Entre finals del segle xix i principis del segle xx Cardedeu es va transformar d’una petita vila de prop de 1.600 habitants, envoltada d’horta i camps de conreu, a un dels centres d’estiueig més preuats de la burgesia barcelonina, en una època on es va popularitzar la dita “una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu”.
A bona part de l’Europa vuitcentista es van popularitzar les estades terapèutiques, quan els metges recomanaven anar a prendre els aires de la muntanya o a fer banys de mar per millorar la salut i fugir de les repetides epidèmies que amenaçaven les grans cuitats.
Una de les primeres referències de forasters a la recerca d’aires nets ens l’ofereix mossèn Pere Cabot, rector de Cardedeu entre 1853 i 1897. A la consueta que va escriure hi explica que el 1854, fugint del còlera, “vingueren forasters, s’allotjaren on millor els aparegué, sens ésser molestats per ningú, amb tot i contar-se per centenars, la majoria procedents de Barcelona, Mataró i altres llocs completament atacats”. El cas es va tornar a reproduir el 1865: “I recordant moltes d’elles que a Cardedeu no hi havia ocorregut res de particular l’any cinquanta quatre, aquí acudiren en tal nombre que no quedà casa per llogar, utilitzant fins habitacions o llocs que no eren pas a propòsit per a viure-hi persones acostumades a les comoditats de la capital”, tal com apuntava el clergue.

La processó dels senyors
En les dues ocasions es van celebrar festes religioses per agrair la gràcia divina, però no va ser fins el 1895 quan aquests actes van tenir una repetició anual amb les Festes del Sagrat Cor. Es celebraven entre finals d’agost i la primera quinzena de setembre, i consistien en misses, oracions i prèdiques que tenien com a acte culminant la processó dels senyors. El que va començar com un acte d’agraïment a la divina providència per haver-se salvat de les malalties, va acabar esdevenint una de les festes més antigues i destacades, a la vegada que assenyalava el final de la temporada de l’estiueig.
En una època en la qual no existien les vacances remunerades, estiuejar era un signe d’estatus social de la burgesia, que decidia desplaçar la seva residència familiar a un indret més tranquil i saludable per passar els mesos d’estiu. L’arrelament d’una colònia d’estiuejants en una determinada població tenia un fort impacte urbanístic, econòmic i social.
La demanda de nous espais va fer que la vila sortís del seu traçat medieval, tortuós i estret, i va començar a mirar cap a l’estació de tren i la nova carretera. Es van urbanitzar nous carrers que seguien un traçat rectangular i més ample. Es van enderrocar cases antigues per ampliar o fer noves places, com la plaça de Sant Joan i la plaça Anselm Clavé; per eixamplar nous carrers, com la conversió de l’estret carrer de Sant Muç en la carretera de Cànoves; o per ampliar extensos jardins particulars com els desapareguts de Can Llibre.
El ciutadà, convertit en estiuejant, volia mantenir les comoditats de què gaudia a la ciutat i va ser promotor de millores com la canalització de l’aigua potable, la plantació d’arbrat i la il·luminació dels nous vials.
En aquesta tasca urbanitzadora va tenir-hi un paper destacat Manuel Joaquim Raspall com a arquitecte municipal. Entre d’altres projectes, quan l’any 1930 va planificar l’eixample nord de la població va preveure la creació d’un parc: “para el solaz y esparcimiento inmejorable a los habitantes vecinos y forasteros que tanto distinguen esta población”. Així va néixer el popular parc Els Pinetons.

La torre, l’element més singular
L’element arquitectònic que va singularitzar l’estiueig va ser la torre. És així com van florir grans cases amb múltiples habitacions per allotjar-hi parents i contraparents, amb menjadors espaiosos i llocs de reunió familiar i de rebuda de visites que van ser decorats amb sumptuositat. I als jardins, convertits en espais semiprivats, s’hi van celebrar tertúlies o soirees musicals. Primer van ser d’estil eclèctic, més endavant hi va predominar la decoració colorista del modernisme dels arquitectes Raspall i Eduard Maria Balcells, i finalment s’hi van desenvolupar les torres noucentistes de Ramon Puig i Gairalt, entre d’altres.