Sant Cugat, plaça pionera per a la “colònia veraniega” barcelonina des de l’any 1879

La carretera de la Rabassada i l’arribada dels Ferrocarrils Catalans van ser motors de les àrees urbanes de l’estiueig

Domènech Miquel (text)

A meitat del segle xix, la vinya ja era el conreu predominant a Sant Cugat del Vallès, però continuava existint un problema bàsic que era la manca d’una carretera per poder exportar els excedents de vi que es produïen. Els antics camins cap a Barcelona travessant Collserola seguien essent de ferradura i només permetien el tragí amb rècules i bots. D’aquí el gran interès municipal per promoure una nova via apta per a carros. El 1868 es va aconseguir iniciar la carretera de La Rabassada que va trigar nou anys a construir-se. La seva inauguració, el 1877, només es va fer a la banda Sant Cugat, amb total indiferència de la capital.
Una vegada la nova via de comunicació va entrar en funcionament, els barcelonins van descobrir la seva doble direccionalitat i van sentir curiositat per veure que hi havia darrera de la serra de Collserola. El mateix any, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques va organitzar dues de les seves sortides, una per visitar el monestir i l’altra a Sant Cebrià de Valldoreix. No es pot pas dir que fossin multitudinàries: en la primera hi van anar set socis i en la segona només cinc. Tot i així, de totes dues se’n va fer la corresponent crònica que va ser publicada. També el monestir va ser incorporat a l’Àlbum Pintoresch i Monumental de Catalunya, amb un text de l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, que donava a conèixer el claustre romànic. El resultat de tot plegat va ser que Jacinta Bruguera, casada amb l’industrial Ramon Rovira, va decidir construir l’any 1879 la primera casa d’estiueig a Sant Cugat, no pas als afores, sinó en ple carrer Major.
La plaga de la fil·loxera i la posterior caiguda dels preus del vi van arruïnar els petits rabassaires que van haver de marxar a altres indrets per guanyar-se la vida. Entre 1890 i 1900, el descens poblacional va ser del 17 per cent. Molts habitatges van quedar buits, sense demanda, i es va provocar uns descens dels lloguers, alhora que moltes terres van quedar ermes. Els primers estiuejants van aprofitar l’ocasió i van ocupar aquestes cases, al carrer Sabadell, al carrer del Carme i només a finals de segle xix, quan ja es van haver convençut de la bondat del lloc, van començar a edificar torres a l’eixample sud. Alhora, va aparèixer un fenomen inèdit fins al moment, les urbanitzacions aïllades. La primera, enmig de les pinedes de la Rabassada, on abans de 1900 ja s’havien construït dos hotels, a més dels xalets particulars. El 1910 s’hi va fer el Gran Casino, comunicat amb Barcelona per un tramvia. La segona, entre Can Bell i la Torre Negra, es va fer a partir de 1905.

Eixamples urbans, no urbanitzacions aïllades
El projecte de ferrocarril elèctric cap al Vallès va generar externalitats al llarg del seu recorregut. Així que el 1916 va arribar a Les Planes, va començar la parcel·lació de can Rectoret i quan l’any següent va arribar a Sant Cugat, es va parcel·lar la finca de can Buscarons, en ple Collserola, matriu del que seria el districte de La Floresta. Cal entendre que la legislació urbanística del moment només preveia eixamples urbans, però no urbanitzacions aïllades. Tampoc no es pot parlar pròpiament de promotors, ja que per ser-ho haurien d’haver fet una planificació prèvia i unes obres que convertissin un sòl rústic en parcel·les edificables.
La realitat va ser tota una altra. Es van començar a vendre terrenys a partir dels camins de carro que portaven a les antigues vinyes ara abandonades, sense cap mena de serveis. És evident, també, que els preus eren molt baixos. El 1942 el pam de terra encara es pagava entre 0,4 i 1,2 cèntims de pesseta segons l’indret. Van haver de ser els mateixos parcel·listes els que es van posar d’acord per determinar les coses més bàsiques, com les amplades dels carrers. Per això va ser fonamental la creació d’una Associació de Propietaris i el que decidia l’assemblea democràtica era llei per tots. La seva idea era crear una “colònia bosc”, que tenia molt de realitat per quan les antigues vinyes havien esdevingut pinedes i ells s’havien de comportar com a verdaders colonitzadors d’aquell espai. Des de l’Ajuntament quedava sobreentès que, si uns barcelonins capriciosos volien un apropament a la natura, tothom sabia perfectament les incomoditats que comportava “anar a viure a pagès”.

Colònia ‘veraniega’ i ferroviària
Sempre es recorda que el ferrocarril va permetre viure a Sant Cugat i treballar en alguna de les ciutats veïnes, però també va fomentar l’estiueig d’aquells que treballaven i cada vespre es reunien amb la família. Fins i tot va propiciar els caps de setmana de fora de temporada, encara que les cases no estiguessin condicionades pel fred de l’hivern.
Per contra, el camp de golf va influir molt poc: era cosa d’anglesos i senyors de Barcelona que anaven i venien i no es relacionaven amb la vila. Els estiuejants van ser importants, però també feien un xic de vida a part. Era la colònia veraniega que es relacionava poc amb els indígenes pagerols. És clar, també, i encara que alguns hagin perdut la memòria, que molts botiguers tenien dos preus, el dels vilatans i el dels forasters. A efectes de demanda de serveis sumaven com avui sumen els turistes. En la dècada de 1960 quan es parlava del nombre d’habitants de Sant Cugat es donaven dues xifres, la de dret que corresponia al censats a la vila i la de fet, molt més alta, que sumava els estiuejants.
Valldoreix va aparèixer al mateix temps que la Floresta, però de seguida hi va haver diversos venedors, no només els pagesos del lloc sinó també inversionistes barcelonins, amb ganes de negoci i uns i altres es veien com a competidors. També la seva clientela va ser diferent, més burgesa, de comerciants, oficinistes i professions liberals i no tant de petits botiguers i menestrals imbuïts dels idearis del socialisme utòpic i del cooperativisme, com era a La Floresta. A la pràctica això va significar moltes més dificultats per posar-se d’acord en qüestions bàsiques. Es va començar amb cinc nuclis dispersos, mal comunicats i pitjor avinguts entre ells. Malgrat que la seva Associació de Propietaris és anterior a la de La Floresta, les decisions adoptades no es complien i si es retreia al soci infractor, es donava de baixa i no se sentia obligat.

La decadència, amb els cotxes utilitaris
Tots els intents promoguts per Joan Gassó de crear una empresa conjunta amb els diferents promotors com a accionistes van fracassar. El parcel·lista de Valldoreix era molt més exigent, estava disposat a pagar, però no a cooperar per una millora encara que el beneficiés. L’exemple més paradigmàtic és la construcció del baixador de ferrocarril. Mentre La Floresta el va aconseguir el 1925, a Valldoreix els va caldre esperar fins a 1931 perquè van ser incapaços de posar-se d’acord. La necessitat de posar ordre a aquell districte tan individualista va acabar el 1958 amb la creació d’una Entitat Local Menor que va tenir com a primer president el mateix que ho era de l’Associació de Propietaris. Així, els que no obeïen de bon grat ho van haver de fer per la força de l’autoritat. Mira-sol, amb un únic promotor, es va desenvolupar de forma més semblant a La Floresta.
L’aparició dels cotxes utilitaris va marcar l’inici de la decadència de l’estiueig local. Els gustos canviaven i es preferia la costa o la muntanya de veritat. Els antics xalets van esdevenir de primera residència de la generació dels fills o dels nets. Altres habitatges, sobretot a l’Eixample sud, van ser substituïts per blocs de pisos de luxe, amb piscina. A partir de 1980 l’estiueig local ha esdevingut un fenomen residual que esllangueix fins a arribar al segle xxi. Amb situacions anecdòtiques tan singulars com que l’any passat, en un tauló d’anuncis d’un poblet de la Cerdanya hi havia la convocatòria d’una reunió general de veïns... promoguda des de Sant Cugat!
Sant Cugat, plaça pionera  per a la “colònia veraniega” barcelonina des de l’any 1879

Una vista general del monestir de l’any 1895 amb un grup de visitants (a l'esquerra) i un grup de vilatanes (a la dreta), sota els arbres. Foto: Fons Francesc Brunet i Recasens. Arxiu Nacional de Catalunya.

Una imatge d’un grup de persones davant del Gran Hotel-Restaurant de la Rabassada, de l’any 1916 a Sant Cugat del Vallès. Foto: Fons Agustí Duran i Sampere. Arxiu Nacional de Catalunya.

L'estació de Sant Cugat del Vallès l’any 1917 amb quatre homes a l'andana central davant d'un tren format per automotors i remolcs Brill de la sèrie 10/27. Foto: Fons Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Arxiu Nacional de Catalunya.

Una imatge del golf Sant Cugat.

Matricular bicicletes i ous acabats de pondre

L’arribada dels estiuejants va comportar inevitables canvis a la vila. El Sr Batlle, per exemple, era un barceloní que pretenia matricular un curiós artefacte que anomenava bicicleta i el van assimilar a un carro: al cap i a la fi també tenia dues rodes... Més important va ser la revolució alimentària. Els barcelonins volien menjar vedella, però a la vila només es venia xai, cabrit i porc. O volien una cosa groga i llefiscosa, que anomenaven mantega, per untar les torrades d’esmorzar, en lloc d’un bon raig d’oli...
El 1910 l’Ajuntament va decidir construir un edifici per a Casa Consistorial, jutjats i habitatge del mestre, però els estiuejants, fastiguejats per les barraques de fusta del mercat, van tombar el projecte i es va acabar bastint una nau modernista per a aquesta finalitat.
Hi ha moltes anècdotes de les relacions entre nadius i forasters, com ara les d’aquella pagesa que deixava que les senyores de Barcelona recollissin elles mateixes els ous dels ponedors i marxessin il·lusionades. Uns ous que de tant frescos encara estaven calents. I una vegada eren fora, tornava a omplir els ponedors perquè els trobés la següent incauta. No cal dir que els ous els havia comprat al mercat de Granollers.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara