que lligaven amb tot l’esperit de l’època del Grup de Folk. Després amb Jordi Fàbregas vam anar a veure un responsable polític de la Generalitat i ens va dir que era molt interessant, tot plegat, però que en aquell moment els diners anaven tots pel que es va anomenar “Rock Català”. S’acomplia allò que gent que durant la transició havia estat ben a prop nostre, al cap dels anys ja dins d’un partit i amb càrrecs institucionals ens veien com uns desmenjats que anàvem amb espardenyes i barretina. Una decepció, vaja. Un cop vist això, vam tirar pel dret i, amb el temps, Tradicionàrius va explotar d’èxit. Llavors aquests mateixos que ens havien negat l’ajut també volien sortir a la foto… “El miracle del Tradicionàrius”, deien. I el miracle era perquè amb tan pocs diners havíem fet tant de camí!

“Vam començar el Tradicioàrius perquè hi havia tota una colla de músics que estàvem fins als nassos que ningú, cap administració, no ens ajudés per res.”

I amb l’escalf de tot aquest camí fet han anat neixent tota mena de grups de música.
I boníssims! Ha anat sortint gent que realment toca molt bé i fan art de debò amb la mateixa essència de la música d’arrel tradicional. Amb aquesta realitat, miro enrera i recordo com, a l’inici de tot plegat, l’Oriol Martorell, –que era una persona propera i molt preparada musicalment–, un dia, havent sentit unes gravacions d’alguns concerts dels inicis del Grup de Folk i tot plegat em va dir: “Molt bé Jaume, molt bé…. Però hauríeu de mirar, abans de començar a tocar, si poguéssiu afinar una mica els instruments!”. I ara veus, amb alegria, aquesta gent que són tan bons músics i amb el mateix ideal de música que teníem aleshores.

Hi ha tot un esplet de grups i de gent de la música (Carles Belda, Joan Garriga, etc) que reivindica Jaume Arnella i la teva generació com a models.
Els Pets mateix reclamen que en el mateix Grup de Folk inicial ja hi havia el germen de la seva música. I és que la música laietana del moment o el rock progressiu també té uns inicis d’aleshores, diguem. De fet, la nostra idea ja era posar al dia la música tradicional popular i afegir-hi les sonoritats que anaven arribant però passant-les pel sedàs de la tradició. Teníem finestres obertes a tot arreu i teníem tot de gent que estava molt atenta al que passava a nord-amèrica, però també a Europa. Jo seguia tot el que podia i, per exemple, tenia amics que havien anat a Xile i jo seguia amb atenció què feia la Violeta Parra, i el Patricio Manns,… era tot un moviment que venia de lluny però, en el fons, era semblant al que estàvem fent aquí. Sentiment de revolta, diguem. Ens alimentàvem de tot el que hi havia al món i ho engalzàvem amb el que coneixíem de la tradició popular catalana.

Tot un procés creatiu
Sí. De fet, tot procés creatiu comporta una mirada des de proximitat i , des d’aquí, va més enllà, processant-ho tot. L’espurna que et fa dir, “és això el que estava buscant”, moltes vegades no la veus fins més endavant. D’entrada, tu penses “això, pot funcionar”, i t’hi llences. Però no és fins més endavant que realment t’adones que sí, que tenia espurna… o que no!

Com el que vas fer a Santa Eulàlia de Ronçana amb la publicació de Les cançons de Santa Eulàlia de Ronçana 1925 i 2010
Doncs sí. A Santa Eulàlia de Ronçana, on fa anys que visc, em va passar una cosa que ens explica aquest procés en l’elaboració del que finalment va ser el llibre, amb CD inclòs Les cançons de Santa Eulàlia de Ronçana 1925 i 2010. Tot plegat va començar quan vaig trobar la documentació de les cançons recollides en aquesta població per Josep Barberà i Pere Bohigas l'any 1925, en una missió de recerca iniciada per completar l'obra del Cançoner Popular de Catalunya. La idea de fer participar poc o molt la gent del poble va ser el que va donar l’espurna a tot plegat perquè, quan vam demanar a persones i entitats que cantéssin les cançons que els dos investigadors havien recollit en el mateix poble, la participació, l’interès i repercusió que va tenir tot plegat va ser excepcional. Al final, el llibre resultant va incloure un CD en què els cantants són els membres d'entitats i associacions del mateix poble.

Has fet trenta-set discos, has participat en no sé quants més, has publicat llibres... I has rebut premis com el Premi Nacional de la Música, la Creu de Sant Jordi, Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, etc
Potser només passa que sóc el més gran i el que fa més anys que s’hi dedica. Quan vaig plegar de la ràdio fa un parell d’anys, em va agafar una mica de baixada perquè sempre havia anat molt revolucionat. Esclar, a més dels discos he enllestit uns tres-cents romanços fets per encàrrec. Però, a més, hi ha les cançons que cantava per la ràdio en el programa d’en Jordi Margarit durant tres anys a Catalunya Ràdio i quinze a RAC-1. Divuit anys i cent cançons per any perquè en feia dues cada setmana. Per tant, 1.800 cançons.

Has treballat molt. De fet, encara ara ets a tot arreu...
La gràcia és anar fent sempre el que et sembli que has de fer. Jo he anat fent això. Mira, quan et deixes endur per l’espontaneïtat del moment i fas el que creus que has de fer, sempre hi ha qui s’hi afegeix. Actualment, la veritat és que vaig fent tota mena de coses i, realment, em moc bastant, tot i que sovint vaig tirant de repertori, com qui diu.

Ben assentat al Vallès.
El Vallès és un espai que té de tot: és molt rural i molt industrial alhora. Té també un punt de barreja, d’aiguabarreig de fet. I la barreja sempre és bona.