Una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu

La vila refugi d’estades saludables contra les epidèmies que assolaven Barcelona va fer de l’estiueig un fenomen social

Ricard Ginjaume (text)

Entre finals del segle xix i principis del segle xx Cardedeu es va transformar d’una petita vila de prop de 1.600 habitants, envoltada d’horta i camps de conreu, a un dels centres d’estiueig més preuats de la burgesia barcelonina, en una època on es va popularitzar la dita “una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu”.
A bona part de l’Europa vuitcentista es van popularitzar les estades terapèutiques, quan els metges recomanaven anar a prendre els aires de la muntanya o a fer banys de mar per millorar la salut i fugir de les repetides epidèmies que amenaçaven les grans cuitats.
Una de les primeres referències de forasters a la recerca d’aires nets ens l’ofereix mossèn Pere Cabot, rector de Cardedeu entre 1853 i 1897. A la consueta que va escriure hi explica que el 1854, fugint del còlera, “vingueren forasters, s’allotjaren on millor els aparegué, sens ésser molestats per ningú, amb tot i contar-se per centenars, la majoria procedents de Barcelona, Mataró i altres llocs completament atacats”. El cas es va tornar a reproduir el 1865: “I recordant moltes d’elles que a Cardedeu no hi havia ocorregut res de particular l’any cinquanta quatre, aquí acudiren en tal nombre que no quedà casa per llogar, utilitzant fins habitacions o llocs que no eren pas a propòsit per a viure-hi persones acostumades a les comoditats de la capital”, tal com apuntava el clergue.

La processó dels senyors
En les dues ocasions es van celebrar festes religioses per agrair la gràcia divina, però no va ser fins el 1895 quan aquests actes van tenir una repetició anual amb les Festes del Sagrat Cor. Es celebraven entre finals d’agost i la primera quinzena de setembre, i consistien en misses, oracions i prèdiques que tenien com a acte culminant la processó dels senyors. El que va començar com un acte d’agraïment a la divina providència per haver-se salvat de les malalties, va acabar esdevenint una de les festes més antigues i destacades, a la vegada que assenyalava el final de la temporada de l’estiueig.
En una època en la qual no existien les vacances remunerades, estiuejar era un signe d’estatus social de la burgesia, que decidia desplaçar la seva residència familiar a un indret més tranquil i saludable per passar els mesos d’estiu. L’arrelament d’una colònia d’estiuejants en una determinada població tenia un fort impacte urbanístic, econòmic i social.
La demanda de nous espais va fer que la vila sortís del seu traçat medieval, tortuós i estret, i va començar a mirar cap a l’estació de tren i la nova carretera. Es van urbanitzar nous carrers que seguien un traçat rectangular i més ample. Es van enderrocar cases antigues per ampliar o fer noves places, com la plaça de Sant Joan i la plaça Anselm Clavé; per eixamplar nous carrers, com la conversió de l’estret carrer de Sant Muç en la carretera de Cànoves; o per ampliar extensos jardins particulars com els desapareguts de Can Llibre.
El ciutadà, convertit en estiuejant, volia mantenir les comoditats de què gaudia a la ciutat i va ser promotor de millores com la canalització de l’aigua potable, la plantació d’arbrat i la il·luminació dels nous vials.
En aquesta tasca urbanitzadora va tenir-hi un paper destacat Manuel Joaquim Raspall com a arquitecte municipal. Entre d’altres projectes, quan l’any 1930 va planificar l’eixample nord de la població va preveure la creació d’un parc: “para el solaz y esparcimiento inmejorable a los habitantes vecinos y forasteros que tanto distinguen esta población”. Així va néixer el popular parc Els Pinetons.

La torre, l’element més singular
L’element arquitectònic que va singularitzar l’estiueig va ser la torre. És així com van florir grans cases amb múltiples habitacions per allotjar-hi parents i contraparents, amb menjadors espaiosos i llocs de reunió familiar i de rebuda de visites que van ser decorats amb sumptuositat. I als jardins, convertits en espais semiprivats, s’hi van celebrar tertúlies o soirees musicals. Primer van ser d’estil eclèctic, més endavant hi va predominar la decoració colorista del modernisme dels arquitectes Raspall i Eduard Maria Balcells, i finalment s’hi van desenvolupar les torres noucentistes de Ramon Puig i Gairalt, entre d’altres.
Una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu

Una colla d’estiuejants fent una sortida a una font de Cardedeu, a inicis del segle XX. Foto: Fons Arxiu Balvey | MATBC.

Torre Montserrat (Casa Gual) de Cardedeu. Foto: Josep Prims.

La torre Amat. Foto: Josep Prims.

Grup d’estiuejants sortint de missa el 1912. Foto: Fons Miquel Pons Bernareggi, Arxiu Nacional de Catalunya

Primera exposició d’art organitzada per la Sociatat d’Atracció de Forasters de Cardedeu, l’any 1935. Foto: Fons Arxiu Pau Fort | MATBC

Un detall de la torre Amat, amb la signatura de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Foto: Josep Prims.

Una imatge de l’envelat de la colònia d’estiuejants, de l’any 1900. Foto: Fons Arxiu Balvey | MATBC.

La torre Cortès (villa Narcisa). Foto: Josep Prims.

Cardedeu durant la Festa de Sant Roc de 1924, amb estiuejants lluint-se. Foto: Fons Miquel Pons Bernareggi, Arxiu Nacional de Catalunya.

Un motor de feina de la bona a la construcció i la jardineria

L’obra pública i l’obra privada desenvolupada a Cardedeu van potenciar de valent el ram de la construcció. Paletes, fusters, pintors i lampistes van trobar feina de la bona, igualment com els va passar als professionals de la jardineria. Un altre sector que va augmentar notablement els seus beneficis amb l’arribada dels estiuejants va ser el del comerç. Quan arribaven els “cama blancs” les costelles de cabrit eren més difícils d’aconseguir, tan per l’oferta com pel preu. El 1895, en Tomàs Balvey, apuntava al seu dietari que “tenint en comte l’increment que ha pres la vila com a lloc d’estiueig, es fa necessari nomenar una comissió de propaganda que es cuidi d’aquestos problemes. Com també de normalitzar els preus dels comestibles”.
L’arribada dels estiuejants va canviar el ritme de la població per sempre. Amb ells van arribar les modes i les darreres innovacions de la ciutat, a la vegada que van dinamitzar la vida cultural de la localitat. Quant el fenomen de l’estiueig es va anar diluint amb les vacances de la classe mitjana, molts estiuejants van continuar mantenint els seus vincles amb la població, a través de les segones residències, o fins i tot optant per acabar situant-hi la primera residència.

El Gran Casino del Vallès... fins a la Guerra Civil

Els casinos solien centralitzar la vida social de la colònia. Els més matiners hi anaven a llegir el diari, més endavant es feia petar la xerrada i cap al migdia s’organitzava l’aperitiu. També solia ser el lloc de trobada per sortir d’excursió o a fer una fontada. A la tarda era el torn dels jocs: el billar, escacs o el tresillo, si no és que hi havia un concert o obre de teatre.
Primer, els estiuejants van fer ús del Casino de Cardedeu, fundat per vilatans el 1883 al carrer Sant Josep. No va ser fins el 1925, que per iniciativa de Jaume Campmajor, industrial de Sabadell, la colònia va tenir instal·lacions pròpies. El nou casino comptava amb una gran sala d’espectacles amb una capacitat per a 400 espectadors i per a 200 més a les galeries. A davant hi havia el cafè, els billars, la sala del tresillo i diferents sales annexes, separats per un vestíbul espaiós. L’equipament el complementaven diferents espais al jardí i una gran terrassa. A més, l’espai comptava amb tres camps annexos de tennis, futbol i de tir. La vida del Gran Casino del Vallès, però, va ser curta i la Guerra Civil posaria punt i final al projecte.

El Gran Casino de Cardedeu, a finals dels anys vint. Foto: Postal Thomas, Fons Josep Girbau.

L’estiu a ca l’Amat

L’arribada estival a Cardedeu dels senyors Amat ha estat un esdeveniment que explica una manera de viure ben concreta. Així, any rere any, amb el bon temps, arribaven els senyors Amat i tota una voleior de minyones, cuineres i majordoms. I amb ells, s’assentaven al poble, ni que fos temporalment, les formes de vida de deix aristocràtic d’una família amb arrels profundes, reals. L’arribada comportava un dinar de amb les forces vives del poble i, fins fa pocs anys, una benvinguda d’estiu amb soirée musicals inclosa al jardí majestuós de la torre que, per un vespre, s’obria a la gent de Cardedeu.
L’estiueig dels senyors Amat ha estat durant anys una mostra d’un estil de vida i una manera de veure el món.

Josep Miralles, bisbe de Barcelona, assegut a taula a la casa d'estiueig ca l’Amat amb la vídua de Josep Amat i altres membres de la família, a la torre d’estiueig de ca l’Amat, a finals dels anys vint. Els acompanyen, a peu dret, capellans. Foto: Brangulí (fotògrafs), Arxiu Nacional de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara