L’esport en equip és una activitat que uneix. Els entrenaments regulars, l’adrenalina dels partits, les celebracions o les decepcions col·lectives posteriors a les victòries o les derrotes, els desplaçaments, les estones mortes... Són tants els moments compartits, que els esportistes poden arribar a teixir relacions d’amistat entre ells a prova de bomba. Això és el que ha passat als membres de l’equip del Centre d’Esports Sabadell Handbol. L’any 1968 van guanyar el campionat d’Espanya –i consegüentment l’ascens a la Divisió d’Honor per a la temporada següent– i ara, 50 anys després, ho celebren com l’ocasió es mereix.
Així, el passat 5 de maig, el dia que feia cinc dècades justes de l’efemèride, els jugadors d’aquell equip van dinar plegats. No hi eren tots, però sí tots els que hi van poder anar. Va ser una celebració molt emotiva, diuen, i no hi va faltar la presència de la copa guanyada. Els comensals van anar desgranant records passats i les bromes de sempre es van fer presents entre copa i copa. I, per acabar, es van fer la fotografia de rigor que immortalitza el moment.

El partit inoblidable que els va fer campions a Gijón
L’any 1968 els del CE Sabadell Handbol van acabar la temporada a Gijón. L’encert, i potser un pensament de sort, els va permetre jugar la final del campionat. Es van enfrontar amb l’equip El Vulcano de Vigo i els arlequinats van guanyar el partit per 22 a 13. Diuen que no eren els favorits per guanyar la lliga, tot i que tenien tres jugadors internacionals de la selecció espanyola –Bru, Buxeda i Llos– i un entrenador –Jordi Martí–, que havia sigut campió d’Espanya absolut i internacional. Tanmateix, els sabadellencs van aconseguir la fita.
En aquell moment, al final dels anys 1960, Sabadell tenia quatre equips d’handbol competitius: l’Arraona, l’Artilene, el CE Sabadell Handbol i l’OAR Gràcia. Les competicions entre ells esdevenien veritables derbis durant els quals cada equip mossegava el rival tant com podia. Els del Sabadell jugaven habitualment a la pista del Cervantes, construïda el 1956 a la via de Massagué, al barri de la Creu Alta. I eren un veritable grup d’amics en un moment en què ben pocs esportistes eren professionals. Els jugadors entrenaven dos cops per setmana i abans de tancar els ànecs, cap a 2/4 de 12 del vespre, feien l’entrepà al bar del Cervantes i jugaven a la botifarra. Acabaven tard, però s’ho passaven bé i l’endemà anaven a treballar com si res.

Dues celebracions cada any
Després de jugar a la Divisió d’Honor aquell equip va anar a la baixa. D’una banda, perquè el camp on entrenaven va tancar i, d’altra banda, perquè els equips eren cada cop més professionals. Tot i això, aquell Centre d’Esports encara juga, però amb el nom de Creu Alta Sabadell Handbol, després de fusionar-se amb l’equip Creu Alta. I el seu camp es troba a Cal Balsach. No s’han mogut de barri, doncs, continuen sent tallarets.
Els integrants d’aquell mític equip que va guanyar la lliga el 1968 no s’havien tornat a trobar tots. Però el 1993, quan feia 25 anys de la gesta, es van aplegar al voltant d’una taula per sopar. Des d’aleshores i sense fallar, es troben dues vegades l’any per recordar el que un dia els va unir. Això sí: primer ho feien al vespre i ara ho fan al migdia, per dinar. Diuen que l’edat no perdona... Isidre González, el benjamí d’aquell equip, afirma que “molta gent ens diu que això de trobar-nos cada sis mesos des de fa 25 anys no és gaire habitual. Nosaltres ho fem perquè ens ve de gust, però potser sí que això ens fa una mica singulars”.
En una d’aquestes celebracions els va passar pel cap de tornar a Gijón. I així ho van fer l’any 2008, just 40 anys després del partit, per reviure l’efemèride. Tots els membres de l’equip van visitar de nou els mateixos indrets asturians que els havien acollit. Van entrar al pavelló La Arena, on havien guanyat i hi van tornar a plantar la copa per fer-s’hi una nova fotografia després de provar alguns llançaments de pilota. Al vespre, van sopar al parador El Molino Viejo i es van allotjar a l’Hotel Hernán Cortés, tot com quatre dècades enrere. El diari El Comercio els va dedicar una pàgina sencera que duia per títol “Una cuenta pendiente”. I ara, el 2018, ho han tornat a celebrar. Cinquanta anys després. Era el darrer compte que els quedava pendent.